Resultats de la cerca

Estudià amb Sain-Yves Bax a París, i, després d’haver cantat en els Concerts Lamoureux, el 1887 feu el seu debut operístic amb Lohengrin a l’Eden-Théâtre A partir de llavors portà a terme una intensa carrera en què dominaren els papers wagnerians actuant sovint a Bayreuth amb Parsifal , Tannhäuser , La valquíria , El crepuscle dels déus i d’autors francesos, especialment J Massenet, del qual estrenà a Viena, el 1892, Werther , representant el paper principal Després de retirar-se de l’escena l’any 1914, es dedicà a l’ensenyament del cant, primer a París i després a Brusselles

Inicià els estudis de piano a cinc anys, primer a la Haia amb Arie Verhaan i, des del 1947, els continuà a París amb Marguerite Long L’any 1949 aconseguí el segon premi del Concurs Long-Thibaud de violí i piano i el Grand Prix de la Ville de Paris i inicià la seva carrera professional L’any 1951, després de recuperar-se d’un greu accident d’aviació, estrenà al Festival de Besançon el Concert per a piano d’A Stallaert amb direcció de RJ Kubelík L’any 1953 tocà al Carnegie Hall en un concert dirigit per D Mitropoulos Feu gires arreu del món i composà diverses obres, entre les quals Concert per…

Fill de Jordi III d’Anglaterra i de Hannover, fou duc de Cumberland i es distingí en les guerres contra la França revolucionària A la mort del seu germà Guillem IV d’Anglaterra i de Hannover, rebé aquest darrer regne Hostil a les idees liberals, abolí la constitució del 1833 i en promulgà una altra 1840, que no satisfeu els hannoverians Davant l’onada revolucionària del 1848 consentí algunes de les reformes reclamades, però les anullà poc després

Visqué a les Filipines i a Libèria Havent-se traslladat a Mallorca vers el 1920, exercí la crítica d’art, avantguardista i antiacadèmica, a “El Día” i “La Nostra Terra” Collaborà a “La Voz de Sóller”, “La Libertad” i “La Vanguardia”, de la qual fou corresponsal a Suècia Republicà d’esquerres, s’exilià definitivament a la fi de la guerra civil de 1936-39 Traduí al suec nombroses obres de la literatura castellana

Diputat i senador, fou ministre de l’interior amb els governs Gambetta 1881-82 i Ferry 1883-85 Nomenat president del consell de ministres 1899-1902, formà un govern radical de defensa republicana amb participació socialista, que impulsà un reformisme social conservador, promulgà la llei d’associacions 1901 i sancionà amb l’indult la revisió del procés Dreyfus Dimití el 1902 per motius de salut

Seguidor del sainetista valencià Eduard Escalante, no intentà superar el seu mestre ni innovar dins el gènere El 1902 estrenà la seva primera obra, Tres artistes de porxe publicada el 1912, i fins a la seva mort n’escriví 102 en català i algunes en castellà, generalment d’un acte Les més conegudes són Terres maleïdes estrenada el 1911 i publicada el 1919 —adaptació de La barraca de Blasco Ibáñez—, Per la fam d’heretar 1918, Voleu llum, o València a fosques 1918, Cels de novençà 1919, Mosquit de tenda 1923, Una ajuda 1925, La pesca de la ballena 1926, Més allà de la llei 1927 o Rialles del…

Home d’estat rus Favorit de l’emperadriu Anna I, fou nomenat regent d’Ivan VI 1740, però per malversació dels fons de l’estat fou destituït per Mikhin

Fou fundador i president de l’Associació de Practicants Escriptors i Artistes el 1958 És autor dels llibres de poesia 27 visions de calitja 1964, Al frec d’un aire nou 1968, Penell al vent 1973, Cants de roentor 1975 i Llambrecs 1979 Publicà també La gasosa 1981, recull d’articles periodístics

Amb el pseudònim d’ Ernest Jou-Desvern , es donà a conèixer amb La raó constellació constellar del metropolità Guanyà el premi Documenta 1993 per a autors joves amb L’estat contra P 1994, en què presenta un personatge assetjat per forces que no controla L’interès per la narrativa fantàstica i de ciencia-ficció es reafirma amb el llibre de contes Com serà la fi del món 1996, amb variants diverses de l’apocalipsi final Posteriorment ha publicat 72 illes 1998 i Ara és l’hora somiadors 2005 És membre de la Societat Catalana de Ciència-Ficció i Fantasia