Resultats de la cerca

Els documents coptes més antics que hom coneix són del segle II aC grafit d’un títol reial a Abidos, inscripció damunt una pedra d’Akhmmein, fragment d’un glossari bilingüe Del segle I aC es conserven uns quants texts horoscòpics, probablement traduccions A part aquesta expressió popular, el copte desenvolupà una literatura pròpia amb l’expansió del cristianisme, però passant pel seu estadi gnòstic documents sahídics i subakhmímics de Naq’ Hammadi, a l’Alt Egipte, trobats els anys quaranta i maniqueu documents del Faium, trobats els anys trenta Els primers escrits pròpiament cristians…

Les seves melodies, d’una gran varietat i expressivitat, formen tres grans agrupacions estrictament litúrgiques, hímniques i religiosofolklòriques Tret d’algunes interessants indicacions ecfonètiques particulars per a les lectures neotestamentàries, manquen totalment de notació escrita i són transmeses només per llei oral Molts dels himnes escrits van precedits d’unes paraules indicadores del to en què han d’ésser cantats Les principals formes responsarials són Mardd, Psali i Psalmos De les antifonals hi ha les anomenades Vôhem, Paralex, Hôs i les Theotokia L’estructura dels tons musicals…

Derivat de l’àrab qubt corrupció del mot grec αιγύπτιος, el terme fou aplicat pels conqueridors musulmans del segle VII a la població egípcia, composta principalment pels descendents de l’antic Egipte i per un cert percentatge d’element grec i romà, resta de les darreres invasions Els coptes, que aleshores eren pràcticament tots cristians monofisites , adoptaren lentament i per força la religió de l’islam D’ençà d’aleshores, el terme serví per a denominar tant els cristians egipcis adscrits a l' Església copta com als cristians egipcis de totes les confessions 

Amb el ritu etiòpic, constitueix la família litúrgica alexandrina, enfront de l’antioquena Es desenvolupà d’una manera autòctona a l’Egipte, en grec a Alexandria i en copte terra endins Després de l’escissió entre ortodoxos i monofisites, arran del concili de Calcedònia 451, restà com a propi de l’Església copta i en la llengua autòctona, mentre que la fracció que romangué fidel a Constantinoble, o melquita , adoptà progressivament el ritu bizantí, en grec A partir del segle XIII, l’àrab anà penetrant en la litúrgia al costat del copte En la història litúrgica copta…

Eclipsà l’antic dialecte sahídic, més pur, i es convertí, a partir del s XI, en l’única llengua literària i litúrgica copta

Rep aquest nom el tropari que es canta després de la segona part del Gloria Patri , és a dir "Ara i sempre i per tots els segles dels segles Amén" Rep també aquest nom, però en forma plural theotokia , un cant a la Mare de Déu, en diversos versets, en la litúrgia copta

Correspon a la fase de la llengua egípcia que va des dels volts del 700 aC fins a la fi de l’imperi Romà És una escriptura cursiva i abundant en lligadures que esquematitza el traç dels grups hieràtics Era emprada en els documents de la vida corrent contractes, cartes, etc Fou substituïda per l’escriptura copta

Posseeix un alfabet propi alfabet copte Segons els documents escrits coneguts, el copte es divideix en diversos dialectes, corresponents a les diferents regions d’Egipte sahídic Al-Sa'id, akhmímic Akhmīm, subakhmímic Asyūt, faiyúmic el Faium, tots ells de l’Alt Egipte, bohàiric Al-Buḥayra, al nord-est del delta de Nil i a les regions occidentals del Baix Egipte El sahídic, originàriament el dialecte de Tebes i Memfis, és el més pur lingüísticament i fou emprat a tot l’Alt Egipte al segle V, però començà d’ésser absorbit pel bohàiric, que esdevingué la llengua de la jerarquia eclesiàstica al…

Era originari de la regió d’Hermòpolis, però ja a la meitat del s VI arribà, sota la influència del monaquisme de sant Pacomi, a imposar-se com a llengua literària i parlada en tota la part de la vall del Nil compresa entre el Caire i Tebes Tingué la màxima expansió al començament del s XV, que ocupà tota la vall des del Caire fins a ‘Aswân Són escrits en aquest dialecte la major part dels manuscrits gnòstics trobats a Nag-Hammadi el 1945

S’aplica habitualment a les litúrgies cristianes catòlica, ortodoxa, protestant, però també es pot utilitzar per a denominar el cant dels ritus de totes les religions jueva, islàmica, budista, animista El cant gregorià és el cant tradicional de la litúrgia catòlica romana, si bé altres com el cant ambrosià , el cant gallicà o el cant visigòtic són cants germans del gregorià, catòlics però no romans, que són expressió d’altres litúrgies Les esglésies orientals tant la família alexandrina -copta, etiòpica, antioquena- com l’occidental -siríaca, maronita, bizantina- i la protestant…