Resultats de la cerca
Es mostren 4 resultats
canyissat
Pesca
Art d’encerclament emprat per a pescar llísseres, constituït per dues menes de xarxes: la peça de soltes
, xarxa rectangular armada amb suros i ploms, d’uns 250 m de llarg per uns 20 m d’alt, i la saltada
o canyissat
, tremall sense armadura, llarg com la peça de soltes i ample d’uns 2 o 3 m, proveït de canyes travesseres disposades paral·lelament cada 50-90 cm.
Hom cala de primer la peça de soltes tot al voltant d’una mola de peix, i després la saltada o canyissat, arran de superfície, perpendicularment a la peça de soltes amb la qual hom la uneix Les llísseres cenyides per la peça de soltes, per tal de fugir, boten fora de l’aigua per damunt dels suros, i, en caure, resten mallades a la saltada
peple
Indumentària
Vestit femení d’ús comú a tota la Grècia antiga.
Fou emprat fins i tot després d’haver estat introduït el nou abillament anomenat quitó Consistia en una peça de roba rectangular, de colors diversos i, a vegades, brodada, que després d’un primer plec superior contenia dues parts iguals cenyides per un cinyell i que restaven unides, pel damunt de les espatlles, per dues fíbules Vestidura habitual de l’estatuària femenina grega, era oferta solemnement a Atena en ocasió de les Panatenees
arnès
Militar
Conjunt d’armes defensives (llevat de l’escut) de l’home o del cavall.
Aplicat especialment al revestiment protector del cos del combatent a l’edat mitjana i al Renaixement A Catalunya, des del segle IX fins al XIII, els guerrers es protegiren el cos amb l' ausberg , túnica d’escates i molt més sovint de malles, i el cap amb l' elm primitiu, casc punxegut amb una certa tendència cònica, sovint proveït del nassal, que defensava gran part del rostre A mitjan segle XII és possible que determinades parts del cos braços, mans i cames rebessin unes proteccions especials i supletòries, de cuir o potser ja de metall rígid Al segle XIII, l’ausberg, dit també gonió , era…
cinema català
Cinematografia
Cinema realitzat als Països Catalans.
Dels orígens al 1939 Aquest cinema, tanmateix, no ha aconseguit una autonomia i personalitat pròpies pel fet que des de l’aparició del sonor ha hagut d’emprar habitualment el castellà com a vehicle lingüístic i per les serioses dificultats trobades al llarg de la seva història El 1896 foren introduïts a Barcelona diversos aparells cinematogràfics —d’Edison, de W Paul, dels Lumière—, i les primeres filmacions foren realitzades per Fructuós Gelabert amb un aparell de fabricació pròpia, el 1897, seguides per obres de Francesc de P Tramullas, Segon de Chomon, Baltasar Abadal i d’altres La…