Resultats de la cerca

El papa Innocenci III n'aprovà les regles el 1212 pobresa absoluta, fins a la mendicitat, castedat, predicació contra els heretges, l’ofici canònic i submissió a la jerarquia eclesiàstica Vestien amb túniques blanques o grises S'establiren bàsicament a la diòcesi d’Elna i a Occitània Malgrat l’aprovació pontifícia i les seves obres de caritat i assistència pública, foren sempre considerats sospitosos per les autoritats eclesiàstiques catalanes i occitanes Se separaren del control de l’Església i es dissolgueren lentament a partir dels volts del 1250, un cop mort el seu fundador

Fill natural de Berenguer Joan de Requesens i Joan i cosí germà d’Estefania de Requesens i Roís de Liori Gràcies als bons oficis d’aquesta i del seu marit, obtingué el bisbat d’Elna 1537-42 i el de Tortosa 1542-48 Féu imprimir el breviari de la diòcesi de Tortosa 1547 Fou president de la generalitat de Catalunya 1539-41 i durant el seu govern tingué alguns problemes amb el lloctinent general de Catalunya Francesc de Borja, a qui volia fer pagar uns drets que devia al General

Estudià a Perpinyà amb Jaubert, Racine i Laborie Fou subprefecte de Ceret fins el 1830 Investigà els registres notarials i recollí una gran quantitat de documents d’interès històric Publicà nombrosos texts en el Publicateur sobre els bisbes d’Elna i monografies sobre Tuïr, el Voló, Ceret, Argelers i Prats de Molló Estudià també el comerç rossellonès durant l’edat mitjana Deixà un gran nombre de manuscrits Collaborà amb ell el seu germà Jaume Renard de Saint-Maló Perpinyà 1784 — 1834, que s’ocupà especialment de l’antiga via Domitiana

El centre de la seva activitat fou el bisbat d’Elna Malgrat la protecció de la Santa Seu, fou sovint destorbat pels prelats de Catalunya i d’Occitània És autor de polèmiques contra el catarisme, com el Liber antiheresis abans del 1207 i el Liber contra manicheos entre el 1220 i el 1223, mostres escadusseres d’una autèntica oficina de difusió de texts en llatí, català i occità, que dirigí amb els seus deixebles, i a la qual tal vegada caldria atribuir algunes de les traduccions catalanes aleshores freqüents

El primer o un dels primers a portar el títol de vescomte al Rosselló fou un Alfons vicecomite documentat en un judici del 832 celebrat a Elna i relatiu a unes terres de Santa Maria d’Arles D’aquest Alfons, que el 847 rebé unes donacions del rei Carles II el Calb, hom sap que era fill d’un Sunvild, germà d’un Gomesind i pare d’un Sumnold i un Riculf Poc després, l’any 858, hi havia documentat un altre vescomte, Riquelm, que no devia ésser del Rosselló, però no consta ni és gens segur que fos emparentat amb l' Adefonsus vicecomite del 832 i el 847, car aleshores la dignitat…

Frare carmelità, dit també Guiu de Perpinyà i doctor breviloquus i doctor mellifluus pels escolàstics medievals Estudià a la Universitat de París, on es graduà de mestre de teologia abans del 1313 i hi exercí el professorat fins el 1316 Després fou també professor de l’estudi que el seu orde tenia a Avinyó, i per això nomenat mestre del Sacre Palau En aquest mateix temps fou provincial dels carmelitans a Provença i general de l’orde entre el 1318 i el 1321 Fou remarcable la seva actuació com a teòleg i inquisidor en la qüestió dels begards i dels espirituals El papa Joan XXII li…

Comprenia des de l’Albera a Nemze Nimes, tenia Narbona com a capital i incloïa Carcassona, Besiers, Magalona, Agde, Usès, Elna, Llívia, etc Algun cop s’hi comprenen també alguns comtats catalans del sud dels Pirineus Hom troba usada aquesta denominació des de la primera meitat del segle IX fins a la primera meitat del segle X, amb alguna allusió isolada, almenys fins al començament del segle XII El governador de Gòtia dugué el títol de marquès El primer que hom troba ostentant-lo és Sunifred, pare de Guifré el Pelós, comte de Cerdanya-Urgell, de Barcelona i de Narbona 844-48

Fill de Pere IV de Queralt i d’Anglesola, succeí el seu germà Guillem II i es casà amb Alamanda de Rocabertí i de Serrallonga El 1339 acompanyà Pere III de Catalunya-Aragó de qui era conseller a Perpinyà i Avinyó i el 1344 a la segona campanya del Rosselló, on aconseguí la capitulació d’Elna Nomenat procurador reial del Rosselló, hi continuà la lluita amb èxit El 1348 acompanyà el rei a València Pels seus serveis obtingué el mer i mixt imperi de Ceret Fou succeït pel seu fill  Dalmau de Queralt i de Rocabertí

El 1605 acabà el Llibre de rúbricas de la Real , anàlisi de 192 actes notarials referents a feus, censals, etc, del capítol i comunitat eclesiàstica de la Real de Perpinyà que van del 1368 al 1690 El 1608 inicià l’inventari de l’arxiu del capítol d’Elna i el 1630 l’anàlisi dels documents de la comunitat de Sant Mateu de Perpinyà prop de 700 articles d’un total de 814 foren redactats per ell És conegut principalment, però, pels deu volums inèdits que contenen l’anàlisi de milers de fitxes, font preciosa per a la història del Rosselló

Mercedari 1594, féu els estudis a Valladolid, Toledo i Salamanca Després d’exercir diferents càrrecs de comanador dins l’orde fou elegit mestre general 1622-26 Assistí a les corts de Montsó 1626 i fou elegit bisbe de Solsona el 1630 però no arribà a prendre'n possessió, car el rei el traslladà el mateix any a l’Alguer Sardenya, d’on fou lloctinent general 1631-32 Traslladat a la diòcesi d’Elna 1636, donà una sèrie de decrets el 1637 en pro de la moralitat És autor de dos tractats sobre la manera de fer les corts a la corona catalanoaragonesa