Resultats de la cerca
Es mostren 25 resultats
Miquel III

Miquel III
© Fototeca.cat
Història
Emperador d’Orient (842-67).
Fill de Teòfil, el succeí en el tron, sota la regència de la seva mare Teodora, el 842 Anys més tard 856, refusà la tutela materna, féu occir el ministre Teoctist i obligà la mare i les filles a retirar-se en un monestir Home famós per la seva turpitud i luxúria, abandonà el poder a les mans del seu oncle Bardas , al qual donà el rang de cèsar Sota el govern d’aquest, i amb l’elecció de Foci com a patriarca, l’Església defugí l’autoritat de Roma i consumà el cisma 858 Havent-se establert la guerra contra els àrabs, Miquel III volgué assumir el comandament de l’exèrcit i fou derrotat a …
Ignasi Vidal i Molné
Disseny i arts gràfiques
Pintura
Pintor i dibuixant.
Fill de Cosme Vidal i Rossich Format a Llotja, a Sant Lluc i a l’Institut de les Arts del Llibre Exposà, sol o en exposicions collectives, a Barcelona i Madrid Pintà a París el 1920, i el 1932, de nou a Barcelona, féu una important exposició Es dedicà molt a la illustració i a l’exlibris El 1939 s’exilià, i després s’installà a Mònaco amb el seu germà Lluís Des d’allà exposà per tot França —una nova estada a París el 1945 accentuà el seu expressionisme colorista— i a Itàlia, i reprengué la illustració de llibres de bibliòfil entre altres, Les ballades de Maistre Françoys Villon , 1949 Les…
Francesc i Jaume de Rocabertí
Literatura catalana
Prosistes.
Vida i obra Eren de la família dels vescomtes de Rocabertí i comtes de Peralada Francesc, l’hereu, n’assolí els títols el 1573 intervingué en diverses campanyes militars i morí el 1593 Són autors del Dialogus de gloriae militaris palma ~ 1550, dedicat al futur Felip II, on reivindiquen la contribució dels catalans en les gestes de Carles V En l’obra, inspirada en un diàleg de Llucià de Samòsata, tres militars el Gran Capitán, Ramon de Cardona i Juan Fernández-Manrique de Lara disputen sobre els mèrits de cadascun els dos primers davant Minos, en un infern mitològic, primer, i,…
adopcionisme
Cristianisme
Doctrina que ensenya que Jesucrist, com a home, és fill de Déu només per adopció.
Els precedents de la doctrina es troben ja en Teodot a Roma cap al 190 i en els monarquians Pau de Samòsata s III afirmà que el Verb només influïa damunt Jesucrist, dins el qual habitava com en un temple Arri s IV inclogué dins l’adopció el mateix Verb Segons Marcel d’Ancira ~300-~374 el Verb serà veritable fill de Déu a la fi dels temps Idees semblants es retroben en Teodor de Mopsuèstia, Nestori i l’escola d’Antioquia L’adopcionisme aparegué a la península Ibèrica per obra d'Elipand de Toledo, al s VIII, que polemitzà amb el Beat de Liébana El bisbe Fèlix d’Urgell s’hi adherí i…
Josep Alsina i Clota
Història
Hel·lenista.
Estudià a Ripoll i a Vic, i, després de llicenciar-se en filologia clàssica a la UB 1948, esdevingué catedràtic de grec dels instituts Lluís de Peguera de Manresa 1954 i Ausiàs Marc de Barcelona El 1956 obtingué el grau de doctor amb una tesi sobre El mito de Helena en la literatura griega Catedràtic de grec de la Universitat de Barcelona 1958, publicà en revistes especialitzades nombrosos estudis de filologia grega, en particular sobre la mitologia i la religió, com Mitología griega 1962, sobre crítica textual, sobre literatura, amb obres com Literatura griega 1967 i Problemas y métodos de…
,
infern
Religió
Nom que diverses religions, en llur estadi primitiu, aplicaven —prescindint de valoracions morals— al lloc on sojornaven els morts.
La concepció d’un infern com a indret comú dels difunts sembla brollar més o menys espontàniament del culte als morts i de la consegüent convicció, estesa arreu, que els avantpassats no deixen de mantenir després de la mort una certa relació amb el món dels vius Només amb posterioritat aquest destí comú fou diferenciat en dos possibles sentits —el de premi o el de càstig—, segons el capteniment que hom ha tingut en la vida Entre els hebreus aquest pas d’un estadi de comprensió de l’infern a un altre és reflectit amb els conceptes de šeol i Gehenna, respectivament tanmateix, no resta clar fins…
paulicià | pauliciana
Cristianisme
Membre d’una secta de l’imperi Bizantí que prengué el nom de sant Pau, o potser de Pau de Samòsata (s III).
Originària de Mananali, Àsia Menor, la primera comunitat s’establí a Armènia s VII Perseguits, alguns passaren a l’islam d’altres, refugiats a Bulgària, es confongueren amb els bogomils bogomilisme La doctrina, fonamentalment dualista, més gnòstica que maniquea, atribueix la creació al déu malvat Negaven també la realitat del cos de Crist docetisme i, com Marció, refusaven tot l’Antic Testament Exerciren influència en els càtars catarisme
humorisme
humorisme Portada de “L’Esquella de la Torratxa” del 30 d’octubre de 1886
© Fototeca.cat
Art
Literatura
Estil literari, gràfic o artístic en general, mitjançant el qual hom interpreta la realitat en els seus caires còmics, absurds o incongruents.
És una òptica vital amb moltes manifestacions, que van des de la moralització a l’escarni, i és fruit de l’observació i de l’estudi de les actituds psicològiques Bé que primitivament cercà l’exageració dels defectes físics i de les situacions grotesques per provocar el riure, després analitzà els costums socials i finalment aprofundí el caràcter de les persones per servir la comunitat o per aprofitar-se'n La seva manifestació plàstica és anomenada correntment caricatura Cal notar també la seva àmplia utilització en el periodisme com a instrument de penetració política Tots els pobles i totes…
diàleg
Filosofia
Literatura
Religió
Forma discursiva caracteritzada per l’intercanvi d’idees —si no és en casos de simple exposició o conversa— i personalitzades generalment en dos subjectes.
Com a composició literària, en prosa o en vers, l’alternança de les intervencions hi afavoreix l’amenitat i el contrast Hom l’empra amb finalitat expositiva, com en el Coloquio de los perros de Cervantes, o amb efectes purament literaris, com en certes composicions de San Juan de la Cruz En escrits filosòfics i religiosos el diàleg és utilitzat per tal d’arribar a un enriquiment mutu i, si és possible, a una nova i més amplia comprensió de tema en qüestió, que sintetitzi les posicions anteriors Per la seva mateixa forma, el diàleg estableix una comunicació interpersonal i un reconeixement de…
sàtira
Literatura
Modalitat literària que té per objecte la denúncia, mitjançant l’escarni, d’usos i comportaments socials coetanis, individuals o col·lectius, que l’autor considera reprovables.
Tot i que pot aparèixer en el marc de diferents gèneres en vers i prosa, n’és característica la combinació d’un judici moral censurador i una representació ridiculitzadora d’allò que l’escriptor s’ha proposat denigrar Sovint el seu blanc és una persona real, concreta, com passa en la invectiva de vegades ho és un grup o institució política, una incorrecció social com ara la hipocresia en el Tartuf de Molière o fins i tot una particular visió del món com la filosofia de Leibniz en el Càndid de Voltaire Les tècniques més usuals amb què degrada les seves víctimes són la descripció exagerada de…