Resultats de la cerca

D’acord amb aquestes característiques, el primer compositor que emprà una orquestra de corda fou Arcangelo Corelli a la Itàlia de la segona meitat del segle XVII Si, en canvi, es considera que l’orquestra de corda no ha d’incorporar els dos darrers trets, aleshores el seu origen s’hauria de situar a França, a l’entorn de l’any 1600, amb els grups que donaren origen als cèlebres 24 Violons du Roi vegeu orquestra Malgrat que actualment pot semblar del tot natural que l’orquestra estigui formada a l’entorn del violí, als segles XVI i XVII la situació era completament diferent A Anglaterra…

Madame de Sévigné la descriu dansada per dos personatges en solo El ritme és a tres temps En francès era anomenada folies d’Espagne Diversos compositors n'empraren temes, com Corelli, JSBach, CPhEBach, Liszt, etc

Folia © Fototecacat/ Jesús Alises Aquestes variacions foren molt populars des del 1670 fins al final del Barroc El nom de folia està documentat per primer cop en escrits portuguesos del final del segle XV Originàriament, era una dansa o cançó ballada associada a Espanya, molt viva i arrauxada, de metre ternari i amb freqüents hemiòlies S Covarrubias Orozco, a Tesoro de la lengua Castellana 1611, justifica el seu nom - folia , ‘follia’ en català- dient que "és l’apropiat per a aquesta dansa perquè qui la balla sembla que sigui foll" Com tantes altres…

És freqüent trobar exemples d’estil brillant tant en la música per a instrument sol com en música de cambra o orquestral, i en les parts de caràcter menys temàtic, com ara en les transicions i les codes, o les cadenze dels concerts Es pot considerar com a precursor de l’estil brillant l’escriptura dels passatges d’autors del Barroc italià A Vivaldi, A Corelli, etc basats en les repeticions i progressions

L’orquestra és dividida en dos grups d’una banda, els dels solistes o concertino i, de l’altra, el ripieno o tutti , és a dir, la massa orquestral Els primers exemples coneguts són els de Stradella 1682, però el veritable organitzador fou A Corelli 1653-1713 El concerto grosso és ordenat segons el pla de la sonata preclàssica Suplantat en acceptació per la simfonia, retrobà al s XX el favor dels compositors Stravinskij, Bartók, Martinů

El primer a compondre’n fou A Corelli, que, igual que GF Händel en el seu opus 6 no, en canvi, en l’opus 3, utilitzà només els instruments de corda JS Bach, en canvi, emprà una instrumentació molt més variada en els Concerts de Brandenburg només el segon, el quart i el cinquè adoptaren clarament la forma de concerto grosso Des del final del segle XVIII s’han adoptat diferents noms per a un plantejament instrumental i estructural semblant la simfonia concertant, al Classicisme, o el concert per a orquestra, al segle XX, en són dos exemples

JS Bach Suite anglesa núm 4 en fa M , BWV 809, III Courante fragment © Fototecacat/ Jesús Alises Sol ser de forma binària i tenir el començament anacrústic Sorgida al segle XVI, segurament com a varietat de la branle , al segle XVII s’incorporà a la suite barroca com a segona dansa, després de l’ allemande Th Arbeau Orchésographie , 1588 en descriví detalladament la coreografia i M Mersenne Harmonie Universelle , 1636 la definí com " une course sautelante d’allées et venues " Al llarg del segle XVII la seva evolució estigué marcada per la progressiva diferenciació estilística entre la…

Més enllà del seu origen, la sonata da chiesa esdevingué un dels principals models de la sonata barroca pel que fa als tipus de moviments i la seva distribució El pla d’una obra d’aquest gènere, tal com quedà establert en la música d’A Corelli, és lent-ràpid-lent-ràpid l' adagio inicial és sovint seguit per un moviment ràpid d’escriptura fugada, mentre que els dos darrers temps s’acosten sovint al caràcter d’una sarabanda i una giga, respectivament o una altra parella de dansa lenta i ràpida Existeixen també sonate da chiesa en tres moviments, de manera que la distinció respecte…

Presumiblement derivava del jig , una dansa popular britànica i irlandesa Al final del segle XVII se n’establiren dos models la gigue francesa i la giga italiana La primera, amb frases irregulars en 6/4, 3/8 o 6/8 i tempo moderat o ràpid, es caracteritzà per una textura imitativa, sovint amb inversió del motiu inicial a la segona secció, i l’ús de síncopes, hemiòlies i ritmes creuats Formà part del repertori habitual per a llaüt i clavicèmbal E i D Gaultier, JC de Chambonnières, JH d’Anglebert En la música escènica JB Lully la relacionà amb el canario en utilitzar l’anacrusi que el…

A partir del segle XVI -i fins al segle XVIII-, dansa cortesana francesa generalment escrita en compàs partit 2/2, de tempo viu o moderat, formada generalment per frases repetides de quatre o vuit compassos amb anacrusi de mig compàs i motius rítmics senzills Coreogràficament derivava de l’antiga branle del segle XVI Especialment popular a la cort de Lluís XIV, s’introduí als ballets i les òperes de GB Lulli i JP Rameau, com una mena de contradansa Esdevingué una forma instrumental d’importància per a grups de cambra i de manera especial per a clavicèmbal, sense perdre, però, la textura…