Resultats de la cerca

El nom s’aplica també a la peça escrita seguint aquesta tècnica Començà a practicar-se a la cort de Ferrara al final del segle XV i fou desenvolupada, al segle següent, sobretot per compositors que treballaren a Venècia, com A Willaert o els Gabrieli Al principi del segle XVII es difongué per diversos països europeus, on continuà vigent fins als temps de JS Bach

Es considera que el ricercare imitatiu és l’equivalent instrumental del motet vocal De tempo més aviat lent, es caracteritza pel tractament imitatiu dels diferents temes que apareixen, i sovint utilitza recursos contrapuntístics, com ara l’augmentació, la disminució o la inversió El ricercare imitatiu podia ser per a un conjunt d’instruments o per a orgue En la primera modalitat, conreada per autors com H Isaac o A Willaert, s’observa un estil molt proper al motet, amb nombroses entrades imitatives En la segona modalitat, conreada per autors com A Gabrieli, G Frescobaldi o JS…

Aquest tipus d’interpretació també rep el nom d’antifonal Els diversos cors poden cantar alhora o alternativament, construint diàlegs i efectes sonors en funció de la distància física que els separa El procediment fou ideat per tal d’aconseguir un major efecte de sonoritats i una major tensió derivada del contrast entre els diversos cors participants Els primers experiments policorals anaren a càrrec dels músics de l' Escola Veneciana del final del segle XVI A Willaert i Andrea i Giovanni Gabrieli foren els primers compositors que explotaren les seves possibilitats, aprofitant la…

S’originà a Nàpols vers el 1530, a partir del declivi de la frottola , amb la qual mantingué en comú l’esquema poètic de l' strambotto , segons el tipus anomenat ottava toscana amb tornada al final de cada vers ABt ABt ABt CCt Es desenvolupà parallelament al madrigal, el caràcter seriós i complex del qual sovint satiritzava Les primeres villanelle foren escrites a tres veus, caracteritzades per una textura homofònica i l’ús de quintes paralleles entre les veus extremes Cap a mitjan segle XVI el gènere traspassà les fronteres napolitanes, i esdevingué molt popular a Venècia Amb A Willaert i R…

Tradicionalment, el que s’imita és una entitat temàtica, com ara un motiu o un tema Una peça basada en el contrapunt imitatiu pot ser monotemàtica com és el cas de la fuga o politemàtica com és el cas de la canzona La imitació ha estat una de les relacions entre les veus més utilitzades en la música occidental, en particular des de l’Edat Mitjana fins al final del Barroc En l’Edat Mitjana es poden mencionar, com a exemples de formes que es basen en la imitació, la chanson polyphonique , el motet, la caccia i la chace denominacions inicials, aquestes dues últimes, de cànon Durant el…

Fou emprat per primer cop per G Vasari referint-se als seguidors de Miquel Àngel, que pintaven a la maniera del mestre En música s’aplica sobretot a l’escrita durant la segona meitat del segle XVI i principi del XVII per alguns autors italians Aquest concepte historicoartístic fou introduït en l’estudi de la història de la música molt tardanament, a partir dels treballs previs en els camps de la història de la literatura i de l’art El comú denominador de la música manierista és la focalització de l’interès musical en elements puntuals del discurs, en detriment de la concepció global de l’…

A la fi de l’edat mitjana, la música flamenca assolí un nivell i una difusió que en feren la més important d’Europa, bé que no limitada pròpiament a Flandes, sinó a tota l’àrea del nord de França, a Valònia i a Flandes música francesa, música valona i fins i tot a Holanda és difícil de destriar, en aquest context, els elements flamencs, car la comunicació i les interrelacions foren contínues Així, hom troba en Guillaume o Wilhelm Dufay misses, motets i cançons molt vinculades al gust francès Johannes Ockeghem, Jacob Obrecht, al segle XV, i Adriaan Willaert, el seu deixeble C de…

La història i fortuna dels termes començà al voltant del 1601, any en què Ottuso Accademico -pseudònim d’un personatge no identificat-, en una carta, emprà per primera vegada l’expressió seconda prattica Aquesta expressió fou recollida el 1603 pel canonge bolonyès Artusi en l’obra Seconda parte dell’Artusi , en què criticava veladament Monteverdi per l’ús de dissonàncies sense preparar en alguna de les seves obres i denominava seconda prattica aquest procediment Dos anys després, Monteverdi publicà el seu cinquè llibre de madrigals, i en la introducció, tot defensant-se d’Artusi, tornà a…

Més en general, pot incloure també la cançó monòdica de trobadors i trouveurs chanson de geste Sovint, però, el terme designa exclusivament la cançó polifònica francoflamenca -amb text profà, allunyat de les formes fixes - de final dels segles XV i XVI Les primeres obres a les quals el terme pot ser aplicat són els catorze rondeaux a tres veus d’Adam de la Halle final del segle XIII Basades en les formes fixes , la seva textura és bàsicament homofònica i la veu principal és la central La primera meitat del segle XIV fou dominada per la figura de Guillaume de Machaut, que establí les bases…

En general, durant el seu període de vigència, qualsevol text poètic musicat de caràcter profà fou anomenat madrigal Els textos són usualment de caràcter amorós i es caracteritzen per estar formats per una sola estrofa i per la rima lliure que alterna versos heptasíllabs i hendecasíllabs En realitat, sota el terme madrigal tingueren cabuda molts tipus poètics diferents, des dels sonets i les canzone fins als poemes narratius en ottava rima Una de les grans virtuts del madrigal és que se sabé beneficiar de textos de gran altura literària Petrarca, Sanazzaro, Ariosto, Tasso i altres Aquesta és…