Resultats de la cerca

Especialitzat en la climatologia comparada, fou el primer a emprar el concepte de front La seva obra principal és Das Gesetz der Stürme ‘La llei de les tempestes’, 1857

Empresonat a la Vicaria de Nàpols per la seva participació en la conjura de Campanella, segons uns cronistes, o perquè falsificà moneda, segons altres Defensor de les teories mercantilistes, publicà Breve trattato delle cause che possono far abbondare li regni d’oro e d’argento, dove non sono miniere, con applicazione al Regno di Napoli 1613

Formà part del grup de Bloomsbury, i V Woolf s’hi inspirà per a confegir la biografia imaginària Orlando De la seva obra destaca el poema The Land 1926, d’estil volgudament convencional, i les novelles The Edwardians 1930 i All Passion Spent 1931, on descriu el declivi de l’aristocràcia, a la qual ella mateixa pertanyia Conreà també el gènere de la biografia novellada en The Eagle and the Dove 1943 i Daughter of France 1959, vides de Santa Teresa i de Maria Lluïsa d’Orleans, respectivament Escriví també nombrosos llibres sobre jardineria

Des de catorze anys residí pràcticament sempre a Anglaterra Es revelà amb In a German Pension 1911 com una escriptora d’estil molt personal i d’acusada sensibilitat, influïda per Čekhov, que aportava una nova visió a la narrativa anglesa Fou donada a conèixer pel grup de Bloomsbury, i les seves narracions foren aplegades en colleccions diverses Bliss and Other Stories 1920, The Garden Party 1923, The Dove's Nest 1923 i Something Childish 1924 Les seves Letters i les Letters to John Middleton Murry 1955, així com el seu diari íntim, Journal 1954, són una mostra de les seves idees…

Filla de Roberto Rossellini, prengué part en els treballs d’antropologia teatral de l’IRAA Istituto di Ricerca Antropologica sull’Attore di Roma, 1978-87, els muntatges del qual s’han definit com a teatro del rimosso , és a dir, d’allò que és submergit en el subconscient La seva recerca ha basculat entre teatre i dansa, tradicions orientals i pràctiques rituals, entre cos en trànsit i cos quotidià urbà o no, entre gest humà i gest animal Un treball que s’ha concretat en la pràctica escènica i en llibres com La liquidazione del corpo 1989 El 1982 actuà a Sitges XV Festival en l’obra Lontano da…

Format inicialment com a enginyer, el 1947 obtingué una beca de la Royal Academy of Music, on estudià piano amb H Craxton i composició amb W Alwyn Guanyador del Premi Dove, amplià estudis a la Universitat de Londres Es donà a conèixer com a compositor en els concerts de la Society for the Promotion of New Music i del London Contemporary Music Centre Fou professor del Morley College de Londres 1952-59 i de la Universitat d’aquesta ciutat 1955-60 El 1961 es traslladà als Estats Units, on ensenyà a la Duke University Carolina del Nord La seva obra denota una influència inicial…

Arran de l’èxit que assoliren els seus programes històrics a la televisió italiana, el 1968 accedí a la realització cinematogràfica amb el film Galileo , que obtingué un considerable ressò A l’èxit posterior d’ Il portiere di notte 1974 succeïren Al di là del bene e del male 1977 —entorn de Nietzsche—, La pelle 1981 —basat en la novella homònima de Curzio Malaparte—, Interno berlinese 1985 i Francesco 1988, biografia de sant Francesc d’Assís que el 2014 tornà a rodar en un telefilm de més de 3 hores de durada Posteriorment dirigí el drama psicològic  Dove siete Io sono qui 1993 i…

Es formà a la Royal Academy of Music, on es diplomà l’any 1959 amb l’obtenció del premi Dove Ingressà de seguida a l’Orquestra Simfònica de Londres, de la qual formà part fins el 1966 Ben aviat dirigí la seva carrera cap a la interpretació de música amb criteris històrics i també a la música contemporània Fou membre fundador dels Pierrot Players, coneguts més tard com a Fires of London, amb els quals estrenà obres de compositors anglesos contemporanis com Peter Maxwell Davies El 1971 fundà el seu propi grup, Matrix, i estrenà obres de P Boulez, E Blake, H Birtwistle i A Goehr Des…

Vida i obra Emprà el pseudònim de Dove Fou dibuixant i caricaturista especialitzat en la premsa esportiva catalana, i sobretot, barcelonina Participà en el primer Saló d’Humoristes 1916, on obtingué el premi instituït per Cambó Collaborà a les revistes L’Esquella de la Torratxa des del 1915, Papitu des del 1916, “Xut” 1922-36 —que després de la guerra civil es convertí en “El Once” 1945-65, que ell mateix fundà i dirigí des del 1954—, El Be Negre , de la qual fou director artístic 1931-33, D’Ací i d’Allà , El Correo Catalán , La Veu de Catalunya des del 1933, L’Instant i Destino…

De família sefardita, estudià a la Universitat de Torí, on es llicencià el 1950 Ensenyà a Trieste i, des del 1960, fou catedràtic de filologia romànica a la Universitat de Pavia Fou codirector de diverses publicacions especialitzades, d'entre les quals sobresurt la revista Strumenti critici Publicà antologies i edicions crítiques, i coordinà miscellànies, reculls, etc, com ara  Lingue, stile e società 1963 Capdavanter de l'estructuralisme a Itàlia, els seus interessos abastaren pràcticament totes les èpoques i també, molt especialment, el camp de la teoria literària Tingué així mateix una…