Resultats de la cerca
Es mostren 14 resultats
acacià | acaciana
persecucions
Cristianisme
Nom donat al conjunt de violències exercides contra els cristians en temps de l’imperi Romà.
Suetoni recorda una primera persecució, al voltant de l’any 50, quan Claudi expulsà els jueus de Roma, perquè avalotaven en nom d’un tal Chrestus però fou a partir de l’incendi de Roma que Neró començà la persecució 64 La mateixa actitud adoptaren els emperadors Domicià 94, Trajà 111, Antoní Pius 138-161, Marc Aureli 161-180 fins en aquest moment les persecucions foren parcials i afectaren, excepte la de Trajà, preferentment l’àrea romana Septimi Sever 202-211 decretà la persecució contra els catecúmens, i Maximí Traci 235-238 contra els clergues i dirigents de les comunitats Amb Deci 249-251…
crònica
Historiografia
Text historiogràfic, generalment circumstancial i no encaixat rígidament dins unitats cronològiques, com s’esdevé amb els annals i els dietaris, sinó amb text seguit, bé que, en termes generals, respecti l’ordre en el temps.
La denominació de crònica i les seves variants tardanes de canònica i corònica ha estat aplicada a texts d’aquesta mena des de la fi de l’edat antiga s IV, amb Eusebi de Cesarea i Jeroni fins ben entrada l’edat moderna Als Països Catalans, ja és denominada crònica la del bisbe de Girona Joan de Bíclarum 592, que és més aviat un cronicó , i també així la Crònica Universal del Principat de Catalunya , de Jeroni Pujades 1609, la Corónica de los moros de España , de Jaume Bleda 1618, i la Crònica universal d’un anònim jesuïta català, closa el 1691 Cal distingir les d’origen erudit de…
arianisme
Cristianisme
Doctrina religiosa professada per Ari i els seus deixebles al segle IV.
El principi fonamental de l’arianisme fou l’afirmació de la unicitat i de la transcendència de Déu Per Déu, Ari entenia el Pare i, en conseqüència, el Fill necessàriament era una criatura de la qual el Pare s’havia servit com a instrument per a la creació, puix que el món contingent no pot establir contacte directe amb Ell Aquesta doctrina, fonamentada en equívocs lingüístics, era destinada a tenir èxit més a Orient que no pas a Occident entre els mateixos bisbes, perquè l’episcopat, com a classe, havia pres una actitud teològica determinada pels interessos polítics Hi hagué excepcions en…
patrologia
Cristianisme
Ciència que té per objecte els antics escriptors cristians (Pares) i llurs obres, en tots els aspectes (en el doctrinal sol rebre el nom de patrística), des dels inicis (exceptuats els llibres canònics) fins al s. VII per a Occident i fins al VIII per a Orient, ordinàriament.
La patrologia sol dividir el llegat literari cristià antic en tres èpoques la prenicena , que comprèn els Pares Apostòlics, la primera catequesi i els primers documents de l’organització eclesiàstica, els apòcrifs bíblics, els gnòstics, els apologistes Justí principalment i la primera reacció antiherètica Ireneu especialment, el començament de l’exposició bíblica Hipòlit i Orígenes sobretot i els primers moralistes Climent d’Alexandria, Tertullià i Cebrià l' època d’or , de Nicea a Calcedònia, amb el desplegament de les grans escoles i amb la presència de figures extraordinàries Atanasi i…
annals
Història
Exposició de fets històrics concrets, en forma breu i seguint un ordre estrictament cronològic.
Uns dels més antics annals coneguts procedeixen de la biblioteca d’Assurbanipal Foren també emprats a Grècia i a Roma, i de l’antiguitat es transmeteren a l’edat mitjana a través dels pares de l’Església, sobretot d’Eusebi de Cesarea, l’obra del qual - una crònica eclesiàstica des de la creació fins al 325 dC - fou traduïda al llatí i perllongada fins el 378 per Jeroni i, posteriorment, fins el 469, per Pròsper d’Aquitània i Idaci A l’alta edat mitjana, la referència cronològica fou donada per les taules pasquals, illustrades amb breus notícies de fets diversos successions de…
cronicó
Historiografia
Denominació aplicada sovint per influència del erudits dels s. XVII-XIX, des de Pèire de Marca a Jaume Villanueva.
Va ésser aplicada als annals o, més pròpiament almenys per als cronicons catalans, a aquells texts que tenen una estructura semblant als annals, però amb text corresponent a cada data més detallat que una simple nota annalística i menys extens que una anotació de dietari Exemples d’aquest tipus mitjà i intermedi són la Chronica de Joan de Bíclarum que historia del 567 al 592 i la Crònica del Racional , del municipi barceloní amb anotacions des del 1311 fins al 1417, ambdues en llatí En realitat, hi ha texts com el Cronicó valencià i el Barcinonense IV o de Mascaró que presenten, en els…
literatura bizantina
Literatura
Nom donat al període medieval de la literatura grega, que hom sol circumscriure entre el regnat de Justinià (527) i la caiguda de Constantinoble (1453).
Hom pot incloure-hi també el període anterior, dominat per la literatura patrística patrologia, especialmente el seu segle d’or segles IV-V Hi destaquen els alexandrins Atanasi 295-373 i Ciril d’Alexandria 380-444 els capadocis Basili el Gran ~ 329-379, Gregori de Nazianz 330-390 i Gregori de Nissa ~ 334-394 els antioquens i palestinencs Ciril de Jerusalem ~ 315-387, Diodor de Tars ~ 330-392, Epifani de Salamina ~ 315-403, Joan Crisòstom ~ 344-407, Teodor de Mopsuèstia ~ 350-428, Procle de Constantinoble mort el 444, Teodoret de Cir ~ 393- ~466 Hom sol dividir la literatura pròpiament…
història eclesiàstica
Cristianisme
Investigació i esposició del curs efectiu del cristianisme en la seva organització com a Església al llarg del temps.
Hom troba els primers elements historiogràfics sobre l’Església en les actes autèntiques dels martiris i en les notícies històriques intercalades pels apologistes com Hegesip i Ireneu en llur argumentació Les cròniques de Sext Juli Africà i d’Hipòlit de Roma aportaren ja elements sobre l’origen i el creixements de l’Església, inserits en el context de la història general però fou Eusebi de Cesarea el primer que publicà una Història eclesiàstica , que en una segona redacció allargà fins el 324 El s VI Evagri prorrogà l’obra fins el 594 Eusebi fou traduït al llatí per Rufí d’…
platonisme
Filosofia
Doctrina de Plató o de la seva escola (Acadèmia) i els aspectes d’aquesta doctrina que han influït en el pensament d’altres filòsofs i escoles.
La influència de la filosofia de Plató ha estat tan considerable que hom pot dir, no pas sense raó, que el platonisme abasta tota la història del pensament occidental i àdhuc d’una part de l’oriental tradicions bizantina i àrab El platonisme, per exemple, és discernible en Aristòtil i en l’estoïcisme, és inseparable del neoplatonisme —amb el qual ve com a confondre's en endavant—, té una particular ascendència en la tradició filosoficoteològica llatina dels segles IV-V —sobretot en Calcidi i el seu comentari al Timeu , Macrobi In Somnium Scipionis , Victorí Adversus Arium i De generatione…