Resultats de la cerca

Professor a l’Escola Universitària de Formació del Professorat de Barcelona, exercí com a crític de cinema del diari Avui des del 1983 Coautor dels llibres Conèixer el cinema , El cinema a l’escola i Espectacle, amor i martiris al cinema de romans , dirigí el Festival Internacional de Cinema de Barcelona entre 1987 i 1990

Després d’estudis d’arts gràfiques i pintura, desenvolupà una àmplia experiència com a ajudant de direcció A partir del 1971 inicià la realització de diversos curtmetratges i documentals El 1987 dirigí el llargmetratge Bar-cel-ona 1987 —segons un relat de Josep Albanell—, al qual seguiren Gran Sol 1988 i Terranova 1990

Vida A quinze anys ja realitzà un primer curt força sorprenent, La agonía de Agustín 1975 Amb manifestacions cinematogràfiques de petit format, o de manera més privada i entre amics, continuà el procés d’autoaprenentatge i de recerca d’una manera pròpia d’expressar-se amb films de totes les mides i formats curts i llargs en 8, 16 i 35 mm En 8 mm realitzà El orificio de la luz 1977 Apuntes de un rodaje 1982, que és una mena de making off personal de Dulces horas de Carlos Saura Elogio a las musas 1977 i La dramática pubertad de Alicia 1978 Afrontà el pas dels 16 als 35 mm amb Memorias de un…

Periodistà, fou enviat especial en diversos conflictes internacionals Posteriorment esdevingué cap d’espectacles del diari Avui A partir del 1977 realitzà diversos curtmetratges, documentals i els llargmetratges Viatge a l’última estació 1982, L’home de neó 1988 i La recerca de la felicitat 1991

Vida Ha viscut des de petit a Vilanova i la Geltrú, on pujà per primer cop dalt d’un escenari a onze anys El 1985 abandonà l’escola i es formà durant sis mesos amb l’actor vilanoví Toni Albà D’aquestes classes sorgí Brams, o la kumedia dels herrors , que es representà fins el 1990 Després de passar per les escoles de teatre El Timbal i El Teatre del Tret, estudià durant dos anys a l’institut del teatre Jacques Lecoq de París A través d’un càsting conegué l’eclèctic director francès Manuel Poirier que el contractà per a un petit paper en La petite amie d’Antonio 1991 A partir de…

Vida Llicenciat en història de l’art per la Universitat de Barcelona 1975, treballà d’actor teatral i d’illuminador en muntatges de Ricard Salvat, Víctor García i Pere Planella, alhora que s’inicià en el cinema com a realitzador de curts Anta 3 , 1973 i exercint d’actor secundari i de secretari de rodatge en films professionals Després de dirigir els curtmetratges  Anta mujer 1975, Al Mayurka 1976-79 i Laberint 1979, premi Sant Jordi de Cinematografia 1980 al millor curt espanyol, feu de director artístic en diversos films, entre els quals hi ha La plaça del Diamant 1981-82, Francesc Betriu…

Començà com a poeta Interessat pel cinema des del 1919, el 1925 fundà amb Ernesto Giménez Caballero el primer cineclub de l’Estat espanyol a la Residencia de Estudiantes de Madrid, on intimà amb Buñuel i Dalí Establert a París 1930, on presentà La aldea maldita de Florián Rey, hi fundà la revista Nuestro Cinema Els anys anteriors a la Guerra Civil —durant la qual fou executat— fundà nombrosos cineclubs i portà a terme una activitat que li ha valgut a França el nom d' el Delluc espanyol

Fill del polític Lluís Lúcia i Lúcia Doctor en dret, des del 1939 fou assessor jurídic de l’empresa cinematogràfica CIFESA, fet que el decantà cap al cinema Guionista i director de producció d' El hombre que se quiso matar 1941, començà a dirigir films el 1943, sovint de tema folklòric Currito de la Cruz , 1948, pseudohistòric Jeromín , 1953, etc També intentà un cinema catòlic amb Cerca de la ciudad 1952 i Molokai 1959, i caigué sovint en la vulgaritat, com en El príncipe encadenado 1960, sobre La vida es sueño, de Calderón assolí èxits comercials, com La muralla 1958 i Pepa Doncel 1969

Féu el curtmetratge Concierto en el Prado i els llargsmetratges La espera 1956 i Laia 1970, aquest basat en la novella de Salvador Espriu

Vida Llicenciat en ciències exactes, abandonà la docència per dedicar-se al teatre i al cinema, primer en el terreny amateur i després com a professional Obtingué el premi Ciutat de Barcelona per la direcció escènica de La noche y el día 1965 i Esta tarde un poquito de guerra , després d’haver iniciat una trajectòria com a guionista caracteritzada pels elements religiosos i morals que envolten La legión del silencio 1955, José Antonio Nieves Conde i José María Forqué i El frente infinito 1956, Pere Lazaga Sempre en collaboració amb Jordi Illa, s’associà amb Juli Coll en els drames La cárcel…