Resultats de la cerca

Comprèn especialment les causades pels arenavirus  febres de Lassa, de Junin i de Machupo, els  Bunyaviridae febre hemorràgica de Crimea-Congo  i de la vall del Rift, els filovirus de l’ Ebola  i Marburg, i els Flaviviridae febre groga , dengue , febre hemorragípara d’Omsk

Els seus representants principals són, a Alemanya, A Lange, H Hemolz, A Riehl, les escoles de Marburg H Cohen, P Natorp, E Cassirer i de Baden W Windelband, H Rickert, B Bauch, els relativistes G Simmel, J Volkelt i E Troeltsch i l’empiriocriticisme de R Avenarius i E Mach a França, Ch Renouvier, AA Cournot i els anomenats “crítics de la ciència” J Lachelier, E Boutroux, H Poincaré, P Duhem a Anglaterra, FH Bradley i B Bosanquet i a Itàlia, R Cantoni i A Chiappelli en aquests dos darrers països sempre tingué un caràcter més idealista

Descripció del virus i de la malaltia El gènere Ebolavirus està estretament relacionat amb el virus de la febre hemorràgica de Marburg, identificat el 1967, i comprèn cinc espècies, tres de les quals es troben distribuïdes per les zones tropicals africanes Les altres dues han estat detectades al sud de la Xina, a Tailàndia i a les Filipines A diferència de les africanes, aquestes últimes no han donat lloc a epidèmies, i una és aparentment innòcua El virus té com a hoste diversos animals salvatges, sobretot algunes espècies de ratpenats, i també antílops, porcs i diversos primats macacos,…

La influència de la filosofia de Plató ha estat tan considerable que hom pot dir, no pas sense raó, que el platonisme abasta tota la història del pensament occidental i àdhuc d’una part de l’oriental tradicions bizantina i àrab El platonisme, per exemple, és discernible en Aristòtil i en l’estoïcisme, és inseparable del neoplatonisme —amb el qual ve com a confondre's en endavant—, té una particular ascendència en la tradició filosoficoteològica llatina dels segles IV-V —sobretot en Calcidi i el seu comentari al Timeu , Macrobi In Somnium Scipionis , Victorí Adversus Arium i De generatione…

Desenvolupament general És regida per un rector, amb l’assistència d’una junta de govern o d’un organisme similar Les universitats medievals s’organitzaren com a comunitats de professors, anomenades universitas magistrorum París, o comunitats d’estudiants, denominades universitas scholarium Bolonya En les primeres els professors s’agrupaven en facultats i elegien les autoritats acadèmiques degans, a les quals corresponia el govern de la institució En les segones, els estudiants, repartits en nationes , segons llur procedència, formaven corporació o gremi i elegien llurs representants…

Els filòsofs més importants a Alemanya durant l’edat mitjana foren Albert Magne ~1200-1280 i el mestre Eckart 1260-1327, tots dos frares dominicans El primer ensenyà a les universitats alemanyes de Friburg i de Colònia, però sobretot a París La seva obra fou continuada per l’italià Tomàs d’Aquino El mestre Eckart, continuador de les ensenyances del mestre Dietrich i probablement deixeble d’Albert Magne, defensà, tot oposant-se a l’intellectualisme de Tomàs i a la fragilitat de l’equilibri que aquell establí entre raó i fe, una teologia influïda pel neoplatonisme i la possibilitat de la unió…

El límit amb l’art italià i el francès ha estat sempre molt clar, així com amb el dels Països Baixos En canvi, l’art alemany s’expandí damunt l’E eslau, els estats bàltics i els països escandinaus, sobretot Suècia És molt possible que, d’entre totes les terres que pertangueren a l’imperi de Carlemany, les properes al Rin siguin les que més demostraren els fruits del gran esforç cultural realitzat, particularment en l’arquitectura, en la illuminació de manuscrits i en l’orfebreria En són exemple edificis com el palau d’Ingelheim, del qual hi ha escasses restes, la capella palatina d’Aquisgrà i…

Bé que la preocupació crítica per escriure la història amb veracitat és molt antiga i que ha anat donant lloc al naixement d’un seguit de tècniques auxiliars de la investigació arqueologia, paleografia, numismàtica, etc, aquesta preocupació no es pot confondre amb la reflexió teòrica sobre l’evolució de les societats humanes que hom troba, aïlladament, en figures com la d’Ibn Haldūn i, més sovint, en els corrents progressius de la historiografia europea des del Renaixement fins avui, però que no ha esdevingut encara un estudi científic coherent, amb un cos de doctrina propi Només cal veure…