Resultats de la cerca

Segons la fórmula que en el ronyó hom pot expressar per en què DP u és el volum de plasma depurat per unitat de temps ml/min P x , la concentració plasmàtica d’una substància determinada g/l O x , la concentració en orina de la substància estudiada g/l i VO u , el volum d’orina per unitat de temps ml/min Com que l’acció més important del ronyó és la de depurar el plasma de les substàncies innecessàries, la mesura de la depuració d’aquestes substàncies és un bon mètode per a valorar la funció renal Hom empra especialment la depuració plasmàtica de la creatinina, que…

Es pot dir que la relació entre l’u i el múltiple és un dels problemes capitals de la filosofia El plantejament del problema és el següent com admetre que la realitat es presenta com a multiplicitat i participa, a la vegada, de la unitat Plató és el filòsof que més tractà del problema de la compatibilitat de la multiplicitat amb la unitat la multiplicitat correspon al sensible, i la unitat a l’intelligible, el món de les idees La relació entre el món sensible, o multiplicitat, i l’u, o món de les idees, és explicada per Plató mitjançant la jerarquia de les idees…

Per definició H = U + pV , H essent l’entalpia, U, l’energia interna, p , la pressió, i V , el volum El primer principi de la termodinàmica, en funció de l’entalpia, adopta la forma dQ = dH - Vdp , és a dir, la quantitat de calor fornida a un sistema és emprada per a augmentar-ne l’entalpia i fer un treball extern - Vdp En un procés a pressió constant per exemple, en un recipient obert en què actua sempre la pressió atmosfèrica, les variacions d’entalpia mesuren la quantitat de calor que hi intervé En una transformació a temperatura i pressió constants, l’entalpia…

Els punts més representatius d’aquesta franja són a l’Alt Urgell Tuixén, la Segarra les Oluges i la Conca de Barberà l’Espluga de Francolí Aquests parlars, tot i participar de les característiques generals del català oriental confusió de o i u àtones en u , neutralització de a i e en /e/ neutra, obertura de Ẹ del llatí vulgar en /ę/, posseeixen un tret singular, que és el pas a i de la e final així, diuen cànim 'cànem’, pari 'pare’, àpit 'àpat’, quinzi 'quinze’, diin 'diuen’, cantis 'cantes’, cantarís 'cantaries’ igualment passen a - is els antics plurals en - es…

Es distingeixen de les majúscules pel mòdul, que és més petit en general, per l’alçada variable de les lletres comparades entre elles que es poden incloure entre quatre línies paralleles i sobretot per la forma diferent d’algunes lletres la resta és pràcticament igual en ambdós sistemes Les formes minúscules de l’alfabet llatí utilitzades en el català apareixen cap al final del segle III amb el pas de l’escriptura capital clàssica a la semiuncial Les formes actuals deriven del tipus semiuncial, passat per l’escriptura carolina i finalment per la humanística, que fou imitada i fixada…

Aquestes funcions reals compleixen les següents condicions si f és una funció V → ℝ tal, que per a tot punt p de V existeix una funció q de ℱ que coincideix amb en un cert entorn de p , aleshores f és de ℱ si f 1 , , f K són funcions de ℱ, i si F és una funció diferenciable qualsevol sobre l’espai euclidià ℝ k , aleshores F f 1 , , f n pertany a ℱ per a tot punt p de V existeixen funcions f 1 , , f n de F tals, que l’aplicació q → f 1 q , , f n q dóna un homeomorfisme entre un cert entorn U de p un obert de ℝ n Tota funció f de ℱcoincideix sobre U amb F f 1…

Així, el subsistema de les vocals àtones en català oriental és i, u, e un estudi sincrònic prescindiria de l’estat que oferia a l’edat mitjana i, o, u, e, a, tasca que pertany a la diacronia Hom deu aquesta distinció a Fde Saussure Aquesta perspectiva sincrònica ha interessat els estructuralistes, especialment en la primera etapa de llurs investigacions Hom parteix d’un corpus fornit pels parlants i procedeix a la seva anàlisi descriptiva En rigor, no existeix una sincronia pura, sinó que la diacronia s’esmuny dins la sincronia des del moment que una llengua és…

Normalment, el resultat d’una mesura s’expressa com a M = V ± U , on V és el valor mesurat i U , la incertesa Sovint es relaciona aquest concepte amb l’error de mesura i de vegades es confonen L’error d’una mesura és la diferència entre el valor de la mesura i el veritable valor del mesurand La incertesa, en canvi, és l’interval al voltant del resultat de la mesura que conté el veritable valor amb una certa probabilitat o nivell de confiança, habitualment del 95% Ambdós conceptes són un indicador de la qualitat de la mesura Val a dir que, com que cap instrument és…

En català, ǫ, ọ, u