Resultats de la cerca

S'especialitzà en l’estudi de les corbes de tercer i quart ordre i introduí el determinant invariant que és conegut amb el nom de hessià

Estudià medicina a París, i el 1952 començà d’exercir la psiquiatria a Algèria, on s’integrà al Front d’Alliberament Nacional FLN i fou collaborador del seu òrgan d’expressió Políticament, veié els camperols com una veritable força revolucionària en psiquiatria considerà el context social com a determinant de les neurosis Escriví, entre altres obres, Peau noire, masques blancs 1952 i Les damnés de la terre 1961

Professor a Cambridge, els seus escrits teòrics, de caràcter marcadament psicologista, tingueren un paper determinant en la formació dels nous corrents crítics del principi de segle Juntament amb CKOgden escriví The Meaning of the Meaning 1923, de gran repercussió en la teoria del llenguatge Altres assaigs d’importància són Principles of Literary Criticism 1924, Practical Criticism 1929 i The Philosophy of Rethoric 1936, en els quals la principal aportació està a assenyalar la diversitat semàntica de l’estructura poètica

A partir del 1300 dugué a terme, per encàrrec de Jaume II de Mallorca, juntament amb Pere Esturç i, des del 1304, amb Bernat Bertran, la creació o reorganització d’onze viles de l’illa, entre les quals Felanitx i Llucmajor, determinant amb una gran precisió les reformes a fer, si existia ja un nucli de població, i la disposició dels nuclis nous Estudià també les fonts de l’illa, sobre les quals escriví 1307 l’obra Aquarum forensium

Fill de Manuel Pereña i Puente Inicià la seva activitat política el 1898 a l’Associació Escolar Republicana de Barcelona, juntament amb Francesc Layret, Ramon Pla i Armengol, etc Després, creà la Joventut Republicana de Lleida i passà a dirigir L’Ideal 1909, que convertí en diari bilingüe Diputat provincial com a candidat de Solidaritat Catalana des del 1908, hagué d’exiliar-se a Perpinyà després dels fets del juliol del 1909 Participà en 1910 a la fundació de la UFNR i, reelegit diputat provincial el 1911 i el 1915, fou membre del Consell Permanent de la Mancomunitat Catalana…

Estudià a les universitats de Heidelberg i Leipzig 1908-14, on es doctorà amb una dissertació sobre Praetorius Entre els seus mestres destaquen H Riemann i A Schering Fou professor a la Universitat de Friburg de Brisgòvia 1919-58, i membre de l’Acadèmica de la Ciència i la Literatura de Magúncia Tingué càrrecs en diverses societats i institucions acadèmiques Desenvolupà una teoria del so que resultà molt influent ell entenia el so com a característica determinant del repertori o període històric, i com a guia per a l’anàlisi i la interpretació El 1949 inicià un projecte de…

Treballà a Suïssa 1943-45 i de retorn al seu país esdevingué un dels més importants renovadors del teatre de postguerra Amb Paolo Grassi fundà el 1947 el Piccolo Teatro di Milano, companyia que dirigí fins el 1995 on desenvolupà la seva obra, en la qual, sota la influència del teatre èpic de Brecht, té un pes determinant l’intercanvi crític entre espectacle i públic Donà una dimensió especial dels texts de Goldoni, Pirandello, Bertolazzi, Toller, Brecht, Dürrenmatt, Shakespeare, entre altres Estrenà també òperes a la Scala de Milà i detingué nombrosos càrrecs director del…

Estudià a Montreal A diferència d’altres músics que continuaven els estudis a París, es quedà a la seva ciutat natal, des d’on el 1958 contactà amb E Varèse, a Nova York, relació que fou determinant per a la seva evolució musical, com es veu en l’obra per a orquestra Boréal 1959 Cofundà l’associació Musique de Notre Temps i treballà 1956-79 a la CBC com a compositor Entre d’altres, fou professor a la Universitat Laval 1979-97 Una primera etapa creativa culminà amb L’étoile noire 1962 obres com Départs 1968-69 mostren una veu més individualista i madura La segona etapa estigué…

Fou professor i rector de la Universitat de Leiden introduí la instrucció clínica en l’ensenyament de la medicina, descriví la tuberculosi pulmonar i assenyalà la importància de la saliva i dels sucs gàstrics i pancreàtics en la digestió dels aliments Seguidor de la iatroquímica, doctrina que explicava les malalties per trastorns de la fermentatio vague procés químic d’origen digestiu però determinant de tota la fisiologia, acceptava les doctrines de Harvey sobre la circulació de la sang, el calor innatus del cor i els animales spiritus que circulen pels nervis És conegut principalment per…

Format al Club Tennis Barcino CTB, fou campió de Catalunya infantil 1946, 1947, 1948 i júnior 1950 Al principi dels anys seixanta guanyà el Campionat d’Espanya per equips amb el CTB, del qual fou director esportiu 1964-67 Fou també director esportiu de la Federació Espanyola de Tennis 1967-71, que presidí 1981-2008, i de diversos comitès de la Federació Internacional de Tennis ITF i de Tennis Europe Impulsà la creació de les installacions federatives de la Vall d’Hebron especialment importants arran dels Jocs Olímpics del 1992, l’Hospitalet de Llobregat, Sant Joan Despí i Cornellà Endegà…