Resultats de la cerca

Euforbiàcies 1 Euphorbia helioscopia a aspecte general x 0,5 b detall d’un ciati amb la càpsula tricoca en fase de maduració i els estams ja despresos x 3 c quatre fases en la maduració d’una flor masculina del ciati x 10 2 Euphorbia segetalis detall d’un ciati amb la flor femenina, les masculines i les glàndules en forma de « croissant » x 3 3 Melcoratge Mercurialis annua a fragment d’un peu masculí amb les inflorescències espiciformes allargades x 0,5 b detall d’una flor masculina x 3 c detall d’un estam x 14 d fragment d’un peu femení x 0,5 e aspecte del fruit cobert de pèls rígids,…

Ranunculàcies 1 Ranunculus repens a aspecte general x 0,5 b flor un cop extretes algunes peces x 1,5 c fruit en aqueni x 3 2 Ranunculus aquatilis a brot florit i fruitat que duu dos tipus de fulles, palmatisectes i laciniades x 0,5 b fruit x 4 3 Vidiella Clematis flammula a brot en flor, amb les típiques fulles de raquis i peciols prènsils x 0,5 b fruits corresponents a una flor, cadascun dels quals és un aqueni terminat en una llarga aresta plumosa x 0,5 4 Aspecte general de la fetgera Hepatica nobilis x 0,5 5 Aspecte general del marxívol Helleborus foetidus , amb fulles típiques,…

Regions fitogeogràfiques dels Països Catalans, segons O de Bolòs Carto-Tec, a partir d’originals de l’autor esmentat Els Països Catalans, amb una extensió de poc més de 70000 km 2 , tenen una flora fanerogàmica espontània que voreja les 3500 espècies Si tenim present que el territori continental de l’estat francès, per exemple, amb prou feines supera les 4000 espècies i que les illes Britàniques no arriben a les 3000, haurem de convenir que la nostra riquesa florística és notable en relació amb altres països europeus Aquesta mateixa riquesa, però, condiciona el contingut d’aquesta obra fins…

Caràcters microscòpics principals de les artonials i les opegrafals Els dibuixos s’han basat en material tractat primer amb KOH i després amb lugol A Arthothelium crozalsianum artonials dos ascs piriformes i una ascòspora mural B Opegrapha calcarea opegrafals asc jove i asc madur, amb ascòspores septades C Schismatomma pieconianum opegrafals asc i dues ascòspores D Dirina ceratoniae opegrafals dos ascs i dues ascópores Biopunt, original de Mireia Giralt Aquest ordre comprèn líquens amb ascocarps del tipus pseudoteci, que no presenten parateci veritable Entre els ascs hi ha parafisoides…

Constitueixen un ordre de peixos força heterogeni pel que fa a la morfologia, perquè en molts casos adopten un aspecte insòlit, com ara el dels peixos cofre ostraciònids, que tenen el cos cobert de plaques òssies, o els peixos lluna mòlids, que el tenen comprimit i rodó Però tots tenen una sèrie de característiques comunes el cos desproveït d’escates i el tegument, a la majoria de grups, recobert de plaques òssies o d’espines els ossos operculars reduïts i les obertures branquials convertides en uns petits forats la boca petita, proveïda de maxilles curtes i fortes cobertes de dents de…

Els diminuts entoproctes, confosos durant molt de temps amb els briozous, viuen installats en substrats submergits L’exemplar de la fotografia, de l’espècie Loxocalyx leptoclini vist al microscopi electrònic d’escandallatge, viu generalment damunt d’un ascidiaci Xavier Turón Etimològicament, la paraula entoprocte entos , dins proctos , anus vol dir que l’anus s’allotja dins la corona tentacular Aquest és el caràcter més distintiu d’un grup de petits animals —difícilment visibles a ull nu 0,5 a 5 mm d’altura— tentaculats, sèssils i en molts aspectes similars a un lofoforat típic Se n’han…

Femella de bonèllia Bonellia viridis en el seu ambient natural L’aspecte sorprenent d’aquest equiür es correspon amb una biologia no menys sorprenent el cuc que hom pot veure en la fotografia, de cos petit i trompa bifurcada llarguissima, duu el mascle dins un canal mucós que li recorre el cos Jean-Georges Harmelin Els equiürs o equiuroïdeus reuneixen unes 150 espècies d’animals marins bentònics, principalment litorals, que viuen enterrats en el fang, la sorra o les fenedures de les roques Són metazous celomats, protostomats, bilateralment simètrics i no metameritzats en estat…

El Montcolobrer, màxima altitud de l’arxipèlag, és situat a l’extrem septentrional de l’illa Grossa la imatge ha estat presa des del braç del migjorn de l’illa, on s’aprecia el recobriment arbustiu dels salats Ramon Dolç Els Columbrets 110, entre els principals espais naturals del litoral català i valencià Aproximadament a 60 km a l’est de Castelló de la Plana, els Columbrets formen un arxipèlag d’origen volcànic aparegut al Plioquaternari, fa prop de 5 milions d’anys Es poden distingir tres agrupaments d’illots septentrionals Columbret Gran o Illa Grossa, Mascarat, Senyoreta i Montcolibre…

Mar embravida per la tramuntana, en la costa rocosa de Fornells Xavier Jansà La costa de Sa Tramuntana de Menorca 11, entre els principals espais naturals de Menorca Geològicament i geogràfica, Menorca està clarament diferenciada en dos sectors ben contrastats el migjorn, un altiplà calcari, de materials terciaris i del tot similar a altres comarques baleàriques i Sa Tramuntana, paleozoica i mesozoica, en part silícia, de relleus suaus però ondulats i ben articulats Aquest sector és del tot diferent de la resta de les illes, tant pel seu origen com per la seva geomorfologia Dins d’ell, el…

Un accidentat tram del Túria, als confins del País Valencià i Castella Xavier Moreno L’Alt Túria 18, entre els principals espais naturals del Sistema Ibèric L’Alt Túria és una extensa comarca natural situada als límits nord-occidentals de la zona central del País Valencià És coneguda, amb el Racó d’Ademús, com «la València aragonesa», ja que totes dues terres són castellanoparlants Des de temps antic, l’Alt Túria i el Camp de Túria o Camp de Llíria formaven l’agrupament comarcal dels Serrans La comarca mostra un trànsit suau i ben graduat entre les condicions naturals del sud-est d’Aragó i el…