Resultats de la cerca

Entre el 1909 i el 1911 cursà les assignatures científiques d’accés a la carrera d’arquitectura i el 1915 collaborà amb Torres-García en un article en la revista Arte y Decoración Juntament amb Josep de Togores i Manuel Fontanals, formà un grup artístic al qual s’afegia, puntualment, Esteve Monegal Provinents de l’Acadèmia Galí, compartien estudi Tots eren, en aquells anys, uns apassionats de l’art d’avantguarda Cano també fou amic d’Ismael Smith i de Josep Mompou L’any 1918 exposà a les Galeries Laietanes i el 1920, a les Galeries Dalmau Els anys vint i trenta s’integrà en la…

Propietari del terreny de l’Alcúdia, dedicà bona part de la seva vida a realitzar des del 1940 excavacions arqueològiques en el jaciment, solar de l’antiga ciutat ibèrica i romana d’ Illici Organitzà la celebració, a Elx, del IV Congreso Arqueológico del Sudeste Español 1948 Des del 1971 realitzà un seguit de publicacions monogràfiques sobre temes locals on donà a conèixer documentació i materials preparats parcialment pel seu predecessor en l’arxiu, Pere Ibarra i Ruiz Fou corresponent de la RAH de Madrid i de l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi de Barcelona Els seus estudis,…

Vida i obra Treballava en uns magatzems de Manresa, i, en el temps lliure, exercia el periodisme en aquesta mateixa ciutat Dirigí les revistes Cenacle  1915-17, plenament noucentista, i Ciutat  1926-28, continuadora de l’anterior A partir del 1919, tingué un pes determinant en el diari El Pla de Bages , vinculat a La Veu de Catalunya i representant de la Lliga Regionalista a Manresa També collaborà a les revistes manresanes Joventut  1918-19 i Om  1921 Com a poeta, guanyà la flor natural als Jocs Florals de Barcelona el 1916 i altres guardons que li havien donat un cert prestigi…

Company de Josep MRibas i Casas, amb qui collaborà sovint Sobresurt llur Palau de l’Agricultura per a l’Exposició Internacional de Barcelona del 1929 —actual Mercat de les Flors—, prototip d’una estètica noucentista i popularista

Format a París i a Munic Pintà sovint al bosc de Fontainebleau Exposà individualment a les galeries Dalmau de Barcelona 1925 i sovint a les exposicions collectives de Les Arts i els Artistes Conreà també la figura, dins un concepte plàcid i estructurat de filiació noucentista

Publicà setze llibres de versos, que entronquen la tradició dels jocs florals amb el corrent noucentista entre els quals cal destacar Jovença 1948, Camins 1949, Cançó de les cançons 1949, Espurnes del pensament 1950, L’ànima del paisatge 1953, Records i presències 1967, Poemes de Prades 1968, Poemes barcelonins 1970, Serenors 1972 i Rams de claror 1974

Collaborà en diverses publicacions locals, alhora que es dedicà també a la pintura Poeta líric, seguí la mètrica i estil noucentista, encara que s’apropà a l’avantguarda per la seva forma d’expressió i l’ús de metàfores pròximes al surrealisme Els ocis amables , publicat pòstumament l’any 1983, el donà a conèixer Ha aparegut publicat a la “Biblioteca Escriptors del Berguedà”

Estudià a Anvers i a Londres, i collaborà en  La Veu de Catalunya , La Publicitat i El Matí  Formà part de la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat Poeta del simbolisme noucentista, influït pels francesos, publicà En el llindar 1918 i Instants 1924, dos volums de poesia propers a l’evolució del Noucentisme i d’influència carneriana

Especialitzat en el boix Un dels més sensibles representants de la placidesa noucentista, collaborà en L’Almanac de les Arts 1924-25 Illustrà goigs, L’aire daurat , de Marià Manent 1928, i un Quixot per a una societat de bibliòfils de Nova York 1933 El 1937 dissenyà el paper moneda de l’ajuntament de Sabadell Conreà també la pintura mural, l’escultura, la ceràmica i l’orfebreria

Des del 1905 fou arquitecte municipal de Cerdanyola del Vallès Modernista ressagat, entre les seves obres sobresurten la casa Lluch 1906, a Sant Cugat del Vallès, i la casa Gual ~1910, de Cardedeu A la casa que féu per al seu germà Carles a Cerdanyola 1911-13 adoptà l’estètica noucentista, i la casa Manuel Balcells 1923, també a Cerdanyola, és ja d’una simplicitat gairebé racionalista