Resultats de la cerca
Es mostren 1151 resultats
Manuel Casado Nieto
Literatura
Poeta i narrador gallec.
Des del 1945 residí a Barcelona Traduí al gallec poemes de Salvador Espriu, Pere Quart, Jacint Verdaguer, Tomàs Garcés, etc La seva obra poètica evolucionà des de l’imaginisme, a la manera d’Amado Carballo Orballo íspido , 1955, fins a una consciència adolorida dels problemes collectius de Galícia Canta de lonxe o corazón do tempo 1969 De la seva obra narrativa cal destacar Contos que non son contos 1969 i Trancos da vida do Braisiño 1970 Traduí també la Bíblia al gallec i escriví novelles en castellà La oscura corriente , 1969
Joaquim Balcells i Pinto

Joaquim Balcells i Pinto
© Fototeca.cat
Lingüística i sociolingüística
Llatinista i professor.
El 1921 guanyà la càtedra de llengua i literatura llatines de la Universitat de Barcelona, on dugué a terme una tasca de renovació de l’ensenyament i es convertí en mestre de tota una generació de llatinistes Fou un dels promotors de la Universitat Autònoma de Barcelona i secretari del patronat Participà activament en diverses tasques de la Fundació Bernat Metge, com a director de les publicacions llatines, redactor, corrector i professor dels collaboradors Hi traduí, amb un criteri força literalista, De la natura de Lucreci 1923 i 1928, obra amb què s’estrenà la Fundació També…
,
Josep Ros i Artigas
Literatura catalana
Escriptor.
Durant els anys trenta, dugué a terme una gran activitat literària Com a dramaturg publicà La Simona del castell 1935 i a la “Biblioteca Teatral de les Escoles Catòliques”, El pessebre de la cegueta 1933, La filla del joglar 1934 i L’Eloi, ferrer de Figueres 1935 El 1937 aparegué Hong-Cong, 19 groc-oliva , un recull de narracions de mirada compassiva i irònica envers l’ésser humà L’any següent publicà el recull de poemes L’oreig i la branca 1938 Amb un llenguatge molt treballat i musical, típic de la poesia de l’època i especialment proper a Marià Manent —que prologà aquest llibre—, la poesia…
,
Cesare Giardini
Literatura italiana
Traductor, assagista i narrador italià.
Als anys trenta i quaranta collaborà regularment al diari La Stampa i publicà a la revista La Fiera Letteraria Posteriorment s’incorporà a l’editorial Mondadori, per a la qual traduí un gran nombre d’obres de l’anglès, el francès, el castellà i altres llengües, entre les quals el català Publicà també contes Realtà dei burattini 1925, assaigs històrics L’affare d’Enghien 1939, La fina di Luigi XVI e di Maria Antonietta 1943, Il processo Pétain 1947, Il Risorgimento italiano 1796-1861 1958, i biografies Vita di Napoleone 1947, Colombo 1966, Victor Hugo 1967 i Richelieu 1967 Com a…
Emanuele Portal

Emanuele Portal
© Fototeca.cat
Lingüística i sociolingüística
Literatura catalana
Historiografia catalana
Historiador de la literatura i traductor italià.
De família d’origen provençal, traduí Mistral a l’italià Mireio , 1890 i dedicà alguns estudis a la literatura occitana com La letteratura provenzale moderna 1893, Scritti vari di letteratura provenzale moderna 1895, Antologia provenzale 1911 i Grammatica provenzale, lingua moderna e dizionario provenzale-italiano 1914 Havent conegut la literatura catalana a través de Víctor Balaguer, traduí L’Atlàntida de Jacint Verdaguer 1916, reeditada el 1928 Dedicà alguns estudis a la literatura catalana I trovatori catalani , 1894 Pierre Michel Carbonell , 1897 i preparà una antologia d’escriptors…
,
Edvard Lidforss
Literatura catalana
Hispanista suec.
Estudià a Uppsala i fou professor de literatures estrangeres a diferents universitats del país Edità el Pseudo-Turpí, traduí al suec Les esposalles de la morta de Víctor Balaguer, traduí i comentà el Quixot i estudià El Misterio de los Reyes Magos 1871, entre altres obres S’ocupà de literatura catalana contemporània en un opuscle publicat en suec, de què es feu ressò el Diario de Barcelonal i que fou traduït a “Lo Gai Saber” Lo Renaixement literari català , 1878 Membre del comitè del premi Nobel, es relacionà amb Joaquim Miret i Sans a propòsit de la candidatura d’…
Víctor Compta i González
Literatura catalana
Traductor.
Feu estudis de ciències exactes i de filosofia i lletres a la Universitat de Barcelona Residí dos anys a Londres, fins el 1976 Dirigí la revista Druïda És autor de l’assaig La mare dels ous del calendari 2006 Feu de corrector, de redactor i de traductor per a diverses editorials Traduí bàsicament narrativa anglesa Mark Twain, Lewis Carrol, Dylan Thomas, Lawrence Durrell el Quintet d’Avinyó , premi a la millor traducció en prosa de la Institució de les Lletres Catalanes 1988, Doris Lessing El quadern daurat , Wole Soyinya i Paul Auster També traduí força obres del…
Joan Fontcuberta i Gel
Literatura catalana
Traductor.
Llicenciat en filosofia i lletres i doctor amb una tesi sobre l’aprenentatge del català com a llengua estrangera 1982, fou catedràtic de la Facultat de Traducció i d’Interpretació de la Universitat Autònoma de Barcelona Publicà alguns treballs acadèmics en publicacions especialitzades En el camp audiovisual, traduí nombrosos guions per a TV3 al llarg de la primera dècada d’existència D’ençà que el 1966 sortí a la llum La mort a Venècia i Mario i el màgic de Thomas Mann, traduí una seixantena d’obres a partir de l’alemany i l’anglès Sobresurten alguns clàssics de la…
Francesc de Dou i de Siscar
Literatura
Escriptor, fill del regidor de Barcelona Gaietà de Dou i de Taiadella.
Estudià a les universitats de Cervera 1830-35 i de Bolonya 1836-39, on es doctorà en dret canònic i civil, i fou ordenat sacerdot a Barcelona el 1853 Ingressà a Montserrat 1867, on prengué el nom de Leandre, i el 1889 fou nomenat vicari general de l’abadia nullius de Sant Nicolau i Sant Benet de Mònaco, erigida com a primer pas per a la constitució d’una diòcesi independent de la de Niça Traduí al castellà les Memorie storiche dell’Australia , del bisbe Rosendo Salvado 1853, i, en collaboració amb Josep Morgades i Gili, Il protestantesimo e la regola di fede 1854 i el Catechismo…
superhumeral
Cristianisme
Nom donat a diversos ornaments sagrats que hom es posa sobre les espatlles, com és ara el pal·li, l’amit, l’estola, el racional i, sobretot, l’humeral i el vel que porten els ministres del bàcul i la mitra o el que duia el sotsdiaca per sostenir la patena.
La Vulgata traduí amb aquest terme l'efod del summe sacerdot hebreu