Resultats de la cerca

Aquesta grafia fou adoptada posteriorment en llatí per a representar un so fricatiu labiodental sord f

El primer, oclusiu, apareix en posició inicial absoluta gos gós, explosiva després d’oclusiva o nasal capguardar kápɣwərdá, llangardaix ləŋgərðás o implosiva davant consonant sonora suggerir sugzərí el segon, fricatiu, apareix en la resta de posicions, sobretot intervocàliques pregar prəɣá, migrat miɣrát, algú əlɣú, esgrunar əzɣruná Formant part de certs grups es gemina, no pas en tot el domini, com ara -l explosiva regle rəgglə , o s’assimila, davant nasal digne díŋnə, entre altres possibles modalitats En posició final, el grafema g alterna amb c llarg marc , tot i que la seva…

La forma Ormuz correspon a la transcripció anglesa que amb aquesta grafia pretén reproduir la pronunciació d' Ōrmazd

Gràficament no és sinó dues vv juxtaposades, ben aviat unides i sovint encreuades v Als països del N d’Europa, on aparegué segle VIII, i a Catalunya segle IX, de primer era escrita amb dues uu Ben aviat segle X passaren a VV majúscules, pel fet de tractar-se d’inicial de mot, especialment en els antropònims gòtics i germànics derivats, per exemple, de Walt - Gualter, War - Guarner, Garí, Wil - Guillem, Wig - Guifré, etc La W , w uu , vv també apareix esporàdicament en alguns noms com Wivas i mots com ewangelium , per ultracorrecció gràfica, que no perdurà La grafia w…

Quan la grafia de les vocals és representada en caràcters majúsculs, aquesta iota és adscrita al costat de la vocal llarga corresponent ΛΟΓΩΙ, ΤΙΜΑΙ

Hom anomena D positives les persones que tenen aquest factor als eritròcits, i D negatives aquelles a qui el factor manca en aquest cas la grafia del factor és d

Contribuí a la restauració de la grafia occitana clàssica La seva obra, impregnada dels ideals laics de la Tercera República Francesa, manifesta influències romàntiques i parnassianes Lo Terrador ‘El terrer’, 1895, La cançon occitana 1908, Lo Romancero occitan 1914, Las oras cantairas 1931

Juntament amb els Capritxos , la Tauromàquia i els Disbarats , constitueix l’obra gràfica de l’artista Representa la realitat dels horrors de la guerra amb una grafia de caire expressionista i reflecteix la concepció pessimista que l’autor tenia de l’home en la història

L’estructura inicial de la P passà al llatí d’unes formes gregues arcaiques arribades a Itàlia abans del període clàssic La P llatina es compon d’un traç vertical i d’un semicercle adossat a la part superior dreta Té reforços estètics a dalt i a baix del traç vertical En l’escriptura comuna clàssica el reforç interior tendeix a unir-se d’un sol traç amb el vertical formant una corba més o menys marcada El segon traç, com a record de la forma original arcaica, sovint no tanca per sota, ans tendeix a obrir-se totalment en una línia diagonal Amb el pas a l’escriptura comuna nova o semiuncial, la…

Segons Eugène Cardine, monjo benedictí de Solesmes i estudiós del cant gregorià, fou adoptat pels copistes del monestir de Sankt Gallen per a indicar una nota lleugera pel que fa a la seva interpretació Molt semblant al punctum , les edicions vaticanes modernes no en distingeixen la grafia de la d’aquest altre signe, tret d’alguns casos