Resultats de la cerca

En 1963-66, juntament amb FJ Vine i DH Matthews, correlacionà les inversions de polaritat a les roques de banda i banda de les dorsals centreoceàniques amb les anomalies del camp magnètic terrestre i a partir d’aquí calculà la velocitat d’expansió del fons oceànic En aquella època proposà el concepte de ploma del mantell per a explicar l’existència de cadenes d’illes volcàniques que no tenien relació amb límits de plaques Professor de geofísica a la Universitat de Toronto 1946-74, fou president de la International Union of Geodesy and Geophysics 1957-60 i de la American Geophysical Union 1980…

S'interessà pels estudis de meteorologia i més tard també pels de geologia i geofísica Professor de meteorologia a la Universitat de Graz, féu diverses expedicions d’estudi a Grenlàndia Fou el creador de la teoria de la deriva dels continents , que suposa l’existència d’una antiga massa continental única, fragmentada posteriorment en una sèrie de blocs Aquests, en realitat trossos de sial, es desplaçaren sobre el magma viscós per efecte de la rotació terrestre a la manera d’enormes rais, i foren la causa essencial efectes de proa i popa de la formació de les serralades Escriví,…

Ha estat una de les màximes figures de la geografia botànica Bon coneixedor de les flores europea i americana, ja que recorregué pràcticament la totalitat d’ambdós continents, tractà d’establir una classificació de la vegetació segons una base climàtica en l’obra Die Vegetation der Erde ~1872

Desenvolupà teories sobre el geomagnetisme tot entenent el camp magnètic de la Terra a partir dels moviments convectius del material fos del nucli, dissenyà instruments per a la mesura de la calor dels fons oceànics i participà en l’avenç del mètode de datació de roques basat en el potassi-argó Estudià la deriva dels continents molt abans que no fos generalment acceptada

S’inicià al Barcelona Boxing Club i debutà com a amateur el 1917 Fou campió d’Espanya de pes wèlter 1919-23 i pes mitjà 1921 Es traslladà a França el 1922 per participar en diversos combats Disputà combats als continents africà i americà El 1931 penjà els guants i es dedicà a entrenar púgils novells Entre els deixebles destacaren boxejadors com Segundo Bartos, Ignacio Ara o Martínez Fort

Féu la seva tesi doctoral als Pirineus Recherches sur la morphologie des Pyrénées orientales franco-espagnoles, 1937, i ha publicat altres treballs sobre geomorfologia i geografia de la península Ibèrica Fou professor a Dijon, Estrasburg, Lilla i la Sorbona Féu estudis experimentals sobre la descomposició de les roques cristallines i publicà Précis de géographie physique générale 1959, Régions naturelles du globe 1970 i Processus d’érosion à la surface des continents 1981

Abandonà els estudis de medicina i es dedicà als estudis geogràfics, en particular a la geomorfologia Féu viatges d’estudi als continents africà —desert de Kalahari— i americà, i s’interessà per la influència de les variacions climàtiques en l’evolució del relleu Fou professor de geografia a la Universitat d’Hamburg Entre la seva obra escrita hom pot citar Adamaoua 1895, Kalahari 1904, Die Grundlagen der Landschaftskunde ‘Els fonaments dels paisatges geogràfics’, 1919-1920

Protagonista directe dels esdeveniments dramàtics del seu país, sol relacionar el seu comportament i el dels seus personatges amb els fets i processos històrics La seva producció en prosa comprèn novelles politicosocials i autobiogràfiques, així com relats de temes turístics, naturalistes i cinegètics En destaquen les obres Wrzesień ‘Setembre’, 1952, Rozstaje ‘Encreuaments’, 1954, Pasierbowie ‘Els fillastres’, 1963, Pół wieku ‘Mig segle’, 1961-65, Boldyn 1969, Z wędką przez trzy kontynenty ‘A través de tres continents amb una canya de pescar’, 1971 i Akropol ‘Acròpolis’, 1975

Fou professor a Lió 1913, a París Sorbona, 1925 Collège de France, 1938 i a Yale 1939 Abordà, amb mentalitat d’assagista, temes molt varis, d’èpoques i de continents distints Sobresurt la seva tesi sobre Piranesi 1918, L’art des sculpteurs romans 1931, on enuncià la llei del marc, i La vie des formes 1934, on, partidari de la teoria cíclica dels estils, detectà una vida pròpia gairebé biològica de les formes artístiques en el decurs de la història Tingué també una àmplia difusió el seu assaig, inacabat, L’an mil 1952

Gran partidari de la teoria wegeneriana, s’esforçà a fer explícita la gènesi dels relleus alpins dins el marc general de la teoria de la deriva dels continents Així, estudià la tectònica dels Alps Les nappes de recouvrement des Alpes occidentales, 1911 i Sur l’arc des Alpes occidentales , 1916 i la interpretà com a efecte de la compressió d’un geosinclinal mediterrani entre el sòcol d’Euràsia i el sòcol africà que deriva vers el nord-oest En l’obra Tectonique de l’Asie 1922 esbossà una interpretació parallela dels grans relleus alpins asiàtics