Resultats de la cerca
Es mostren 17 resultats
lloc insigne
Història del dret català
Títol que rebien determinades localitats per raó de llur importància.
Segons constitucions de Pere III a la cort de Cervera del 1359 i a la de Montsó del 1363, eren considerats llocs insignes les ciutats i les capitals de diòcesi, com Barcelona, Tarragona, Girona, Lleida, Vic i Tortosa, i, a més, les viles de Perpinyà, Cervera, Puigcerdà i Vilafranca del Penedès En els llocs insignes, per a l’exercici de la judicatura, l’advocacia i la medicina, calia que els professionals tinguessin títol superior i posseïssin els llibres ordinaris de llur professió Dos furs d’Alfons III del 1329 havien establert idèntica exigència per a la ciutat i no tan…
egregi | egrègia
Insigne, il·lustre, dit especialment de persones de la noblesa.
sabinià
Història
Membre d’una escola de jurisprudència romana.
El seu nom es deu a l’insigne Masuri Sabí La seva existència i les seves controvèrsies proculeià duraren fins als temps de Marc Aureli
pinàcies

Pi blanc
© Xevi Varela
Botànica
Família de pinals integrada per arbres o rarament arbusts dioics i quasi sempre perennifolis, amb fulles alternes i aciculars.
Les flors masculines són estrobiliformes i duen a la base catafilles esquamosos llurs estams consten de dos sacs pollínics i d’una bràctea o esquama estaminífera L’aparell femení, interpretat com una inflorescència, és un estròbil o con pseudocàrpic, que en madurar es lignifica, i que consta d’esquames seminíferes, les quals duen dos primordis seminals, i d’esquames tectrius intercalades Les llavors tenen l’episperma lignificat i sovint són alades La pollinització és anemòfila i els grans de pollen són vesiculars Aquesta família té representants des del Juràssic, i actualment consta de prop…
pi
Pi pinyer
© Fototeca.cat
Botànica
Gènere d’arbres perennifolis, de la família de les pinàcies, de fulles aciculars (agulles), reunides en grups de 2 a 5, sobre un braquiblast.
Són monoics, amb flors estrobiliformes Les flors femenines en madurar es lignifiquen i constitueixen cons o estròbils pseudocàrpics les pinyes Els cons dels pins tenen les esquames tectrius atrofiades i es componen solament d’esquames seminíferes lignificades i terminades en una apòfisi sovint prominent, cadascuna de les quals duu dues llavors pinyons El pollen de pi, dispersat pel vent i produït esponerosament, té els grans amb dues vesícules aeríferes El gènere comprèn més de 100 espècies, distribuïdes per l’hemisferi nord, de les quals només sis es fan espontàniament als Països Catalans…
llatinista
Lingüística i sociolingüística
Estudiós i docte en la llengua i literatura llatines.
Als Països Catalans, durant el període del Renaixement, el llatí fou conreat pels diversos humanistes humanisme, que l’empraren com a llengua en la redacció de llurs treballs o en llur epistolari També traduïren diverses obres dels autors llatins més famosos i aprofitaren els models en la creació de les pròpies obres Amb tot, l’estudi de la llengua i de la literatura llatines mai no fou professat amb un veritable rigor científic Els humanistes només poden ésser considerats llatinistes d’una manera parcial, en tant que admiraren les obres dels clàssics i intentaren que els fossin familiars Hi…
arbre

Parts principals d’un arbre
© Fototeca.cat
Botànica
Planta perenne de tronc elevat i llenyós que ordinàriament presenta branques a partir de certa altura.
Descripció Vegetal llenyós d’uns 5 m d’alçària mínima la màxima ateny poc més de 100 m en les sequoies de Califòrnia i en alguns eucaliptus d’Austràlia, presenta un eix simple, anomenat tronc , el qual lleva, en l’anomenada enforcadura a una certa distància del sòl, unes primeres branques gruixudes dites besses o cimals , de les quals surten ramificacions de segon ordre, menys engruixides, i així successivament fins a arribar als branquillons més prims, els tanys Les besses o els cimals, les ramificacions i el conjunt de fulles o fullatge constitueixen la capçada , disposada a continuació…
diàleg
Filosofia
Literatura
Religió
Forma discursiva caracteritzada per l’intercanvi d’idees —si no és en casos de simple exposició o conversa— i personalitzades generalment en dos subjectes.
Com a composició literària, en prosa o en vers, l’alternança de les intervencions hi afavoreix l’amenitat i el contrast Hom l’empra amb finalitat expositiva, com en el Coloquio de los perros de Cervantes, o amb efectes purament literaris, com en certes composicions de San Juan de la Cruz En escrits filosòfics i religiosos el diàleg és utilitzat per tal d’arribar a un enriquiment mutu i, si és possible, a una nova i més amplia comprensió de tema en qüestió, que sintetitzi les posicions anteriors Per la seva mateixa forma, el diàleg estableix una comunicació interpersonal i un reconeixement de…
música hongaresa
Música
Art musical conreat a Hongria.
Els hongaresos, en arribar a llur territori actual estaven en possessió d’una rica cultura musical monòdica, en la qual trobem el llegat finoúgric cants funeraris, la influència turca del pentatonisme amb línia melòdica descendent, així com les melodies bizantines i eslaves La monodia basada en la tradició oral s’anà enriquint a conseqüència dels contactes amb els pobles veïns i les cultures populars de l’Occident europeu i també per l’evolució interna la cançonística del s XVII, el “nou estil” de la cançó popular al s XIX, etc Les influències de les diverses èpoques donaren naixement a…
historiografia del Barroc
Historiografia catalana
El barroc, concepte interpretatiu sorgit a Alemanya al segle XIX per designar un estil en les arts visuals, s’ha convertit en una denominació que caracteritza tot un clima cultural i una època: fonamentalment el segle XVII.
Desenvolupament enciclopèdic Aquest clima cultural, que es manifestà també en la historiografia, donà resposta a diverses claus interpretatives Pel que fa a la mentalitat de fons, per als homes i dones de l’època, el món era el teatre de les limitacions i contradiccions humanes, governat pels designis de la Providència Aquest substrat feu que prevalgués un enfocament religiós i moral de la història, en què es combinaren el catolicisme militant i reafirmat per les pautes del concili de Trento 1545-63, i el llegat ètic clàssic principalment de l’estoïcisme En aquest segle on hi hagué unes…