Resultats de la cerca
Es mostren 22 resultats
Vicent Escrivà i Soriano i Carles Mira i Franco duen a terme respectivament les pel·lícules El virgo de Visanteta i La portentosa vida del padre Vicente
Els realitzadors valencians Vicent Escrivà i Soriano i Carles Mira i Franco duen a terme respectivament les pellícules El virgo de Visanteta i La portentosa vida del padre Vicente
Carles Mira i Franco
Cinematografia
Realitzador cinematogràfic.
Després d’alguns curtmetratges com Biotopo i Viure sense viure , a La portentosa vida del Padre Vicente 1978 desenvolupà un estil festiu i provocador, que emprà també a Con el culo al aire 1980, Jalea Real 1981, Que nos quiten lo bailao 1983, Karnabal 1985, en collaboració amb Comediants i Daniya, el jardí de l’Harem 1987, aquests dos últims films guardonats amb el Premi de Cinematografia de la Generalitat de Catalunya El 1989 rodà la comèdia El rey del mambo
Berta Jardí i Soler

Berta Jardí
© Roger Velàzquez
Literatura catalana
Escriptora.
Estudià filologia catalana a la Universitat de Barcelona És autora del recull de narracions Carnaval 1987, una obra preciosista ambientada en el carnaval de Venècia, i de les novelles La portentosa vida del sastre Bariloche 2011, Un concert memorable 2014, L ’ home del barret 2019 i Saber estar 2021 També ha fet incursions en el teatre, on destaca el monòleg Coses de la mare 2016, escrit per a l’actriu Montserrat Carulla Ha treballat en diferents entitats socioculturals en l’àmbit de la gestió cultural i la comunicació, i ha collaborat com a periodista cultural en diversos…
Carles Mira i Franco
Cinematografia
Director.
Vida Estudià ciencies polítiques i també direcció a l’Escola Oficial de Cinematografia abans de treballar com a assistent del director i actor teatral José Luis Gómez, protagonista d’una adaptació televisiva 1974 que C Mira feu posteriorment d’ Informe para una academia , de Franz Kafka Els seus primers curts, els documentals Biotopo 1973-74 i Michana 1975, i el semidocumental Viure sense viure 1976, gaudiren d’un cert prestigi i reberen diversos guardons, cosa que li facilità dirigir el llarg La portentosa vida del padre Vicente 1977 A partir d’aquesta obra, la seva corrosiva…
Ovidi Montllor i Mengual
Ovidi Montllor i Mengual
© Fototeca.cat
Cinematografia
Música
Teatre
Cantant i actor.
Debutà el 1962 amb el grup teatral La Cazuela, d’Alcoi Anà a Barcelona, on actuà amb grups de teatre independent, com el del CICF en Les noces de Fígaro , de Beaumarchais, el 1967, i més tard amb les companyies Adrià Gual amb la qual actuà a Venècia i Núria Espert, i amb diversos grups independents El 1968 inicià una carrera destacada com a cantant i rapsode, amb música pròpia, sobre texts de Salvador Espriu, V Andrés i Estellés, Pere Quart, J Maria de Sagarra i d’ell mateix, i enregistrà diversos discs entre altres, La fera ferotge , 1968 Crònica d’un temps , 1973 A Alcoi , 1974 Coral romput…
Jaume Aixelà i Gassol
Historiografia catalana
Literatura catalana
Hagiògraf, lector de filosofia de la regular observança de Sant Francesc a Girona i examinador sinodal del bisbat gironí.
És l’autor de la Vida portentosa, heroicas virtuts y estupendos miracles del molt insigne sicilià lo beato Benet de Palermo, dit vulgarment lo Santo Negro, fruyt molt preclar de la religió franciscana Girona 1757 Aquesta obra pretenia depurar la biografia de Benet de San Filadelfo, canonitzat per Pius VII, de les múltiples llegendes i anècdotes que l’ornamentaren, sobretot arran de l’èxit assolit per una extravagant comèdia del poeta setcentista Antonio Mira de Amescua titulada El negro de mejor amo, San Benito de Palermo Amb tal objectiu, el menoret se cenyí als annals del seu orde, i els…
,
Teodor Tomàs i Palomar
Cristianisme
Canonge de la catedral de València, mecenes i editor.
Obtingué el grau de mestre en Arts el 1693, i es graduà com a doctor en Sagrada Teologia per la Universitat de València el 1699 Fou elegit canonge de la catedral de València el 19 de maig de 1723 Persona d’activitats diverses, compaginà la canongia amb les tasques de qualificador del Sant Ofici i confessor dels seus presos, rector del Collegi dels Sants Reis, examinador sinodal de l' arquebisbat de València i superintendent de cerimònies i prevere beneficiat de l’església de Sant Pere Màrtir i Sant Nicolau Durant algun temps regentà una càtedra d’Escriptura a la Universitat de València Home…
Els Joglars
Una escena de l’espectacle Laetius pel grup Els Joglars
© Fototeca.cat
Teatre
Grup teatral creat el 1962, format inicialment per Carlota Soldevila, Albert Boadella i Anton Font en el si del grup Arlequí del departament de pantomima de l’Agrupació Dramàtica de Barcelona (ADB).
En prohibir-se el 1963 l’ADB per ordre governativa, s’integrà com a secció al Cercle Artístic de Sant Lluc Els primers anys 1965-66 representaren espectacles de mímica del francès Marcel Marceau , el seu primer gran mestre Influïts també per Italo Riccardi i altres mims estrangers, assoliren aviat un alt nivell artístic i presentaren amb força èxit diversos programes de mímica Aviat s’hi incorporaren Montserrat Torres i Glòria Rognoni retirada per accident el 1975 El 1967 crearen el centre Estudis Nous, que impartia docència teatral Sota la direcció d’Albert Boadella, el qual li donà un…
,
Antoni Mestre i Sanchis
Historiografia catalana
Cristianisme
Historiador i sacerdot.
Vida i obra Especialista en història social i cultural de la Illustració espanyola i, particularment, del pensament i l’obra de Gregori Maians i Siscar Cursà estudis d’ensenyança mitjana al Seminari Metropolità de València 1944-56 i universitaris a la Universitat Pontifícia Gregoriana de Roma 1961-66 sota el magisteri dels professors Batllori, Ricardo García Villoslada i Kempf, i obtingué, en finalitzar la carrera, la Medalla d’Or d’aquesta universitat L’any 1966 defensà la seva tesi doctoral en història de l’Església, titulada Ilustración y reforma de la Iglesia Pensamiento regalista de D…
,
Escola de Barcelona
Cinematografia
Corrent d’innovació cinematogràfica desenvolupat a Barcelona a la segona meitat dels anys 1960.
Evolució S’hi palesa una voluntat emuladora de la Nouvelle Vague i dels cinemes "nous", "joves" i "lliures" que emergiren a Europa i als Estats Units des de la fi dels anys cinquanta Una bona mostra d’aquest tarannà el constituí l’elecció del nom, inspirat en l’Escola de Nova York S’oposà a l’anomenat Nuevo Cine Español realitzat a Madrid, del qual criticà tant el realisme sociològic amb propensió a l’academicisme com la submissió a la censura, tot i les relacions professionals i d’amistat entre els membres d’ambdós grups Les produccions de l’EdB volgueren ser elitistes, modernes,…
,