Resultats de la cerca

Tradicionalment, els efectes de conclusivitat/suspensivitat estan associats a les cadències cadència 1 Aquestes s’identifiquen, de manera convencional, amb una determinada successió d’acords, com, per exemple, V-I en el cas de la cadència autèntica Ara bé, moltes obres comencen amb aquesta successió i, no obstant això, no transmeten una sensació conclusiva ex 1 La successió mencionada assoleix l’estatut de cadència només quan és acompanyada d’altres fenòmens de tipus formal, melòdic i mètric Exemple 1 - GF Händel Rodelinda , obertura © Fototecacat/ Jesús Alises El fenomen de…

Actualment, es restringeix l’ús de la paraula a les seccions corresponents de la fuga i de la forma sonata En el cas de la fuga , l’exposició és constituïda per les diferents entrades de les veus que hi participen Aquestes presenten, de manera obligatòria, el subjecte i la resposta, que poden estar enllaçats per una codetta i, de manera opcional, un o més contrasubjectes L’exposició pot anar seguida d’una contraexposició El terme també es pot aplicar a les posteriors entrades del subjecte i la resposta en tonalitats diferents a la inicial En el cas de la forma sonata , es considera que l’…

Així, es parla de la secció conclusiva d’un tema o de la secció de desenvolupament d’una forma sonata Des d’una concepció ternària de la fuga, també s’ha dividit aquesta forma en diferents seccions primera, segona i tercera secció respectivament

Es tracta d’una variant ornamental de la típica cadència conclusiva medieval en la qual les dues veus extremes passen d’un interval de 6a a un de 8a J per moviment contrari i conjunt Al final del segle XIX, AG Ritter atribuí a Francesco Landini ~1325-1397 la paternitat d’aquesta fórmula, molt present també al llarg del segle XV i primera meitat del XVI F Landini Amor c’al tuo suggetto © Fototecacat/ Jesús Alises

La coda 'cua' pot tenir dimensions variables des de la repetició de l’última frase amb un increment de la dinàmica o del tempo fins a, en el cas d’una forma sonata, una secció de proporcions semblants a les del desenvolupament En parallel, la coda pot ser un simple apèndix, més o menys superflu, o una part constitutiva de l’obra, imprescindible per al seu equilibri intern De manera general, com més extensa sigui l’obra, més necessària es revela la presència de la coda , la qual tindrà més entitat La coda s’utilitza en formes que no inclouen en el seu esquema intern una secció conclusiva…

L van Beethoven Sonata op 2, núm 1, I Allegro © Fototecacat/ Jesús Alises La liquidació temàtica també anomenada, simplement, liquidació, terme divulgat per A Schönberg Fundamentals of Musical Composition , 1937-48, suposa la polvorització, la despersonalització dels trets característics d’uns motius que només sobreviuen com a mers ‘residus melòdics’ La liquidació, a causa d’aquest efecte de dissolució, té una funció conclusiva i, en consonància, acostuma a situar-se al final d’un tema, tot i que també pot aparèixer, en formes sonata, al final del core del desenvolupament…

Habitualment les dues parts, anomenades antecedent i consegüent antecedent/consegüent , presenten un equilibri harmònic ja que la primera queda oberta sobre el V mentre que la segona conclou sobre el I, una simetria mètrica totes dues acostumen a tenir les mateixes dimensions i un parallelisme temàtic totes dues utilitzen el mateix material temàtic Quan es donen aquestes característiques es parla de període ’parallel’ o ’regular’ vegeu l’exemple 2 de frase Aquest model fou freqüent en les frases clàssiques de vuit compassos vegeu l’exemple anterior, tot i que també es pot trobar en unitats…

És la cadència més conclusiva i, per tant, la que tanca la immensa majoria d’obres tonals Sovint, la dominant és precedida per la subdominant El poder conclusiu de la dominant depèn, bàsicament, de l’oposició que estableix amb la subdominant Aquesta oposició s’accentua si l’acord de tònica, que sovint precedeix el de subdominant, està en 1a inversió i presenta una 7a m, actuant així com a dominant de la subdominant ex 1 El caràcter conclusiu de la cadència autèntica es veu reforçat també per la presència de dissonàncies característiques la 6a afegida en la subdominant, i la 7a m…

Objecte d’anàlisi i sistematització pràcticament exhaustives en l’anomenat Òrganon aristotèlic, el sillogisme, l’estudi del qual integra la sillogística , no és l’única possibilitat d’argument deductiu, bé que l’influx d’Aristòtil determinà una identificació exclusiva entre l’un i l’altre, amb la corresponent reacció antisillogística, per exemple, de Descartes Pel que fa a la relació entre les premisses del sillogisme —anomenades respectivament major i menor , pel fet que la primera inclou el predicat P i la segona el subjecte S, que són recollits en la proposició conclusiva—,…