Resultats de la cerca
Es mostren 42 resultats
diafonia
Música
Terme culte usat entre els segles IX i XII per a designar la polifonia a dues veus.
A partir del segle XIII aquest terme d’origen grec caigué en desús, tot i que fins al final de l’Edat Mitjana podia funcionar com a sinònim de discant, probable traducció llatina del terme grec, o de contrapunctus , és a dir, de polifonia en general De fet, Jehan des Murs ~1320 encara anomenà diafonia basilica en grec basis , ’base', ’fonament' l' organum duplum , que es caracteritzà pel seu tenor amb valors llargament mantinguts
soprano
Música
Nom donat a la veu humana, sobretot femenina (la de noi és anomenada preferentment tiple i la d’home, sopranista), de tessitura més aguda.
Correspon a l’antic discant Hom distingeix les veus de soprano, per la qualitat de llur registre o timbre, en dramàtiques, líriques, lleugeres o d’agilitat o de coloratura , etc En general la tessitura de soprano s’estén del do 3 al do 5 , llevat la de soprano lleugera, que sol estendre's del fa 3 al fa 5 o sol 5 El caràcter brillant d’aquesta tessitura ha fet que tostemps s’hagi valorat especialment, tant en la música escènica com en la religiosa
Joan d’Alemanya
Música
Compositor.
És possible que fos algun dels xantres al servei de la capella d’Alfons V el Magnànim, rei d’Aragó L’única obra seva que es coneix és un credo que transmet el manuscrit dit de Barcelona-Girona Biblioteca de Catalunya, M 971, i Girona, Arxiu Capitular, frag 33/I, al qual falta el final És a tres veus, en temps imperfecte i prolació major compàs de 6/8 i utilitza constantment la síncopa, la qual cosa situa la data de la seva composició cap al 1400 Escrit en estil discant, el text tan sols s’aplica a la veu superior
Missa de Barcelona
Música
Cicle de l’ordinari de la missa pertanyent al cercle musical d’Avinyó.
Es conserva en el manuscrit de la Biblioteca de Catalunya M971, folis 1r-8è, que és probable que provingui de la capella del rei Martí I de Catalunya-Aragó 1396-1410 Consta de cinc fragments que són a tres veus, excepte l’agnus, que és a quatre veus A diferència d’altres cicles de l’ordinari del segle XIV, la Missa de Barcelona no té Ite, missa est o, en el seu lloc, Benedicamus El kírie és un unicum escrit en estil simultani El glòria empra l’estil discant per la similitud existent entre la seva melodia i la del Glòria Nr 12 del Còdex d’Apt Basilique Sainte-Anne, Trésor 16 bis atribuït a…
improvisació
Música
Execució musical espontània no codificada ni escrita.
És present tant en les cultures musicals dels pobles primitius com en la dels més desenvolupats, i en la música occidental té un protagonisme indiscutible en el jazz En la música polifònica medieval, hom improvisava sobre un cant donat en l' organum , el discant i el fals bordó A partir del s XVI fou la base de la música instrumental que acompanyava i ornava el cant formes musicals instrumentals basades en la improvisació foren el preludi, el tiento , la intonatio , la fantasia i el ricercare Als ss XVII i XVIII fou limitada als instrumentistes de teclat, que improvisaven sobre…
polifonia
Música
Pràctica musical que es considera la major contribució de l'Edat Mitjana a la història musical d’Occident, tot i que el terme polifonia no formava part del lèxic medieval i no començà a utilitzar-se fins al Renaixement.
La polifonia fou, en certa manera, el resultat del característic racionalisme occidental que ja començava a imposar-se en molts altres aspectes durant l’època medieval Els primers exemples de polifonia medieval aparegueren al segle IX en els tractats teòrics anònims Musica enchiriadis i Schola enchiriadis Es tracta, però, de formulacions teòriques que únicament intenten descriure una pràctica improvisatòria Els primers testimonis escrits de polifonia pràctica daten del segle XI La primera forma polifònica fou l' organum , que evolucionà a través de diverses formes i procediments tot al llarg…
Euroconcert
Música
Entitat de serveis a la música, amb seu a Barcelona, fundada per Antoni Sàbat el 1985.
Tenia per objectiu l’organització i difusió d’activitats musicals, com també la representació d’intèrprets i l’edició i difusió de fonogrames Les seves activitats es basaren en l’organització de tres cicles de concerts la “Temporada Musical”, també anomenada Euroconcert, al Palau de la Música Catalana, que constava de deu concerts en aquesta sala i dos més al monestir de Pedralbes, i que oferia una curosa programació, de nivell internacional i reconegut prestigi, centrada en la música de cambra el “Cicle d’Orgue” a la catedral de Barcelona, amb vuit concerts, i el cicle “Música i Músics de…
,
Escola de Sant Marçal
Música
Nom donat al repertori musical dels segles IX al XII, monòdic i polifònic, associat a l’abadia de Sant Marçal de Llemotges (Occitània), centre monàstic especialment actiu en els terrenys literari i musical durant aquells segles.
Els manuscrits que contenen aquest repertori procedeixen d’aquest monestir, tot i que el seu origen és molt divers i molt pocs foren copiats allí La majoria hi arribaren gràcies a l’afany colleccionista d’algun dels seus bibliotecaris Actualment gran part dels documents es conserven a la Bibliotèque Nationale de França, a París En conjunt, el repertori monòdic de Sant Marçal representa una de les colleccions medievals més importants de trops, seqüències, prosullae i versi També inclou un gran nombre de composicions originals per a la missa, especialment alleluies, o per als oficis Molt més…
baix
Música
En un conjunt de parts o veus, la més greu.
Cap al 1450, el contratenor, veu intermèdia entre el tenor i el discant, es dividí, en les composicions a quatre veus de J Ockeghem i J Obrecht, en un contratenor altus o altus alto i en un contratenor bassus o bassus baix A partir d’aleshores, la part més greu d’una composició s’identifica com el baix La nota més greu ha estat considerada la base o fonament a partir de la qual s’afegeixen les notes de les altres veus Així, en l’harmonia pretonal, el caràcter consonant o dissonant de les notes d’un conjunt polifònic es calcula a partir de l’interval que formen des del baix En l’…
ars antiqua
Música
Primer període de l’escola polifònica occidental mesurada (segles XII i XIII).
Els “antics” usaven ja una notació mesurada, formada gairebé exclusivament per fórmules ternàries Aquesta notació tradicional, en neumes, no comportava cap designació de valor rítmic, i calgué utilitzar uns modes basats en la mètrica grega Segons el mode prescrit, la melodia es desenvolupa en un ritme constant de troqueus, iambes, dàctils o anapests La necessitat d’atribuir a cada nota un valor definit fou l’origen de la música mesurada, pas decisiu vers la notació moderna El conjunt de melodies conservades actualment amb el nom de cant gregorià o cant pla fou homòfon fins a la fi del segle…