Resultats de la cerca

La seva obra de preceptiva dramàtica, Exemplar poético 1606, és un digne antecedent de l' Arte nuevo de hacer comedias, de Lope de Vega Escriví diverses comèdies i tragèdies sobre temes clàssics Ayax Telamón, La muerte de Virginia, nacionals Tragedia de los siete infantes de Lara, Comedia de la muerte del rey don Sancho, Comedia de la libertad de España por Bernardo del Carpio , temes que havien de tenir molta difusió a partir de Lope de Vega, i novellescs El infamador, La constancia de Arcelina , d’esperit romàntic Com a poeta fou influït, inicialment, per Petrarca

Fou sacerdot 1324, religiós franciscà i beguí , i estigué a punt d’ésser cremat a Avinyó 1326 més endavant fou clergue secular i finalment monjo cistercenc Fou un dels fundadors i el més destacat dels poetes del Consistori del Gai Saber de Tolosa o Sobregaya Companhia dels Set Trobadors de Tolosa Seguidor del trobar clus , els seus versos denoten un gran domini de la tècnica, i els seus poemes es caracteritzen per una complicada versificació Escriví un Doctrinal de trobar 1324, preceptiva en noves rimades que dedicà a l’infant Pere, fill de Jaume II de Catalunya-Aragó, i que fou…

Conegut pel nom de Marià Grandia i Fígols, en realitat es deia Marià Grandia i Soler Fou catedràtic de l’Institut de Còrdova Participà en el Primer Congrés de la Llengua Catalana És autor d’una Gramàtica etimològica catalana 1901, de Fonètica semítico-catalana 1903, de Gramàtica preceptiva catalana 1905 i de Formació de la paraula catalana 1906 Tot i la seva gran erudició publicà una quinzena de gramàtiques, entre d'altres, una d'hebrea, les seves propostes en qüestions normatives foren considerades extravagants, cosa que el distancià del nucli dels lingüistes que constituïren el…

El 1886 es llicencià en dret i en filosofia i lletres a la Universitat de Barcelona i el 1888 es doctorà en la darrera disciplina a Madrid Fou catedràtic de retòrica i poètica a l’institut de Reus, i, entre d’altres, al de Barcelona, fins a la jubilació 1934 Publicà manuals escolars de preceptiva literària i de gramàtica castellana i estudis sobre aquesta literatura Estudio acerca de la novela picaresca española , 1891, i Menéndez Pelayo como crítico literario , 1912, entre d’altres Fou redactor de “La Dinastía” i “El Barcelonés” i corresponsal d’“El Amigo del Pueblo”, de Buenos…

A l’antiguitat clàssica, el caràcter i la composició del discurs foren sistematitzats d’una manera definitiva Des d’Hermàgores de Temnos fins als últims representants de la nova sofística o del neoplatonisme, fou traçada i mantinguda una preceptiva atenent al contingut i a l’objecte de l’oració segons la qual tot discurs havia de contenir cinc parts l’εύρεσις o invenció, la τάξις o disposició ordenada, la λέξις o allocució, la μνήμη o recopilació i, per últim, la ύπόκρισις o pronunciament Els diversos tipus d’oració tres, segons Aristòtil la de les assemblees o deliberativa, la dels tribunals…

D’origen noble, visqué probablement al principi del segle XIV De les seves poesies únicament és conegut algun fragment inclòs dins el seu Mirall de trobar Aquesta obra, tractat de retòrica, d’extensió breu, és dividida en cinc parts i l’autor hi sintetitza la preceptiva llatina medieval amb la finalitat d’aplicar-la a la poesia trobadoresca Els exemples citats responen als millors trobadors, tot i que no en cita cap de català La seva independència respecte a Las leys d’amor , llibre del mateix gènere, pertanyent a l’escola de Tolosa, aparegut en una primera elaboració el 1328,…

La història i fortuna dels termes començà al voltant del 1601, any en què Ottuso Accademico -pseudònim d’un personatge no identificat-, en una carta, emprà per primera vegada l’expressió seconda prattica Aquesta expressió fou recollida el 1603 pel canonge bolonyès Artusi en l’obra Seconda parte dell’Artusi , en què criticava veladament Monteverdi per l’ús de dissonàncies sense preparar en alguna de les seves obres i denominava seconda prattica aquest procediment Dos anys després, Monteverdi publicà el seu cinquè llibre de madrigals, i en la introducció, tot defensant-se d’Artusi, tornà a…

Vida Es formà musicalment al monestir de Montserrat 1767-72, sota el mestratge del pare Anselm Viola Guanyà, per oposició, la plaça de primer violí de la catedral de Tarragona La "Gaceta Oficial de Madrid" del 4 de maig de 1802, citada per B Saldoni, esmenta que Ràfols escriví un tractat sobre la simfonia, i també que era prevere En aquest tractat, a més d’exposar tota una sèrie de consideracions i observacions pel que fa a aspectes de la gramàtica compositiva, Ràfols basa els principis de la seva preceptiva musical en l’autoritat del pare Josep Antoni Martí, que fou mestre de capella del…

Predominant-hi el contingut i essent molt necessària la seva ràpida composició i difusió, el sirventès sol prendre l’estrofisme, les rimes i la melodia d’una cançó amorosa preexistent que frueixi d’una certa popularitat Hi ha quatre tipus de sirventès el sirventès moral, que té una finalitat ètica i religiosa, i els seus principals conreadors són Marcabrú i Pèire Cardenal els sirventesos personals, que es basen en l’atac a una persona determinada, com els de Guillem de Berguedà el sirventès polític, que constitueix un valuós testimoni històric i pot referir-se a les guerres contra els…

Estudià lleis a València, a París, on es doctorà en ambdós drets, i a Lovaina Protegit per Jordi d’Àustria, arquebisbe de València i bisbe de Lieja, l’acompanyà en aquesta ciutat 1544, on s’establí, i li dedicà unes Institutiones Rhetoricae Lovaina 1554, influïdes per les orientacions de preceptiva literària de Lluís Vives, que estenien la retòrica a tots els gèneres de prosa —no sols a l’oratòria— i la consideraven seqüela dels estudis filosòfics Fou autor del llibre Bononia sive de libris sacris in vernaculam linguam convertendis Basilea 1556, en el qual, erasmista convençut,…