Resultats de la cerca
Es mostren 12 resultats
epònim
Història
Literatura
Personatge el nom del qual és aplicat a la representació d’un fet abstracte, normalment una qualitat o un defecte que posseeixi aquest personatge.
En aquest sentit, les muses designen la inspiració, i cadascuna d’elles representa una diversa activitat artística
epònim
Història
Literatura
Personatge real o fictici el nom del qual designa un poble o una ciutat o país, tota una època o àdhuc un moviment literari, artístic, etc.
Atreu, per exemple, dóna nom als atrides
teucre | teucra
Història
Troià.
El nom deriva del personatge mític Teucre, epònim de l’estirp reial troiana
quirit
Història
Nom dels antics romans, sobretot en llur condició de ciutadans, conservat en la fórmula Populus Romanus Quiritesque.
L’origen pot derivar dels sabins de Curi o del mot llatí quiris ‘llança’ i, encara, de l’epònim Quirí
asquenazita
Etnologia
Individu de les famílies jueves alemanyes que des del segle XII es dispersaren vers l’Europa del sud i de l’est.
Als segles XV i XVI hi hagué una nova emigració vers els països eslaus i bàltics i al segle XIX una nova onada es traslladà als EUA Els asquenazites constitueixen la gran majoria del món jueu, bé que foren les principals víctimes de les matances nazis Parlen un dialecte alemany amb elements hebreus i eslaus, l’ídix El mot asquenazita derivat d’Aškěnaz, epònim d’una tribu descendent de Jafet inclosa a la “taula de pobles” del Gènesi és emprat des de l’edat mitjana
hebreu | hebrea
Història
Individu d’un grup de pobles semites que conqueriren i habitaren Palestina, anomenat també israelita i jueu.
A l’Antic Testament el mot hebreu és emprat en boca d’estrangers o quan el narrador o els protagonistes volen contraposar els hebreus a altres pobles En el Nou Testament és aplicat als qui parlen l’arameu, en contraposició a hellenista, i per tal d’evitar el terme jueu, reservat als qui no han acceptat el Crist En les genealogies del Gènesi , els hebreus i altres pobles semites són relacionats amb l’epònim ’Eber , avantpassat d’Abraham, i actualment els exegetes tendeixen a relacionar els fills d’ ’Eber o semites amb els ’Apiru dels texts egipcis, ugarítics, accadis i hitites
txagatai
Lingüística i sociolingüística
Literatura
Llengua literària del grup turquès oriental, derivada del turcman
.
És la llengua de l' Oghuznama , un dels poemes èpics més primitius de la literatura turca, segons el qual el llegendari Oghuz Khan és l’epònim de la branca turcmana dels oghuz, i més tard fou la llengua utilitzada pels imperis de l’Horda d’Or a l’Àsia central i a Egipte i per l’imperi mogol de l’Índia Les principals obres literàries en txagatai són el poema Gissa-i Yūsuf 1232 i la producció d'Ali Šīr Nawā'ī, el Bābur-nāma, o memòries de l’emperador Bābur s XVI, i la Genealogia dels turcs Şerece-i-Türk , d’Ebülgazi Bahadur Han s XVII
arcont
Història
Alt magistrat d’algunes ciutats gregues antigues.
A Atenes, durant la monarquia primitiva, l’arcont epònim i l’arcont polemarc formaven un triumvirat vitalici amb el rei basileu Amb l’expulsió dels reis, el nombre dels arconts ascendí a nou, i llur gestió durava un any a partir del 680 aC L’elecció dels arconts era reglamentada per l’areòpag, al qual s’integraven en acabar llur mandat Les lleis de Soló marcaven que només podien ésser elegits arconts els ciutadans de les dues classes socials més altes El 487, la reforma de Temístocles bandejà el procediment electiu, i els arconts foren designats per sort entre candidats de les…
tribu
Història
A l’antic Israel, cadascun dels grups (en hebreu šebeṭ) en què es concretava l’organització politicosocial dels hebreus abans de la monarquia.
Segons la tradició bíblica eren dotze, i tenien llur epònim en els dotze fills de Jacob o Israel Rubèn, Simeó, Leví, Judà, Isacar i Zabuló fills de Lia, Gad i Aser fills de Zelpà, esclava de Lia, Josep i Benjamí fills de Raquel, Dan i Neftalí fills de Balà, esclava de Raquel Segons la crítica moderna l’organització tribal d’Israel aplega elements històrics molt dispersos i entra en les característiques generals de l’organització del nòmades i seminòmades semites La tribu es dividia en llinatges i famílies, i el cap, si més no en temps de perill, n'assumia el comandament Era…
seljúcida
Història
Membre d’una dinastia turca que governà (segles XI-XIII) l’Àsia Menor i el Pròxim Orient.
Bé que fou fundada pel seu epònim Selǧūq ibn Duqāq , la dinastia no es consolidà fins que Togrïl Beg no vencé els gaznèvides, s’establí a Coràsmia 1038 i es féu reconèixer soldà 1055 pel califa de Bagdad Després dels esplendorosos governs d' Alp Arslān i de Malik Šāh , ajudats ambdós per llur visir Niẓām al-Mulk , l’imperi seljúcida, dividit entre fills i germans, inicià la seva davallada i disgregació els atabegs s’independitzaren i aparegueren diverses dinasties locals, de vida molt heterogènia, a Síria, Mesopotàmia, Armènia i Pèrsia De la branca principal, anomenada dels…