Resultats de la cerca

Aquesta denominació començà d’ésser usada pels ortodoxos russos per a designar despectivament els rutens, que s’uniren a Roma el 1596 unió de Brest-Litovsk Aquestes esglésies, però, prefereixen d’anomenar-se “unides” o “catòliques de ritu oriental”

En canvi, no semblen donar-li valor dogmàtic altres comunitats cristianes que han conservat o reintroduït la figura del bisbe, com és ara les esglésies d’Escandinàvia i, darrerament, l’església luterana d’Alemanya Generalment té a càrrec seu la cura espiritual i el govern eclesiàstic d’una diòcesi La seva missió en l’Església és de continuar el servei pastoral dels dotze apòstols fins a la fi dels temps No és clar el sentit que el Nou Testament dóna a la paraula epískopos, i fins sembla que les comunitats primitives presentaven models diversos de direcció les esglésies paulines, un conjunt o…

Comprenia l’església, el cementiri i l’espai inclòs dintre les trenta passes que el bisbe concedia a l’església el dia de la seva consagració Sembla que s’originà en el dret d’immunitat dels antics temples romans A causa de la seva immunitat eclesiàstica i de l’excomunió contra els qui l’envaïen o profanaven hom construí dintre aquest espai molts sagrers o cellers, petits graners, propietat dels masos, on guardaven llurs collites per guardar-les del pillatge Sovint aquests sagrers es convertiren en hospicis, on passaren a residir els fills cabalers dels masos i homes d’ofici així s’originaren…

Sovint el mot és sinònim de presbiterià presbiterianisme, bé que hom sol reservar aquesta denominació per a les esglésies reformades britàniques, on el calvinisme és mantingut més pur que en el congregacionalisme i en l'anabaptisme A França hom els anomenà també hugonots hugonot Totes aquestes comunitats tenen per base les confessions de fe confessió de fe, que han marcat la història del calvinisme

Abans de la reforma de la Setmana Santa, tenia un caràcter extern més solemne amb una certa relació amb el sepulcre de Crist, i hom recorria diverses esglésies per fer la “visita al monument” Consta documentat a Catalunya des del s XIII Acostumava a ésser una escalinata adornada amb flors i ciris i, al capdamunt, una urna en forma de sepulcre, on era dipositada l’eucaristia En algunes esglésies importants consistia en una peça escultòrica especial que només servia per a aquesta ocasió entre els més famosos destaca el del convent de Santa Teresa de Vic, obra de Carles…

Aquesta disposició, de tradició romana i ja evident a les primeres esglésies cristianes Sant Pere de Roma, Sant Joan del Laterà, agafà una gran importància des de l’època romànica Sant Sadurní de Tolosa, Santiago de Compostella Als païsoso germànics és corrent l’església amb dos creuers, l’un a la capçalera i l’altre a l’entrada

El concepte equival a catòlic i, de fet, és utilitzat en aquest sentit per moltes esglésies protestants i en nombroses traduccions del credo, a causa de la connotació confessional que té el mot catòlic , aplicat a l’Església romana

No té autoritat legal sobre les esglésies membres, que el 1959 eren ja 61 Celebra assemblea plenària cada cinc anys

Va estretament unit a la tradició poeticolitúrgica Així, cal esmentar, ja als segles II-III, els himnes de Bardesanes, a Edessa, compostos per a ser cantats a l’església, i, posteriorment, i per a contrarestar la doctrina poc ortodoxa de Bardesanes, els himnes de sant Efrem de Nísibis segle IV, a la mateixa Edessa Les principals formes himnòdiques cantades en les esglésies de tradició siríaca són memra , madraixa , 'onita , soguita , 'enyana i tesbohta Com en la tradició bizantina, també la música litúrgica siríaca coneix el sistema de vuit tons o modes, l' okt´oekhos , del qual…

El grup sorgí de l’escola de cant pla de Catí, de la qual Miquel Sales fou un dels mestres més importants L’escola no tan sols proveí de músics les esglésies valencianes, sinó que també contribuí a enriquir les colleccions de llibres de cant que aquestes conservaven Els himnaris procedents de Catí, però, desvirtuaven el cant gregorià a partir d’una concepció errònia de la prosòdia llatina, i canviaven els neumes d’unes síllabes a les altres a fi de donar més quantitat de notes a les accentuades