Resultats de la cerca

Vida Estudià piano, folklore, direcció d’orquestra i composició al Conservatori de Música de Barcelona, on fou alumne de J Ricart i Matas, J Caminals, E Toldrà i J Zamacois Premi extraordinari de composició en aquest mateix centre, gràcies a una beca de la Fundació Juan March pogué ampliar estudis a l’Escola Normal de Música de París i, parallelament, música electroacústica amb P Schaeffer També estudià musicologia i aprofundí les disciplines de la musicologia comparada i la paleografia musical gregoriana El 1964 guanyà el Premi Ciutat de Barcelona amb Abstraccions i dues obres seves foren…

Deixeble de César Frank i de Maurice Ravel, escriví, a la primera època, Quatre sonnets 1922 amb text de Ronsard Vers el 1930 emprà el mètode dodecatònic, que intentà d’unir amb les relacions tonals Escriví també un concert per a piano i orquestra 1934, una simfonia concertant 1945 i un concert per a violí i orquestra 1951 En la seva època de maduresa fusionà l’harmonia postimpressionista amb el cromatisme propi de l’escola de Viena

Era fill de Josep Marraco i Xauxas Reus, Baix Camp 1814 — Barcelona 1873, també compositor, i el succeí en el càrrec de mestre de capella de la catedral de Barcelona 1863, que exercí fins a la mort El 1860 estrenà una Simfonia al Teatre dels Camps Elisis, en honor d’Isabel II Escriví també misses de rèquiem 1860 en memòria del general Dulce, 1869 i un Te Deum 1871 Fou cèlebre per les seves improvisacions a l’orgue

La seva obra, a cavall entre l’expressionisme i el realisme, mostra, a través d’un refinat sentit estètic, una concepció pessimista de la vida, presidida per la idea constant de la mort Inicià la seva carrera cinematogràfica a Alemanya i la continuà als EUA El 1928 obtingué l’Oscar al millor film per Sunrise 1927 Altres films seus són Nosferatu , eine Symphonie des Grauens ‘Nosferatu, una simfonia del terror’, 1924, Faust 1926, Four Devils 1928 i Tabu 1931

L’orquestra és dividida en dos grups d’una banda, els dels solistes o concertino i, de l’altra, el ripieno o tutti , és a dir, la massa orquestral Els primers exemples coneguts són els de Stradella 1682, però el veritable organitzador fou A Corelli 1653-1713 El concerto grosso és ordenat segons el pla de la sonata preclàssica Suplantat en acceptació per la simfonia, retrobà al s XX el favor dels compositors Stravinskij, Bartók, Martinů

A deu anys fou admès a la Royal Academy of Music, de Londres, de la qual arribà a ésser director el 1866 El 1849 fundà la Bach Society, de Londres, amb la qual organitzà el 1854 la primera audició a Anglaterra de la Passió segons sant Mateu Fou catedràtic de música a Cambridge 1856 Compongué una simfonia, música per a piano, de cambra i coral És considerat un dels més importants exponents de l’escola romàntica anglesa

Aquest terme, present sobretot en la segona meitat del segle XVIII i principi del XIX, es pot trobar, entre d’altres, en unes variacions WA Mozart Quintet en do m, KV 406, Allegro 4a variació o en la secció central d’una forma tripartida L van Beethoven Simfonia núm 3 , opus 55, II compàs 69 Tanmateix, un canvi cap al major no sempre va acompanyat del terme maggiore WA Mozart Quintet en do m, KV 406, Minuetto in Canone

Estudià violí a Atenes i anà pensionat a Alemanya 1921-33, on estudià, entre altres, amb ASchönberg 1927-31 De retorn al seu país, visqué en un gran aïllament, dedicat a la composició És autor, entre altres obres, de quatre Suites 1936-41, per a piano, de Sonatina 1949, per a piano i violoncel, de vuit Variacions sobre un tema popular grec 1938, de Deu esbossos 1940, de Petita Suite 1942, de Simfonia clàssica 1947 i de Sinfonietta 1948

Fou nen cantor a la catedral de Lleida El 1841 es traslladà a Barcelona, on estudià amb Ramon Vilanova Escriví la simfonia Las dos lápidas , per a orquestra i banda 1862, i algunes òperes, com Gonzalo i Melusina També deixà sarsueles, com L’esquella de la Torratxa i El punt de les dones , basades en obres de Frederic Soler, i música religiosa una Salve Regina en re menor, un Stabat Mater , una missa i algunes obres corals

Deixeble de Lluís Romeu, JLamote de Grignon i JBLambert, fou nomenat sotsdirector de l’Orfeó Vigatà 1924 i n'esdevingué director l’any 1957 Des del 1928 fou director de l’Escola Municipal de Música de Vic El 1931 fundà l’Orquestra de Cambra de Vic, més tard transformada en Orquestra Municipal És autor de sardanes, com Invocació, Renovellament i Contemplació , i d’obres per a cor i cobla, una Simfonia en fa i diverses obres corals i instrumentals