Resultats de la cerca

En les societats primitives i en algunes d’alta cultura, la música de dansa tenia significats màgics i pertanyia al ritu litúrgic A Grècia i a Roma les danses formaven part de les representacions dramàtiques, i durant l’Edat Mitjana foren especialment importants a Occident les danses religioses Algunes danses populars eren executades a les esglésies, i algunes estaven reservades a la clerecia Els únics exemples musicals de danses eclesiàstiques es troben en el Llibre Vermell de Montserrat , on hi ha cants i danses sagrades dels pelegrins amb notació del segle XIV Com a herència del ritu…

En la classificació Hornbostel-Sachs, és considerat un idiòfon de sacseig Els tubs són suspesos dins un marc construït amb varetes de bambú, i sostinguts per la base dins un fragment transversal de la mateixa canya És propi d’Indonèsia, on grups d’intèrprets n’utilitzen diversos disposats en sèrie i afinats segons les cinc notes base del gamelan A l’est de l’illa de Java també es coneix amb el nom d’ angklung una varietat de xilòfon feta amb tubs tallats de la mateixa manera

Els seus moviments, simples i elegants, l’aire, cerimoniós i ple de correcció, i la frescor de la tonada en són les característiques essencials En general hom pot dir que el ballet consta de passejades que alternen amb petites danses de quatre dues parelles i que acaba amb una ronda, finida la qual les noies són aixecades enlaire També porten el nom del ballet diverses danses procedents d’indrets diferents del país, les coreografies de les quals tenen poca cosa a veure entre elles el ballet de Déu d’Anoia, el ballet de Solsona, etc En un recull de danses coreogràfiques d’un document procedent…

El seu nucli primitiu, el binomi format per dues danses medievals, una de moderada i una altra de ràpida, s’amplià amb una tercera i, més tard, amb una quarta i una cinquena dansa al començament del s XVI L’any 1557 apareix el nom de suite en una collecció publicada per Attaignant Al s XVII n'aparegué una modalitat, que predominà al costat de les danses juxtaposades aparegueren formes instrumentals pures com el preludi, la simfonia, la tocata, l’obertura o el capriccio Algunes de les peces de la suite foren tractades amb gran virtuositat La diferència entre les danses de concert i les peces…

Fou introduït a Europa els anys cinquanta i assolí una gran popularitat

El terme es feu habitual al final del segle XVII, i durant tot el Barroc designà un conjunt de moviments usualment de dansa, en especial per a instrument solista o grup de cambra Un esquema ordenat de quatre danses fixes esdevingué el nucli de la suite estandarditzada del segle XVIII allemande , courante , sarabanda i giga Algunes d’aquestes danses podien ser duplicades o incloure doubles variacions double Tanmateix, s’hi podien afegir moviments introductoris d’estructura molt diversa intrada , fantasia, obertura, toccata , preludi, simfonia i danses addicionals -anomenades sovint…

Aquestes representacions, pròpies del teatre espanyol dels segles XVII i XVIII mojiganga , tenien sovint acompanyament musical i incloïen cançons i danses També hi eren freqüents les disfresses d’animals Un dels autors més representatius que conrearen aquest gènere fou Pedro Calderón de la Barca Hi ha llocs d’Espanya i l’Amèrica del Sud on aquest terme també s’aplica a algunes danses i comparses relacionades amb escenes o ritus religiosos, i a determinades celebracions que tenen lloc en temps de carnaval

Tant Antonius de Arena Ad suos compagnos , 1519 com Th Arbeau Orchésographie , 1588 la caracteritzen com una dansa molt similar a la gallarda, però més lleugera i ràpida atès que els seus moviments són menys emfàtics i alçats Com la gallarda, també s’executa seguint el model coreogràfic dels cinque pas , però substituint el vigorós salt final per un moviment més moderat Els tourdions més antics que han sobreviscut són els que apareixen en els reculls del 1530 de P Attaignant Dixhuit basses danses i Neuf basse danses

D’estil semblant al de la giga , sorgí al segle XVI i fou molt popular durant el XVII Diego Pisador la cità per primera vegada el 1552 Ben aviat arribà a França, on es consolidà pel seu caràcter exòtic T Arbeau en parla a l' Orchésographie 1588 "advertiu que els passatges són animats, encara que estranys i extravagants, propers a les danses dels salvatges" Posteriorment, C Negri i M Praetorius l’inclogueren als seus reculls de danses Altres compositors com H Purcell, GB Lulli i Couperin també l’empraren en la seva producció

Es caracteritza per estar formada per una successió de danses, totes en la mateixa tonalitat, sovint precedides d’un preludi La introducció ocasional de moviments d’altres tipus per exemple l' adagio , sense relació directa amb cap dansa, fa que no sempre es pugui distingir clarament la sonata da camera de la da chiesa Al principi del segle XVIII, la forma originalment coneguda per sonata da camera rebé el nom de suite , partita o altres d’equivalents, conservant el principi de reunir danses de tempi i caràcters contrastats, tots en una sola tonalitat