Resultats de la cerca
Es mostren 7 resultats
naturalització
Dret civil
Modalitat d’adquisició de nacionalitat, posterior al naixement, que es produeix mitjançant una declaració de voluntat de l’adquirent i una autorització de l’autoritat estatal, atorgada de forma discrecional o subjecta a determinades regles i que sol prendre com a base la residència de l’estranger en el territori de l’estat.
El dret civil espanyol estableix dues menes de naturalització graciosa o discrecional és atorgada per reial decret i en circumstàncies excepcionals no requereix cap condició, llevat la d’ésser major d’edat o emancipat major de 14 anys assistit pel seu representant legal i per residència és atorgada pel ministre de justícia i necessita uns requisits de permanència en territori espanyol però, malgrat tot, no és absolutament reglamentada, car el ministre, tenint present l’interès social o l’ordre públic, és lliure de donar-la o de negar-la El temps normal de residència exigit és de…
naturalització
Acció i efecte de naturalitzar o de naturalitzar-se.
carta de naturalització
Dret civil
Carta de concessió a un súbdit estranger de la nacionalitat
del país que l’atorga.
Normalment és atorgable pel cap de l’estat, d’una manera discrecional i en atenció a circumstàncies excepcionals o als anys de residència en el país
nacionalitat
Dret civil
Situació de la persona determinada per la seva subjecció o pertinença a la jurisdicció d’un estat, amb el conjunt de deures i drets que això comporta.
L’atribució de la nacionalitat a una persona es produeix en general al moment de la seva naixença Dos principis fonamentals regeixen aquesta atribució de personalitat el ius soli , segons el qual hom adquireix la nacionalitat de l’estat on el naixement es produeix, i el ius sanguinis , en virtut del qual la nacionalitat que hom adquireix és la del pare o la de la mare Als països anglosaxons i de l’Amèrica del Sud predomina el principi del ius solis , mentre que a Europa predomina el del ius sanguinis , bé que el més freqüent sol ésser la combinació d’ambdós principis a l’hora de l’atribució…
classicisme
David , de Donatello (1386?-1446) (Museo del Bargello)
© Corel Professional Photos
Art
Corrent estètic que identifica la bellesa artística amb l’observança de certes lleis considerades inviolables.
Aquesta manera d’entendre l’art ha existit en totes les èpoques, si bé el terme clàssic pren carta de naturalització a la Grècia dels s VI i V aC Com totes les teories artístiques té un fort lligam amb les tendències filosòfiques, i, per tant, les expressions classicistes han anat sempre unides a les tendències moralistes de cada època La doctrina oposada al classicisme és el barroquisme, que essencialment es basa en el dubte de l’artista sobre la validesa dels postulats en què els classicistes creuen fermament El dubte condueix a la recerca de formes noves i això porta a un art…
història ecològica
Historiografia catalana
Perspectiva historiogràfica situada a la cruïlla de les ciències i les humanitats, que analitza les relacions dels humans amb tots aquells elements que configuren el seu entorn natural.
Desenvolupament enciclopèdic També es coneix com a història ambiental o història del medi ambient Els seus pressupòsits bàsics són l’anàlisi del pensament sobre la natura, l’anàlisi de l’acció humana sobre aquesta i l’estudi de les respostes de la natura davant d’aquesta acció Des d’aquesta perspectiva, la natura i el medi ambient s’estudien en el seu procés de coevolució, en el sentit d’evolució integrada entre cultura i entorn físic una idea fonamental en el caràcter inseparable dels sistemes socials, institucionals i ecològics, formulada per RB Norgaard el 1981 Entre la bibliografia hi ha…
contrapunt

Exemple 1 a i b
© Fototeca.cat/ Jesús Alises
Música
Combinació de línies musicals simultànies en un tot orgànic.
El fenomen contrapuntístic es basa en la capacitat de l’oïda per a percebre, de manera distinta, diferents fenòmens musicals combinats sense perdre de vista la combinació mateixa Així, l’oïda distingeix la melodia i l’acompanyament d’una cançó, o les dues veus que formen un cànon, sense deixar de sentir-ne la suma, és a dir, la cançó o el cànon La capacitat de combinar de manera simultània diferents elements en un tot orgànic és un dels trets més distintius de la música, que segurament no té un equivalent en les altres arts Exemple 1 c i d © Fototecacat/ Jesús Alises D’altra banda, es…