Resultats de la cerca

D’aparició irregular desenal i quinzenal, volgué aparèixer com a sindicalista i defensà la teoria de la vaga general A més de Ferrer i Guàrdia —que utilitzà el pseudònim de Cero —, hi collaboraren ALorenzo i MCastellote El 1904 reaparegué, datat a París, amb un caràcter “exclusivamente revolucionario de acción” El 1910 Lorenzo recopilà els editorials de Ferrer i Guàrdia en el fullet titulat Ferrer y la huelga general

Coincidia amb Karl Marx en la consideració del canvi social com una qüestió de poder de classe, però rebutjava la idea d’un partit de masses i les prediccions postrevolucionàries dels marxistes i dels socialistes utòpics Fonamentalment, confiava en l’eficàcia d’un enquadrament polític reduït, disciplinat i armat Contenia elements fortament revolucionaris, i esdevingué un dels fonaments de la doctrina de la “minoria conscient” distintiva de la teoria sindicalista francesa

Sindicalista i militant de la SFIO 1923, fou alcalde d’Arràs 1945 i diputat, ministre i president del consell que provocà la intervenció a Suez 1956, a més de president de l’Assemblea Consultiva del Consell d’Europa 1954-56 Fou un europeista convençut Originàriament a l’ala esquerra i marxista del seu partit, progressivament es decantà cap a la dreta, fet que provocà l’escissió del PSU 1958 Posteriorment la SFIO es fusionà amb el PS Fou francmaçó del 1936 al 1969

Tipògraf, fou un destacat sindicalista catòlic a València, on presidí la Casa dels Obrers de Sant Vicent Ferrer, la Confederació d’Obrers Catòlics de Llevant i altres entitats semblants Fundà diversos periòdics Rondalles Noves  1912, Foc i Flama  1912 i Pensat i Fet i dirigí el setmanari El Poble Valencià  1931 Fou autor de diverses obres teatrals i publicà algunes novelles curtes El milacre de l’amor i de les flors , 1909 i un llibre de poemes polítics Les dècimes del dia , 1932

Participà a la Comuna de París i fou condemnat 1871 a treballs forçats a Nova Caledònia, però fou amnistiat el 1880 Milità en el partit socialista possibilista, i, en produir-se la divisió d’aquest 1890, dirigí l’ala esquerra que defensava l’acció sindicalista directa D’aquesta sorgí més endavant el partit socialista revolucionari, anomenat allemanista L’any 1904 fou representant al congrés socialista d’Amsterdam i, a partir del 1905, la seva actuació fou gairebé insignificant Escriví Mémoires d’un communard

Fundà la Juventud Republicana Federal i fou un orador sindicalista molt popular El 1926 participà en una conspiració contra el general Primo de Rivera, i el 1931 fou diputat a les corts constituents Durant la guerra civil de 1936-39 dirigí a Barcelona durant uns mesos 1936 l’Oficina Jurídica, que actuava com a tribunal revolucionari Fou afusellat després del gener de 1939 Publicà De Cánovas a Romanones 1916, Emilio Castelar 1930, Un tribunal revolucionario Cuenta rendida por el que fue su presidente 1937

Tanmateix, cal cercar el seu origen llunyà en collectius falangistes que no acceptaren la unificació de la Falange i el Requeté del 19 d’abril de 1937 Així, entre el 1937 i el 1938 tingué vida la “Falange Autónoma” impulsada per Patricio González de Canales entre el 1937 i el 1938 i una anomenada Falange Española Auténtica, de genealogia confusa s’atribueix la seva gestació a Vicente Cadenas i Raimundo Fernández Cuesta i també es vincula a una operació de desestabilització del règim franquista El 1939, però, la seva junta clandestina era presidida per Emilio Rodríguez Tarduchy i formada per…

Vidrier, treballà a la Cooperativa del Vidre de Mataró, i fou molt amic de Joan Peiró, l’opinió del qual representà en certes ocasions Formà part del grup Solidaridad 1928, i posteriorment, de la Federació Sindicalista Llibertària 1932 En escindir-se els sindicats d’oposició, s’ocupà de llur secretaria dins el comitè regional agost del 1933, i els representà dins l’Aliança Obrera de Catalunya, el 1934 Com a secretari del comitè nacional dels sindicats d’oposició, assistí al congrés confederat de Saragossa maig del 1936 i acceptà el reingrés en la CNT

A 16 anys començà a treballar a les mines d’Amoradiel El 1951 emigrà a Catalunya, i s’installà a Terrassa Vers el 1954, passà a formar part de la direcció local del PSUC Fou empresonat diverses vegades entre el 1957 i el 1964 per les seves activitats, entre les quals la protesta per la detenció de Jordi Pujol arran dels  fets del Palau Posteriorment, el 1964, participà en la creació de CCOO-CONC a Catalunya, i des del 1965 formà part del comitè central i de l’executiu del PSUC Diputat a corts en 1979-82, fou diputat al Parlament de Catalunya 1984-88 i el 1991 encapçalà la candidatura d’IC a…