Resultats de la cerca

Gairebé desconegut en poesia catalana antiga, les Leis d’amor el consideren el resultat d’una fusió de dos versos de 5 i 6 o de 6 i 5 síllabes Modernament és format per la unió de dos versos, el primer dels quals té final femení L’hendecasíllab català no correspon a l’italià, que ha estat el vers més usat en aquesta llengua, per tal com en català hom compta les síllabes del vers fins a la darrera síllaba accentuada, i l’italià les compta fins a la síllaba àtona que segueix la darrera síllaba accentuada Per tant, l’hendecasíllab italià dóna en català el decasíllab sense cesura

L’empremta lleonesa es fa palesa a la part septentrional inserció de i en síllaba àtona palicia , ‘pallissa’, substitució de -i per -e i de -u per -o pobri, 'pobre’, abaju , ‘davall’ i mots com zorondo ‘tardà’ Els trets andalusos, en canvi, dominen a l’Extremadura baixa ž vibrillant < y, ll cabažo , ‘cavall’, -s aspirada, confusió de l, r implosives, variant -ajo del sufix -azgo Són característiques més generals elevació tonal i allargament de les síllabes tòniques, aspiració de la f- jumo , ‘fum’, illots esparsos de les sonores z i ẓ káza ‘casa’, beđíno ‘veí’, ús de l’article…

Cada verb, en ésser flexionat, s’ordena en un paradigma determinat, el qual es correspon sovint amb el d’altres verbs que presenten una coincidència en llur flexió d’ací neix un criteri que diferencia distintes conjugacions En català n’hi ha tres la primera inclou, en general, els verbs que presenten la terminació - ar a l’infinitiu estimar la segona , els que tenen la terminació - re àtona perdre , - r precedida de vocal tònica dir , - er àtona témer i - er tònica haver i la tercera , els que acaben en - ir sentir , tret de dir Aquestes són les conjugacions dites regulars , bé que…

En fonètica se singularitza per l’obertura de la e < llatí ai bovęr, caldęra , el pas freqüent de la e àtona a i vistit, videll, quixal , la pèrdua de la a darrere i tònica valrí, valdria, l’articulació de y en lloc de ž o z puyar , pujar, correya, corretja, la no palatalització de NN festanal En morfosintaxi hi ha romanalles de les desinències - am , - au de present marxam , - au , l’article plural les serveix per al masculí les dits , abunden els imperfets en - eva , - iva feva , feia, fuiva , fugia, i la negació es reforça amb cap No ho faré cap El lèxic comprèn variants com…

Ex cast ant d’aquel , l’aspereza fr l’oncle , s’envoler it l’esattezza , dall’esperienza angl I've I have , Bill’s Bill is my son's health genitiu saxó En català hom empra l’apòstrof quan l’article definit el , l’article antic i dialectal lo , l’article dialectal es o l’article personal en és adjuntat a un nom masculí començat en vocal o h , o quan l’article definit la , l’article dialectal sa o l’article personal na és adjuntat a un nom femení començat en vocal o h , llevat quan la i o la u és àtona quan la preposició de és adjuntada a un mot començat en vocal o h en la…

Si separa dos peus dins el vers, és anomenada dièresi Ordinàriament hom troba la cesura al mig del vers, les dues parts del qual, anomenades hemistiquis , s’equilibren La cesura clàssica pot ésser femenina , si s’escau després d’una síllaba breu, masculina , després d’una de llarga, trihemímera o semiternària, després de tres migs peus és a dir, dins el segon peu, penthemímera o semiquinària , després del cinquè mig peu dins el tercer peu, hepthemímera o semiseptenària , després del setè mig peu dins el quart peu, bucòlica , en l’hexàmetre abans del cinquè peu el quart peu sol ésser un…

És un subdialecte del català insular o balear català oriental, pel tancament que fa de la o àtona en u i la reducció de la a i la e àtones al so e Coincideix amb el mallorquí i el menorquí en la conservació del so de e neutra tònica é més vital a Vila que no a la resta de l’illa, on ha estat substituïda per e, i en divergeix en la no monoftongació en - o del diftong - ua final aigua, llengua , etc i en el manteniment de l’accent damunt el verb evitant el desplaçament als pronoms enclítics Conserva, com el valencià, la n etimològica del plural d' ase, jove, etc àsens, jóvens…

Algunes característiques que el separen del mallorquí convergeixen amb el català central pas sistemàtic de o àtona a u truná , tronar, fins i tot de ua precedit de velar aigu, aigua mall aigo estabilitat de la -a dels esdrúixols en -ia gàbia mall gabi epèntesi de d en el grup N'R gendre mall genre articulació de r- final, a voltes reforçada corr , cor, en els monosíllabs ús progressiu de les desinències -és, essis , etc, de l’imperfet de subjuntiu ordre datiu-acusatiu dels pronoms te'l don mall el te don D’altres trets diferenciadors respecte al mallorquí, però que no coincideixen…

En les literatures clàssiques grega i llatina, aquest element era conformat per la quantitat de síllabes dividides en llargues i breus, les primeres amb un temps de duració doble del de les segones aproximadament i per llur distribució en el vers Això no obstant, cal remarcar que ja des del segle V aC es palesa una clara tendència a distingir, en la pràctica rítmica, els metres metre dels ritmes Els primers neixen d’una successió definida de metres iguals segons lleis d’isocronia els ritmes, en canvi, bé que poden trobar-se agrupats en isocronia mètrica, es desenvolupen en successió d’…

La Q llatina majúscula prové del fenici a través del grec occidental de Beòcia el grec clàssic no mantingué aquesta lletra, que passà a l’etrusc i altres alfabets itàlics La Q clàssica romana consta d’un cercle i d’un traç inferior oblic descendent d’esquerra a dreta, una mica corbat amunt El cercle es traçava en dos temps començant per dalt Amb la velocitat el primer traç s’uní amb la cua obliqua en un sol temps ben aviat, però, el cercle, esdevingut ovoide, fou fet tot en un sol temps i aleshores la cua obliqua arrencava de la part superior esquerra i era pràcticament recta En canviar l’…