Resultats de la cerca

Fundat el 1994, prengué el relleu del desaparegut Club de Boxa Granollers, que inicià l’activitat durant la dècada de 1950 Impulsat per Enrique Hernández i altres boxejadors formats en un gimnàs de l’Ametlla del Vallès, centrà la seva activitat en la formació pugilística amateur Té secció femenina i equips en diverses categories d’edat Els boxejadors més rellevants foren el púgil Flaqué, José Ramírez, Luis Ruiz, Víctor de la Torre, El Inglés Ousman, Santiago Simón, Rafa del Valle, Jaime Arenas o Eduardo Sánchez Disposa d’un ring de dimensions oficials, utilitzat durant els Jocs…

Feia difusió de la boxa a través d’un periodisme especialitzat, i tenia unes característiques físiques i uns continguts molt similars a la revista Boxeo Després d’un breu lapse sense sortir a la venda, se’n reprengué la publicació al juliol del 1926 Juan Vigo fou un dels principals redactors de la primera etapa En la segona etapa fou dirigida per Juan Silvestre, i en foren redactors F Bertran Aumatell, Ramon Larruy, M Maurice Rimel i Federico Torreblanca, entre d’altres, i dibuixants com Albert Mestres, Joan Garcia o José Alloza Informava sobre la crònica pugilística de Catalunya, de l’Estat…

Al final de la dècada de 1970, presidit per Amador Sierra, tingué una etapa d’èxits rellevants protagonitzada per Francesc Jiménez, campió d’Espanya de pes ploma 1980, i Lluís Rodríguez, campió estatal de pes minimosca 1979 que també foren campions catalans del seu pes, com Antoni Vargas, campió de Catalunya amateur de pes mosca 1979 Fou guardonat per la Federació Catalana de Boxa com la societat pugilística més destacada de l’any 1979 El 1983 també fou premiat per la Federació Espanyola de Boxa per la seva campanya de foment de la boxa no professional Al principi de la dècada de…

El 1926 la seva família es traslladà a Barcelona S’inicià en la boxa a catorze anys al Club de Boxa Mediterrani, secció pugilística del Club Esportiu Mediterrani El 1935 passà al Club Deportiu Margarit, on compaginà futbol i boxa fins a l’esclat de la Guerra Civil Reprengué l’activitat de la mà dels mànagers Clemente i Goya Debutà com a púgil amateur el 1941 i es proclamà tres vegades campió d’Espanya 1941, 1942, 1943 i de Catalunya 1941 Integrà la selecció estatal que participà en els Campionats d’Europa, en la categoria de pes mosca 1942, 1943, i també representà la selecció…

Fundat el 1910, fou impulsat entre d’altres per Ramon Larruy Arnal Fou l’entitat pionera en l’organització de vetllades públiques de boxa a Barcelona Fou també el club de boxa més popular i amb més nombre de socis de l’època El 1912 abandonà la seva primera seu del carrer de la Unió i s’establí al carrer d’Aribau, en un local que també albergava el teatre L’Esquerra de l’Eixample Poc després decidí programar sessions d’entrenament dirigides per un professor, fet que tingué diversos detractors i que provocà la creació del Barcelona Boxing Club Les dues entitats coexistiren en el temps El 1913…

Mostrà una gran precocitat i unes aptituds per a la boxa excepcionals El 1960 guanyà la medalla d’or del pes semipesant als Jocs Olímpics de Roma, i el 1964, amb només vint-i-dos anys, derrotà el campió mundial Sonny Liston ja en la categoria professional dels pesos pesants Compromès en la lluita pels drets dels afroamericans, s’adherí al grup Nació de l’Islam aquest mateix any i es canvià el nom pel de Muhammad Ali en convertir-se a la religió musulmana Esdevingut un símbol de la comunitat negra dels Estats Units, mantingué la imbatibilitat fins el 1967, que fou desposseït del títol…

Conegut amb els sobrenoms  d' el Canari o el Crack de Gràcia , s’inicià el 1922 directament com a professional Sempre a les ordres d’Àngel Artero, entrenà al Punching Ball Club de Gràcia Fou campió de Catalunya 1924-27, d’Espanya 1929 i d’Europa 1929 del pes ploma Defensà amb èxit el títol continental en vuit ocasions, fins que el 1934 l’abandonà sense combatre Conservà el títol estatal fins a la seva retirada, al febrer del 1935, després de perdre davant el campió del món de la categoria, el nord-americà Freddie Miller, el qual retingué el títol Al llarg de la seva carrera aconseguí 96…

D’origen purament burgès i amb només una visible aplicació científica, el cinematògraf és un clar fill esgarriat de la fotografia científica de Nicéphore Niepce o Louis-Jacques Mandé Daguerre i dels experiments òptics i de les variacions in motion de Joseph Plateau, Émile Reynaud, Edward Muybridge o Étienne-Jules Marey Tots ells, amb curioses invencions de curiosos noms zoòtrop, praxinoscopi, o el cronofotògraf, vulgarment conegut com el fusell fotogràfic i tots també, anteriors als reconeguts invents d’Edison i Louis i Auguste Lumière Quant a l’esport, pràctica innata a l’ésser humà, la seva…