Resultats de la cerca

Fou introduït a la fonologia per Roman Jakobson per tal de traslladar les oposicions privatives del lloc d’articulació en els sistemes vocàlics al dels sistemes consonàntics Així, l’oposició que hi ha entre els ordres labial, dental, palatal i velar en les interruptes o oclusives catalanes, on la negació d’un so en dóna necessàriament un altre de determinat —al revés, per exemple, de l’oposició entre sonoritat i sordesa, on la negació de l’una implica l’altra—, pot ésser reduïda, en virtut de les conclusions espectrogràfiques del mateix Jakobson, a una classificació binària si…

Entre dos o més fonemes posicionalment commutables dins una llengua donada, la commutabilitat consisteix a examinar si aquests fonemes tenen la capacitat de canviar el significat d’una seqüència en permutar-se dintre contexts idèntics Així, doncs, hom dirà que en català p i m s’oposen per tal com existeixen parelles d’expressions, com ara pa i mà, capa i cama , llop llom , etc, que es distingeixen semànticament a partir de la permutació d’aquells segments En aquest sentit, un fonema és un segment mínim funcional, és a dir, oposable almenys a un altre segment mínim Els factors fonètics que…

Així, en llatí equus / equīs , dominus / equus En tractar-se de dos signes, resta implícit en la definició que els significants han d’ésser també diferents Algunes de les oposicions significatives són simplement oposicions de vocabulari , mentre que d’altres sómn oposicions gramaticals

L’exercici de la professió suposa, ultra la llicenciatura en dret, la superació d’unes oposicions

Segons això, tota expressió, qualssevol que siguin les seves particularitats, és una combinació de trets concatenats en el temps a base de grups simultanis o quasisimultanis, anomenats fonemes Tot i que sempre hi ha trets de molt diversa natura, com els apellatius, afectius, emfàtics i àdhuc involuntaris, la fonologia tradicional s’ocupa només d’aquells que pertanyen al sistema preestablert, distintius, culminatius i demarcatius, que són oponibles i portadors de distincions lingüístiques immanents Cada llengua es compon d’un nombre determinat de trets organitzats en combinacions fonemàtiques…

En català no hi ha oposicions basades en la buidor/planesa, per manca de fonemes retroreflexos o de sèries guturals arrodonides i no arrodonides

Hom indica també amb la denominació de consonantisme mínim les oposicions consonàntiques primàries com ara p - k que apareixen, segons les teories de Jakobson, en les primeres manifestacions lingüístiques de tots els parlants

Així, en català, ho són les oposicions i/ẹ, ẹ/ę, per exemple, si hom considera que llur tret distintiu operant és el grau d’obertura /i/ primer grau, /ẹ/ segon grau o /ę/ tercer grau