Resultats de la cerca

Fou un dels deixebles més destacats de Giotto di Bondone Hom li atribueix els frescs de la capella Bardi basílica de Santa Croce, Florència amb escenes de la vida de sant Silvestre, on és palès l’estil solemne i expressiu del mestre Giotto

Representant de l’escola trescentista sienesa, fou cap d’un taller relacionat directament amb la personalitat de Duccio, collaborador seu en algunes obres Políptic , Pinacoteca de Siena El seu estil mostra una elegància i una manera que fan pensar també en influxos d’Ugolino di Nerio i de Simone Martini

És autor de la Istoria del Regno di Napoli 1581 primera història seriosa del període 1250-1486, escrita, a partir del 1527, a instigació de Sannazzaro, des d’una posició contrària a la dinastia catalana, i d’unes Rime , en italià editades el 1709, de caràcter epigramàtic i conceptuós Freqüentà l’Academia Pontaniana

Fou conseller del virrei García de Toledo 1565 i passà després a Roma És autor, entre altres obres, de Delli fondamenti et instrumenti del regnare 1589 i Avvertimenti a Marco Antonio Colonna quando andò vicerè di Sicilia 1601, síntesi de l’estat de l’illa durant el govern dels primers reis de la casa d’Àustria

Basa la seva fama en els frescs del Capellone degli Spagnoli 1366-67 a Santa Maria Novella de Florència, on, a més de representacions de la vida de Crist, pintà allegories exaltant l’orde dominicà, que dominava pràcticament la Florència de l’època El 1377 feu un fresc al cementiri de Pisa, la Leggenda di San Raniero Seguí l’estil de Giotto amb una certa llibertat

Fou també conegut amb el nom de Matteo di Siena , on treballà sovint i on féu el Retaule de Santa Bàrbara 1479 per a l’església de San Domenico i dues versions de la Matança dels Innocents , la del 1482 per a l’església de Sant'Agostino i la del 1491 per a la de Santa Maria dei Servi El seu estil, semblant al d’APollaiolo, palesa una intensitat dramàtica de gust germànic Treballà també en el paviment de la catedral de Siena

Format amb els pintors de la sagristia de la catedral de Siena i amb di Bartolo, com ho demostren les dues taules amb la figura de Crist conservades a la Pinacoteca Nazionale de Siena, el Políptic Pecci 1425, escampat en diverses collecions i la Mare de Déu 1440, Museum of Fine Arts, Boston El seu estil evolucionà en contacte amb l’obra de P Ucello i G da Fabriano A aquest segon període corresponen el Políptic 1445, Galleria degli Uffizi i el Judici Universal 1460, Pinacoteca Nacionale, Siena El seu estil es caracteritza per una certa ingenuïtat i una definida irrealitat

La informació sobre la seva vida és escassa i sovint contradictòria o poc fidedigna Visqué i treballà principalment a Roma, on estrenà més de vint òperes entre el 1737 i el 1778 Com a compositor presentà la seva primera òpera el 1737, titulada Ciro riconosciuto , amb llibret de P Metastasio L’òpera satírica La commedia in commedia 1738 assolí un èxit tan clamorós al Teatro Valle de Roma, que després fou representada a Florència 1741, Londres 1748, Venècia 1749 i Munic 1749 La seva òpera més famosa fou Vologeso re de’ Parti 1739, i l' intermezzo La zingara 1753, també molt lloat, fou adaptat…

Estudià a Milà amb Luigi Montesanto i Adriano Tocchio La seva formació es veié interrompuda per la Segona Guerra Mundial, durant la qual va ser empresonat a Vichy Fou descobert en una emissió radiofònica per Ràdio Lausana, i debutà el 1946 a Reggio de l’Emília amb Manon , de Massenet el mateix any i amb la mateixa òpera feu, al Liceu de Barcelona, el seu debut en un teatre estranger Actuà per tot el món amb un repertori italià, romàntic i verista Entre el 1948 i el 1950 fou contractat pel Metropolitan de Nova York, on actuà posteriorment El 1951 debutà a São Paulo amb Maria Callas  a La…

Finalitzats els estudis artístics i d’escenografia a l’Acadèmia de Belles Arts de Florència, amplià l’aprenentatge de la tècnica gestual iniciant una recerca amb l’objectiu de fondre la paraula, el gest i el cant en un mateix moment teatral Desenvolupà la seva carrera artística entre Florència i Barcelona, des del 1971 Treballà amb directors tan diversos com F Zeffirelli, R de Simone, S Zimmermann, E Moshinsky i E Poliakov, i en espectacles com De poble en poble Grec’96, de PHandke, i Así que pasen cinco años Grec’98, de Lorca, ambdós dirigits per Joan Ollé A la vegada, collaborà amb el…