Resultats de la cerca

De temperament depressiu i obsessionada per la idea de la mort com Sylvia Plath , també se suïcidà, segueix la línia de poesia “confessional” de RLowell S'imposà des del primer recull de poemes To Bedlam and Part Way Back 1960 Live or Die 1966 obtingué el premi Pulitzer de poesia 1967, si bé la crítica considera el seu darrer recull, The Death Notebooks 1974, com la seva obra cabdal

Collaborador de Hermann Lietz, fundà 1906 la comunitat lliure escolar de Wickersdorff, prop de Soolfeld Aquesta comunitat, mixta i lliure de tota influència familiar, confessional i estatal, era regida pels alumnes, que s’agrupaven voluntàriament entorn de llurs mestres i establien una relació educador-educand a tots nivells Entre les seves obres teòriques destaquen Schule und Jugendkultur ‘Escola i cultura juvenil’, 1913, Eros 1921, Weltanschauung ‘Cosmovisió’, 1941 i Abschied vom Christentum ‘Adeu al cristianisme’, 1963

Visqué quasi sempre a Anglaterra, on es casà amb el poeta Ted Hughes L’únic llibre que publicà en vida fou The Colossus 1960 La seva aportació poètica més interessant es troba a Ariel 1965, plenament dins la línia de “poesia confessional”, pròpia de Lowell i Berryman La seva novella The Bell Jar 1963, molt autobiogràfica, se centra en un intent de suïcidi jovenívol i la revisà poc abans del seu suïcidi definitiu El seu marit aplegà la resta de la seva poesia en dos volums Crossing the Water 1971 i Winter Trees 1971

Beneficiat de la seu de València Fou rector de la universitat valenciana el 1503 i el 1524 Fou el nucli d’un grup de teòlegs reformistes influïts per l’erasmisme que produïren obres per a la instrucció de sacerdots ell mateix feu imprimir una Doctrina confessional per a persones d’òrdens sacres València 1556 Participà amb un poema en català, Pasta real més bella que la lluna , al certamen poètic valencià del 1532 en honor de la Puríssima Concepció, que s’imprimí amb la resta de poesies del certamen València 1533 Collaborà en l’obra Panthalia de JB Anyés i de nombrosos tractats…

Fou mestra i periodista collaborà en La Nación amb el pseudònim de Tao-Lao La seva poesia evolucionà d’un postromanticisme confessional a una posició molt singular dins els corrents d’avantguarda Essencialment amorosa —necessitat d’estimar i d’ésser estimada—, però alhora amb una decepció gran de no trobar l’home, la seva poesia en la darrera etapa es decantà cap a una veu torturada, intellectual i hermètica, difícilment compresa pels seus lectors El 1920 obtingué el Premio Nacional de Literatura Escriví, entre d’altres, El dulce año 1918, Ocre 1925, El mundo de los siete pozos 1934 i…

Vida i obra La publicació del seu primer recull, Una cançó per a ningú i trenta diàlegs inútils 1984, a seixanta-tres anys, fou una revelació L’any 1987 publicà dos reculls, Aquelles cordes del vent i I encara premi Vicent Andrés Estellés, que continuaven en la línia del llibre anterior fins a formar-ne un trilogia, basada en una mateixa tècnica de monòlegs de poesia autobiogràfica i confessional, d’imatgeria molt original, de filiació avantguardista Versió original 1996 és una llarga i profunda meditació lírica sobre la guerra dels Balcans, mentre que Sorra de temps absent 1998 trenca amb la…

Després d’estudiar a la Universitat de Harvard i graduar-se a la de Columbia, es dedicà professionalment al sector editorial En els seus inicis formà part del grup de poetes anomenat escola de Nova York, influïts pel surrealisme En la seva maduresa desenvolupà un estil molt personal, marcat per la subtilesa i la introspecció i el refús a referències de tipus social o polític, cosa que li valgué algunes crítiques El 1953 publicà el primer recull, Turandot and other poems , que significà un trencament amb la poesia confessional imposada per Lowell i Berryman, gairebé contemporanis…

Durant els anys que cursà dret a la Universitat de Roma 1942-45, fou cap del moviment dels estudiants catòlics Diputat democratacristià ininterrompudament des del 1946, es formà a l’ombra d’Alcide De Gasperi, a les ordres del qual fou subsecretari d’Estat els anys en què aquest fou primer ministre Després de la mort de De Gasperi, esdevingué un dels líders més prominents de la Democràcia Cristiana ocupà, d’ençà del 1954, diversos ministeris entre els quals cal esmentar els de Finances, Defensa, Indústria i càrrecs parlamentaris de primer ordre, a més de presidir els governs dels anys 1972,…

Fill dels reis de Castella, l’arxiduc d’Àustria Felip el Bell i Joana la Boja hereva, alhora, de la corona catalanoaragonesa A la mort del seu pare 1506, heretà els territoris del ducat de Borgonya —exclòs el ducat pròpiament dit, en poder de França des del 1477—, regits fins el 1515 per la seva tia Margarida d’Àustria, que tingué cura de la seva educació El 1515, declarat major d’edat, prengué el govern de Borgonya i traslladà la cort de Malines a Brusselles Els seus consellers principals foren Jean Sauvage, Adrià d’Utrecht i Guillaume de Croy, senyor de Chièvres El seu avi, Ferran II de…