Resultats de la cerca

En un sentit més restrictiu, s’utilitza també com a sinònim de balletto Així mateix, s’aplica sovint a qualsevol composició musical inspirada o relacionada directament amb l’art de la dansa En aquest cas, la paraula ballo sol aparèixer com a indicador de caràcter o de tempo formant part d’expressions com ara tempo di ballo

Originària del Friül Friül-Venècia Júlia, s’estengué per tota la Itàlia septentrional La referència més antiga es troba en el recull de danses editat per P Phalèse Chorearum molliorum collectanea 1583, que conté L’arboscello , un ballo furlano en compàs binari simple Des del final del segle XVII i fins a la meitat del XVIII esdevingué una dansa cortesana francesa, elegant però amb connotacions lascives, amb un compàs diferent 6/8 o 6/4 que mantenia la típica reiteració motívica Es troben furlanes incloses, per exemple, en els ballets d’A Campra, JJ Mouret i JP Rameau, en els…

En el tenor, el terme spinto indica un tipus de veu més dramàtica que la del líric però sense arribar als extrems de la veu de tenor heroic Dins aquesta categoria vocal de tenor líric spinto es troben papers com Ernani, Don Alvaro en La forza del destino de G Verdi, Dick Johnson en La fanciulla del West de G Puccini i el Chénier d’U Giordano Pel que fa al repertori de soprano d’aquesta categoria, s’hi poden incloure les Leonores de La forza del destino i d' Il trovatore , Amelia d' Un ballo in maschera , Aïda G Verdi, Madama Butterfly G Puccini i la Keiserin de Die Frau ohne…

Inicialment s’escrivien exclusivament per a llaüt, però posteriorment esdevingueren peces per a conjunt de cambra A Itàlia, el terme s’aplicà en un primer moment a qualsevol dansa d’origen estranger, tant si era un ballo francese com un bal boemo o, molt especialment, un balletto tedesco , d’on prové l’estreta relació amb l' allemande , dansa de la qual a penes es podia distingir en aquella època A poc a poc, se n’anaren concretant les característiques compàs binari -ocasionalment ternari-, tempo molt variable -des de largo fins a presto -, forma binària amb repeticions, estil…

S’originà a Nàpols vers el 1530, a partir del declivi de la frottola , amb la qual mantingué en comú l’esquema poètic de l' strambotto , segons el tipus anomenat ottava toscana amb tornada al final de cada vers ABt ABt ABt CCt Es desenvolupà parallelament al madrigal, el caràcter seriós i complex del qual sovint satiritzava Les primeres villanelle foren escrites a tres veus, caracteritzades per una textura homofònica i l’ús de quintes paralleles entre les veus extremes Cap a mitjan segle XVI el gènere traspassà les fronteres napolitanes, i esdevingué molt popular a Venècia Amb A Willaert i R…

Música culta Vegeu Itàlia Música popular Sardenya constitueix un territori amb tradicions musicals i trets estilístics diferents dels de les altres regions italianes, encara que no es pot parlar d’una total absència d’elements comuns El més destacat de la seva música és la gran difusió de cants polifònics de tradició oral, en una multiplicitat d’estils característics de determinades àrees Aquest patrimoni musical es pot dividir en dos grans grups segons el caràcter -religiós o profà- dels textos El repertori profà, amb textos satírics o d’amor, és cantat per diversos tipus de conjunts vocals…

Fundada pels celtes al segle V aC i important centre durant l’època romana, al segle IV dC el seu bisbat dominà gran part de la Itàlia septentrional L’artífex d’aquesta situació fou el bisbe Ambròs, promotor de la Schola Cantorum i de notables canvis en els oficis, com la recitació d’antífones, himnes i el cant de tota l’assemblea Aquests elements contribuïren a la definició de la litúrgia anomenada ambrosiana, que posseeix un cant caracteritzat per una major quantitat d’ornamentacions respecte del cant gregorià Després d’una època de decadència durant el domini dels bàrbars, Milà tingué una…

Si bé s’utilitza majoritàriament per a designar les cantants femenines amb el registre més greu de tots, pot designar igualment els cantants de veu blanca amb l’extensió citada, i també els cantants masculins amb la mateixa extensió, actualment anomenats contratenors i antigament falsetistes o castrats Pel que sembla, és amb aquest darrer sentit que el terme aparegué per primera vegada a l’inici del segle XVI, si bé no s’estengué fins un segle més tard Durant el segle XVII el mot contraltus coexistí amb altus tant en les seves formes llatines com en les expressions equivalents en les llengües…

La seva forma abreviada, mezzo, és utilitzada amb molta freqüència Es poden distingir diferents tipus de veu de mezzosoprano la mezzo coloratura , veu lleugera i brillant amb molta facilitat per a les agilitats en tota l’extensió de la veu com per exemple Marcellina en Les noces de Fígaro i Sextus en La clemenza di Tito , de WA Mozart, i la majoria de papers rossinians, com Rosina en El barber de Sevilla i Angelina en La Cenerentola la mezzo dramàtica, veu d’una especial força i resistència i amb un registre agut molt rotund Amneris en Aïda i Èboli en Don Carlos , ambdues de G Verdi, i Die…

Al segle XVI, i fins a l’expansió de la moda dels castrati a la segona meitat del XVII, la veu de tenor, amb una tessitura molt similar a la del baríton modern, esdevingué la més important en el cant solista protagonisme compartit amb la veu de soprano en el repertori secular Fou en aquest període que sorgiren els primers tenors de fama internacional Giulio Caccini, compositor de Le nuove musiche i de Nove musiche e nuova maniera di scriverle obres fonamentals per a conèixer l’estil virtuós de les obres per a veu solista d’aquesta època, i Luigi Rossi, també cantant i compositor…