Resultats de la cerca

Visqué els seus primers anys a Rússia i a Polònia, estudià lleis, participà com a aviador en la Segona Guerra Mundial i el 1945 ingressà en la diplomàcia Treballà en el ministeri d’afers estrangers 1946-56 i fou cònsol francès a Los Angeles 1956-60 De les seves novelles cal destacar Éducation européenne 1945, Tulipe 1946, Les couleurs du jour 1952, Les racines du ciel 1956, premi Goncourt, molt coneguda, Lady L 1963, Chien blanc 1970, Charge d’âme 1978 i Les cerfs volants 1980 Poc després del seu suïcidi es descobrí que era també l’autor de les novelles signades amb el pseudònim Émile Ajar La…

Fill d’un secretari de Maria de Mèdici, fillol de Richelieu, infant precoç, abat comendatari de cinc abadies entre elles La Trappe i prevere, experimentà una conversió radical després d’una jovenesa dissipada Visqué amb els oratorians i després professà la vida cistercenca a Notre-Dame de La Trappe, d’on esdevingué abat efectiu, i inicià amb un zel fogós abbé Tempête i no sense grans contradiccions, la reforma dita del Cister de la més estricta observança trapenc Influent en l’espiritualitat del temps, prengué part en la polèmica antijansenista i, a causa de la seva oposició a l’activitat…

Estudià enginyeria civil i sociologia El 1988, al Saló del Llibre de París, rebé el premi Gutenberg i és considerat el novellista francès més internacional La seva obra, influïda per les novelles d’aventures, policíaques i d’espionatge, construeix una intensa geografia humana Le méridien de Greenwich  1979, Cherokee 1983, premi Médicis,  L’équipée malaise 1987, L’occupation des sols 1988,  Lac 1989, European Literary Prize,  Nous trois 1992,  Les grandes blondes  1995,  Un an 1997, Je m’en vais premi Goncourt 1999, Jerôme Lindon 2001,  Au piano 2003, Ravel 2006, premi François-Mauriac, …

Director de la revista La Cassette , collaborà en nombrosos diaris i revistes Publicà novelles com ara Boulevard 1956, Les années secrètes de la vie d’un homme 1984, o Le Cygne noir 1995 Les allumettes suédoises 1969, la seva novella més celebrada, i autobiogràfica en gran part, donà lloc a un cicle sota el títol general de Le Roman d’Olivier , que incloïa, entre d’altres, Les noisettes sauvages 1974, Les fillettes chantantes 1980, Olivier et ses amis 1993 i Les Trompettes guerrières 2007 Publicà també reculls de poesia Les fêtes solaires 1955, Dédicace d’un navire 1959, L’oiseau de demain…

Nebot de Josep Tolrà de Bordas 1821-1890, eclesiàstic i historiador de la diòcesi d’Elna, fou descendent d’una antiga nissaga conflentina, que formà part de la burgesia honrada de la Catalunya del Nord Seguí la mateixa carrera d’advocat que el seu pare, a l’audiència de la capital del Conflent Collaborador com tots els erudits del temps del butlletí SASL , el seu interès per la història es desvetllà sobretot a l’entorn de Sant Miquel de Cuixà, monestir al qual dedicà l’obra St Pierre Orseolo, doge de Venise, puis bénédictin du monastère de St Michel de Cuxa, sa vie, son temps 928-987 1897,…

Estudià cant a París amb P Viardot i amb Barthe-Bauderalli L’any 1883 debutà a París interpretant el paper de Maria Boccanegra Portà una intensa carrera internacional actuà en diferents teatres de Nova York 1885, al Teatre de Mapleson, a Milà 1890, de nou a Nova York Metropolitan, 1896 i al Covent Garden de Londres del 1896 al 1910 Actuà també a Sant Petersburg, Montecarlo i Brusselles Es retirà el 1916, i a partir de llavors es dedicà a la docència entre els seus alumnes destaquen G Lubin, R Féart i N Koshets Segons les crítiques de l’època, posseïa una ampla extensió vocal, de color…

Passà pel Conservatori de Peterburg, on estudià amb N Cerepnin i MO Štejnberg fins el 1917 Molt aviat centrà el seu interès en l’ús dels dotze tons i canvià l’escriptura dels sostinguts per una creu A París, estudià amb M Orban i M Ravel, i finalitzà el gran oratori Le livre de vie 1925 El 1926 construí amb P Dauvillier un instrument de sons electrònics, precedent de les ones Martenot, que anomenà croix sonore La seva música, deutora de les concepcions universalistes d’A Skr’abin, mostra una voluntat de millora de la condició humana i representa un cant a la pau i a la fraternitat Deixà…

Fou conegut sobretot com a director de films d’aventures i policíacs, bé que també feu incursions en altres gèneres De la seva producció hom pot esmentar Au coeur de la vie 1961, La rivière du hibou 1962, que obtingué la Palma d’Or de Canes i el 1964 un Oscar al millor curtmetratge, Les grandes gueules 1965, Les aventuriers 1966, Tante Zita 1967, Boulevard du rhum 1971, Le secret 1973, Le vieux fusil 1975, guanyador d’un César el 1976, Coup de foudre 1977, Pile ou face 1980, Au nom de tous les miens 1982, L’empreinte des géants 1984, Zone rouge 1986 i  De guerre lasse 1987 El 1989 rodà la…

Militant d’esquerres, ha ambientat la major part de la seva obra a la seva Marsella natal, amb el protagonisme d’un grup d’actors habituals, alguns d’ells amics d’infantesa, i la seva pròpia dona, Ariane Ascaride Les seves pellícules combinen el retrat costumista amb la denúncia social entre d’altres, ha dirigit Rouge midi 1983, Dieu vomit les tièdes 1989, L’argent fait le bonheur 1993, À la vie, à la mort 1995, Marius et Jeannette 1997, À la place du coeur 1998, À l’attaque 2000, La ville est tranquille 2000, Marie-Jo et ses 2 amours 2002 i Mon père est ingéneur 2004 L’única pellícula que…

De família noble, estudià a París 1582 i a Pàdua 1589, on es doctorà en dret 1592 Sacerdot i canonge d’Annecy 1593, es dedicà a les missions catòliques en el Chablais 1593-98 bisbe coadjutor primer 1599 i residencial després d’Annecy-Ginebra 1602, implantà la reforma en tots els camps, amb una especial atenció a la predicació, que ell mateix exercia A París tingué contacte amb Pierre de Bérulle , Vicenç de Paül i la família Arnauld Amb Jeanne F Frémyot de Chantal fundà l’orde de la Visitació 1610 La seva espiritualitat, molt amable i dolça, que creà escola, es manifesta sobretot…