Resultats de la cerca
Es mostren 10 resultats
sunna
Islamisme
Costum, capteniment habitual de Mahoma en les diverses circumstàncies de la vida que, llevat de casos excepcionals, té valor de norma per als creients.
Extreta del ḥadīṯ, és considerada com una interpretació autèntica i un complement normatiu de l'Alcorà N'existeixen diverses compilacions i comentaris, i, com el ḥadīṯ , és font del dret musulmà xara
xafiïta
Islamisme
Dret
Dit de l’escola jurídica musulmana fundada per Abū "Abd Allāh Muḥammad al-Šafi"ī, una de les quatre escoles considerades ortodoxes per l’islam (xaria).
Intenta de mantenir l’equilibri entre la raó i la sunna, la qual fixà definitivament com a font del dret Actualment és seguida a Bahrain, els dos Ièmens, Insulíndia, Egipte, el Daguestan i una bona part de l’Àsia oriental i central
xaria
Islamisme
Dret
Nom donat a la llei canònica de l’islam.
Fonamentada en la revelació continguda en l’Alcorà, en la sunna i els ḥadīṯ i complementada per altres normes jurídiques establertes per analogia, amb previ consens de la comunitat, regula el conjunt d’activitats públiques i privades de tot fidel musulmà En el seu sentit més tècnic, aquest terme s’aplica per a designar el conjunt de la llei canònica tal com la presenten els texts elaborats dins les quatre escoles de dret reconegudes com a ortodoxes a l’islam hanefita, malikita, xafiïta, hanbalita La xara és vigent, en teoria, a tots els països islàmics, bé que ja des dels primers…
seljúcida
Història
Membre d’una dinastia turca que governà (segles XI-XIII) l’Àsia Menor i el Pròxim Orient.
Bé que fou fundada pel seu epònim Selǧūq ibn Duqāq , la dinastia no es consolidà fins que Togrïl Beg no vencé els gaznèvides, s’establí a Coràsmia 1038 i es féu reconèixer soldà 1055 pel califa de Bagdad Després dels esplendorosos governs d' Alp Arslān i de Malik Šāh , ajudats ambdós per llur visir Niẓām al-Mulk , l’imperi seljúcida, dividit entre fills i germans, inicià la seva davallada i disgregació els atabegs s’independitzaren i aparegueren diverses dinasties locals, de vida molt heterogènia, a Síria, Mesopotàmia, Armènia i Pèrsia De la branca principal, anomenada dels seljúcides majors…
islamisme
Islamisme
Conjunt de dogmes i preceptes que constitueixen la religió dels musulmans.
Aquest sistema religiós, predicat per Mahoma a Aràbia al segle VII dC, es basa en les successives revelacions fetes a aquest profeta per l’Enviat de Déu Ǧabrā'il , el conjunt de les quals constitueix el llibre sagrat anomenat Alcorà La professió de fe islàmica consisteix no solament en el reconeixement de la submissió islām absoluta del creient a l’omnipotència divina, sinó, a més, en un testimoniatge definitiu que integra dins la comunitat musulmana el qui el pronuncia La fórmula per a expressar-lo es redueix a l’afirmació que “no hi ha altre déu sinó Déu Allà i Mahoma és el seu Profeta”…
sunnita
Islamisme
Partidari de l’ortodòxia musulmana, que observa escrupolosament les normes de la sunna, en contraposició als xiïtes, als kharigites, etc.
Constitueixen la majoria 90% dels musulmans i són agrupats en quatre escoles jurídiques hanefita, hanbalita, xafiïta i malikita Políticament només acceptaren com a successors de Mahoma els quatre primers califes, els omeies i els abbàssides
zahirita
Islamisme
Membre d’una escola jurídica de l’islam que admet com a única font legal el sentit extern de l’Alcorà i de la sunna.
Fundada a l’Iraq per Dawūd ibn Ḫalaf al-Iṣfahānī al s IX, únicament assolí el reconeixement oficial durant el califat almohade d’Almansor segle XII, bé que ha tingut sempre adeptes aïllats, entre els quals destaca l’andalusí Ibn Ḥazm
almohade
![](/sites/default/files/media/FOTO3/almohade.jpg)
L’imperi almohade vers l’any 1200
© fototeca.cat
Història
Individu de la secta islàmica fundada per Muḥammad ibn Tumart, de la tribu berber dels masmuda als confins de l’Atles, que defensava l’existència d’un déu únic i les excel·lències de l’Alcorà i la sunna davant el creixent antropomorfisme dels musulmans.
Bé que en vida del fundador —el qual, després de proclamar-se mahdī a Tīnmāl 1121, organitzà els seus deixebles en un petit estat— la secta quedà reclosa al Gran Atles, quan pujà al poder el berber zenata ‘Abd al-Mu'min 1130-63, el qual prengué el títol califal d' amīr al-mu'mī-nīn , dominaren des del Marroc —presa de Tànger, Agmat, Ceuta i la capital almoràvit, Marràqueix 1146— fins a Egipte i n'expulsaren els almoràvits després de derrotar els mercenaris cristians que comandava Ibn Ruburṭayr, els hammadites 1151 i els normands ‘Abd al-Mu'min inicià la conquesta d’Al-Andalus 1147 i topà amb…
islam
![](/sites/default/files/media/FOTO/ISALM_EXPANSIÓ.jpg)
Mpa l’expansió de l’islam
© Fototeca.cat
Història
Islamisme
Conjunt de pobles, països i estats musulmans, tant des del punt de vista sociocultural i polític com religiós.
Els quatre primers califes successors de Mahoma representen la gran expansió de l’islam, amb predomini de l’element àrab Síria, Mesopotàmia, Egipte, Cirenaica, l’Àsia Menor i Armènia califat A més de propagar la fe, hom havia de garantir la seguretat dels creients ultra la possibilitat d’efectuar profitoses ràtzies Durant el califat omeia de Damasc l’imperi experimentà un nou impuls, que continuà en el califat abbàssida de Bagdad, després del qual s’inicià la seva desmembració política califats de Còrdova, fatimita i otomà, imperis seljúcida i mongol, etc Això no obstant, hom mantingué la…