Resultats de la cerca

Tècnicament, ha d’ésser anomenada més pròpiament litúrgia hispànica , perquè els termes visigòtica i mossàrab més aviat indiquen etapes de la seva formació i persistència En el conjunt de les litúrgies cristianes occidentals, tot i presentar la seva originalitat, és molt propera als ritus gallicans i cèltics Probablement cal posar l’origen dels seus esquemes de celebració de la missa i de l’ofici, i fins i tot d’alguns dels seus texts, en la seu de Milà, a la segona meitat del segle IV, quan aquesta ciutat esdevingué residència imperial Molts dels seus texts potser també depenen de les…

Les dificultats que causaven a les relacions per terra entre Roma i la Hispània motivaren diverses lluites 154-125 aC, i foren finalment dominats pel cònsol Sext Calví 123 aC, que hi fundà la colònia d' Aquae Sextiae

És una de les famílies del cant litúrgic occidental durant l’Edat Mitjana, juntament amb el cant gregorià, l’ambrosià o el gallicà Constitueix el cant propi de la litúrgia hispànica, també anomenada visigòtica o mossàrab, tot i que aquestes dues denominacions presenten força problemes Els orígens de la litúrgia hispànica cal cercar-los molt abans de la dominació musulmana de la Península Així, l' Oracional de Verona , manuscrit litúrgic de l’any 700 i arribat a Itàlia des de la diòcesi de Tarragona, demostra que en aquella data la litúrgia hispànica ja estava plenament consolidada Els…

Noció pròpia de l’església llatina, que preveu sols el títol amb prerrogatives d’honor i precedència circular pel territori de la primacia amb creu alçada i presidir dintre ell les assemblees, és diferent del patriarcat oriental, que suposa vertadera jurisdicció A l’església llatina el títol neix per concessió papal, i es fonamenta en raons d’ordre històric, demogràfic, o, sobretot, polític La noció de primacia als regnes hispànics no es troba ben definida fins el 1088, que el papa Urbà II la concedí a l’arquebisbe de la ciutat de Toledo, conquerida el 1085 El papa la concedí, a…

El territori fou habitat des d’època prehistòrica, poblament testimoniat per importants jaciments Las Caus , Las Combarèlas, Las Eisiás de Taiac , la Font de Gaume , Mas d’Azil , etc En època històrica hi habitaren lígurs, ibers i diversos pobles celtes, d’entre els quals destacaren els gals La identitat occitana, però, cal cercar-la sobretot en la romanització de la Gàllia segles II aC-II dC, cabdal per a la formació de l’ occità Al segle V, la creació d’un estat visigòtic al SW accentuà la diferència entre les dues meitats de l’antiga Gàllia —la franca i la provençal— i enfortí novament…

Entre el 218 i el 105 aC se separaren en dos grups els volcae arecomici , que habitaven a l’actual baix Llenguadoc, amb capital a Nemausus Nimes, i els volcae tectosages , establerts entre Tolosa i Narbona Aquests darrers sembla que estan en relació amb els tectosages de Galàcia

El seu desenvolupament en les distintes regions presenta característiques i duració variables Cal distingir-ne dues formes la cursiva i la minúscula, ambdues derivades de l’escriptura comuna nova del Baix Imperi Romà No fou fins a la segona meitat del segle VII que començà a caracteritzar-se, a la fi del domini visigòtic, i a distingir-se de les escriptures usades en altres regnes germànics La cursiva visigòtica derivà els seus principals elements distintius dels nexes produïts per la velocitat, els quals, en perdre rapidesa, restaren fixats com a parts essencials de certes lletres i formes…

És el resultat de la fusió de diversos libelli missarum parcials, i l’exemplar més antic que es conserva és el manuscrit de Verona Biblioteca Capitolare, LXXXV 80, del principi del segle VII, erròniament anomenat sacramentari lleonià Aquest sacramentari conté una recopilació de libelli procedents dels arxius pontificis del Laterà, feta a la fi del segle VI per a ús de Verona o d’una altra església del nord d’Itàlia, en introduir-s’hi el ritu romà Sembla que tots els sacramentaris romans coneguts depenen d’una altra recopilació feta a mitjan segle VI, de la qual no s’ha conservat cap exemplar…

La reforma litúrgica del concili II del Vaticà li donà el nom de litúrgia de les hores Les dues hores de tradició més antiga i universal són les del matí i del vespre S'hi afegí una pregària nocturna les vigílies i altres hores diürnes tèrcia, sexta i nona El monaquisme amplià la sèrie amb les hores de prima i completes Els documents dels dos primers segles del Cristianisme reflecteixen la praxi d’una oració collectiva, que no era, però, ni quotidiana ni plenament institucionalitzada Els autors del segle III Climent d’Alexandria, Tertullià, Hipòlit, Orígenes, Cebrià en parlen ja com d’un…