Resultats de la cerca

Abans del s XIX la instrumentació era més lliure, i sovint oferia alternatives en la tria dels instruments Gradualment, però, la instrumentació esdevingué vehicle expressiu i àdhuc narratiu Berlioz fou l’autor del primer tractat modern d’instrumentació 1842-43

Sovint amplia l’acompanyament a altres instruments Une flûte invisible , de C Saint-Saëns, per a veu, flauta i piano les Chansons madécasses , de M Ravel, per a veu i tres instruments o a l’orquestra Les nuits d’été , d’H Berlioz, o Shéhérazade , de M Ravel Els seus orígens es remunten a la primera meitat del segle XIX, quan cantants com L Lablache i Adolphe Nourrit divulgaren durant els anys 1820-40 els lieder de F Schubert per tot França D’aquí nasqué la voluntat de reformar la romance , forma arrelada al segle XVIII i a la tradició de l' opéra-comique i que utilitzava textos més aviat…

L’orquestració del s XVIII anà adquirint complexitat i es beneficià de l’aparició de nous instruments, fet que continuà al s XIX El Grand traité d’instrumentation de Berlioz influí damunt el Grup dels Cinc i MRavel i introduí els extensos canvis en l’orquestració actual

Encara que hom en troba exemples ja als s XVII i XVIII, sovint es tracta de meres allusions musicals ocells, tempestes, estats d’ànim En el període romàntic adquirí una major densitat en el poema simfònic, basat quasi sempre en un programa literari, amb autors com Berlioz, Liszt, RStrauss, etc

Fou flautista a l’orquestra de l’elector de Bonn, on conegué Beethoven El 1808 s’establí a París i es naturalitzà francès 1829 Succeí Boieldieu com a director del Conservatori de París 1835 Escriví òperes Cagliostro , 1810 Sappho , 1822, simfonies, música vocal i uns cèlebres Grands quintettes per a instruments de vent Fou mestre de Berlioz, F Liszt, C Frank i Ch Gounod

Pygmalion Lió 1770, de Jean-Jacques Rousseau, està considerada la primera obra d’aquest gènere, malgrat que ell mateix l’anomenà scéne lyrique Georg Benda, que també escriví música per a la traducció alemanya de Pygmalion 1779, fou el compositor més important de monodrames de la segona meitat del segle XVIII Posteriorment, Lélio estrenada el 1855, d’H Berlioz, i Erwartung 1909, d’A Schönberg, en són els exemples més representatius

Estudià amb el violinista G Charpentier i amb A Choron El 1825 debutà com a tenor en el paper del comte d’Almaviva d' El barber de Sevilla , i prosseguí els estudis de cant a Itàlia, on tingué molta nomenada com a tenore di grazia Un dels seus majors èxits l’assolí el 1835 a Nàpols, amb el paper d’Edgardo de Lucia de Lammermoor , al temps que el timbre de la seva veu s’enfosquí per influència de les tècniques de cant de Domenico Donzelli En retornar a França, participà en les interpretacions de diferents obres de G Rossini, F Halévy, H Berlioz, DF Auber, G Donizetti i les primeres obres de G…

El nom prové dels dos primers mots de l’antic himne cristià Te Deum laudamus , que hom acostumava a cantar al final de l’ofici matutí Erròniament atribuït a sant Ambròs, sembla que en fou autor Nicetes de Remesiana, vers l’any 400 La melodia gregoriana tradicional és sòbria i majestuosa Des del s XVI molts músics han creat composicions per a acompanyar-ne la lletra Festa, Palestrina, Anerio, Purcell, Händel, Berlioz, Bruckner, Dvořák

Deixeble de F Vaubourgoin, P Dukas, G Caussade i L Aubert, fou director a la RTF Autor de l’òpera Numance 1950, de l’òpera còmica La Farce de Maître Pathelin 1938, el ballet L’Astrologue 1948, Le Mystère des Saints Innocents 1947, tres simfonies, etc Publicà Berlioz, La France et la musique occidentale i l’obra didàctica —a partir de les emissions de l’ORTF— Pour comprendre les musiques d’aujourd’hui

Dies irae - WA Mozart Rèquiem KV 626, III Dies irae fragment © Fototecacat/ Jesús Alises Era cantat després del tractus Aquesta posició anòmala -les seqüències es cantaven després de l’alleluia- demostra la tardana incorporació a la litúrgia de difunts Compost probablement per al primer diumenge d’advent, fou inclòs a la missa de difunts en els missals franciscans segurament al segle XIII per obra de Tomàs de Celano, que en podria haver redactat l’estrofa final i, més tard, passà al missal romà Fou suprimit pel concili II del Vaticà, i ha restat com a himne ad libitum per a l’ofici diví de…