Els Columbrets

El Montcolobrer, màxima altitud de l’arxipèlag, és situat a l’extrem septentrional de l’illa Grossa; la imatge ha estat presa des del braç del migjorn de l’illa, on s’aprecia el recobriment arbustiu dels salats.

Ramon Dolç

Els Columbrets (1.10), entre els principals espais naturals del litoral català i valencià.

Aproximadament a 60 km a l’est de Castelló de la Plana, els Columbrets formen un arxipèlag d’origen volcànic aparegut al Plioquaternari, fa prop de 5 milions d’anys. Es poden distingir tres agrupaments d’illots: septentrionals (Columbret Gran o Illa Grossa, Mascarat, Senyoreta i Montcolibre); occidentals (Foradada, Ferrera i els seus illots, dels quals destaquen els anomenats Méndez Núñez, el Llop, Navarrete, Valdés, Bauzà i Espinosa), i meridionals (Bergantí i d’altres petits illots).

La majoria d’illes de l’arxipèlag no pugen gaire per sobre el nivell mitjà de la mar, i només s’hi troben espècies netament marines; a les illes on l’altitud ultrapassa els 30 m (és a dir, als Columbrets septentrionals i a les illes Foradada, Ferrera i Bergantí) s’hi pot trobar una vegetació i uns ecosistemes terrestres estables, amb fauna i flora marítimes. El punt més alt de l’arxipèlag, anomenat Mont Colobrer i situat al peu del far de l’Illa Grossa, té només 84,65 m.

A les illes es poden distingir moltes de les estructures clàssiques dels fenòmens volcànics, com són les calderes (a l’arc format per les illes septentrionals) i els pitons (al cim o «Carallot» del Bergantí). Les roques pertanyen sobretot als grups dels basalts, traquites, latites, tefrites i basanites. La coloració grisenca, gairebé negra, de bona part de les roques, dona a l’arxipèlag un aspecte inhòspit, únic al País Valencià i gairebé a tota la Mediterrània occidental llevat del complex volcànic de les illes d’Itàlia.

Una característica peculiar de l’arxipèlag és la climatologia, les característiques de la qual l’acosten al desert alacantí. Les dades mitjanes són prou desoladores si es pretén fer qualsevol comparació amb els llocs costaners més propers: la precipitació anual és de 265 mm i la temperatura de 16,9°C. A aquests valors, poc favorables per a qualsevol organisme poc especialitzat, cal afegir-hi una forta influència eòlica, ja que les illes es troben totalment desprotegides davant l’efecte dels vents, la qual cosa explica fàcilment la baixa diversitat biològica dels ecosistemes terrestres dels Columbrets.

L’home i els Columbrets

Dipòsits volcànics corresponents a onades piroclàstiques, a l’Illa Grossa, amb el far del Montcolobrer darrere.

Ramon Dolç

L’assentament humà als Columbrets no es va donar fins al segle XIX. Tota referència anterior sembla correspondre sempre al seu paper com a lloc de pas, però mai de permanència prolongada, ja que l’absència d’aigua dolça i de queviures va ajornar qualsevol intent de colonització. En veure la morfologia d’aquestes illes i la seva distància a la costa, es pot imaginar l’arxipèlag com a refugi peremptori dels nàufrags i pirates d’altres èpoques; però, no hi ha cap indici d’assentament anterior a la construcció de les anomenades «casernes» l’any 1855, habitatges dels obrers encarregats de la construcció del far de l’Illa Grossa. Aquests obrers es trobaren amb un hàbitat desèrtic on havien d’enfrontar-se amb dos perills peculiars: l’escorpí i les «colobres» o serps que donen l’arrel lingüística de l’actual nom de l’arxipèlag. De fet, els grecs anomenaren les illes «Ophioussa», els romans «Serpentaria» i «Colubraria», i al segle XVII l’Illa Grossa encara es deia «Moncolobrer de Colubraria».

Per tal d’obtenir una dieta equilibrada, els obrers i farers van introduir-hi la figuera de moro o palera, bestiar i aus de granja. També s’hi va aclimatar el conill salvatge o conill de bosc, que va constituir una veritable plaga a l’Illa Grossa fins el 1988. El far es va construir entre el 1854 i el 1860, i amb ell la resta d’infrastructures bàsiques que fins ara ha tingut l’illa: una petita xarxa de camins i escales artesanals que duen als llocs d’embarcament i al cantó meridional, anomenat Migjorn. Des del 1860 fins a l’automatització del far l’any 1975, sempre hi hagué farers vivint als Columbrets.

Els Columbrets, petit laboratori de l’evolució natural

Molts dels illots dels Columbrets tenen una extensió extremament reduïda. Tot i així, el Mascarat, a causa de la característica silueta del seu punxó negrós, en constitueix un de ben emblemàtic.

Ernest Costa

La vegetació i la flora emergides de les illes són força peculiars, i les seves característiques bàsiques són el xeromorfisme i la baixa diversitat. Els sòls, soms i amb baixa capacitat de retenció d’aigua, limiten extraordinàriament la colonització vegetal i afavoreixen només les espècies litorals d’hàbitats més xèrics.

Prop de cent espècies de plantes vasculars viuen a les terres emergides per sobre dels 20 m. Bona part de la vegetació és terofítica, formada sobretot per tàxons ornitonitròfils que acompanyen les aus marítimes colonials als ambients costaners valencians i balears. Però, a l’obac de la Foradada i la Ferrera resten indrets on la vegetació llenyosa ha pogut conquerir el terreny al llarg dels segles; es tracta de màquies de margalló amb llentiscle, força semblants als espinars alacantins; aquestes formacions presenten espècies de llocs ombrívols, molt desafavorides aquí (per exemple l’arítjol), però també xeròfiles pròpies del sud-est ibèric, com ara la bufera arbustiva i l’arç intricat.

La vegetació llenyosa nitròfila és representada per distintes comunitats vegetals que formen part d’un complex de formacions típiques de les petites illes i arxipèlags de la Mediterrània occidental, dominades per espècies del gènere Lavatera i diverses quenopodiàcies (Suaeda vera, Atriplex halimus). En aquestes comunitats viuen dues espècies de gran interès botànic: l’alfals arbori (Medicago arborea), representat amb la subspècie citrina, endèmica dels Columbrets i d’alguns illots d’Eivissa, Mallorca i Cabrera, i Lavatera mauritanica subspècie davaei, força rara al territori europeu. Les pastures nitròfiles estan dominades per una altra planta endèmica, aquesta exclusiva de les illes i descrita molt recentment: la subspècie columbretensis dels caps blancs (Alyssum maritimum).

A causa del seu aïllament, moltes espècies vegetals introduïdes per l’home el segle passat semblen haver-se deslliurat de l’acció de determinades plagues i malalties presents pertot arreu de la Península Ibèrica. A hores d’ara, l’interès dels Columbrets també s’estén al camp agronòmic, i almenys els seus exemplars de figueres i vinya han estat sotmesos a estudis detallats per aquest motiu.

Una fauna terrestre poc nombrosa però privilegiada

L’Illa Grossa i els illots immediats del Mascarat, la Senyoreta i Montcolibre són les romanalles d’un antic cràter força desfigurat per l’erosió marina. En la línia de l’horitzó, el Carallot i la Foradada.

Ernest Costa

Els Columbrets són un excel·lent refugi per a tota la fauna costanera que defuig els efectes dels assentaments; cal destacar-hi la presència des d’antic de la foca mediterrània o llop marí (Monachus monachus), a hores d’ara desapareguda de les illes.

Però, la fama naturalística actual dels Columbrets prové de la seva ornitofauna, i sobretot de quatre espècies que hi nien regularment i que constitueixen les colònies més notables del País Valencià: el falcó de la reina, la gavina corsa o d’Audouin, la baldriga cendrosa i l’ocell de tempesta o escateret; una altra espècie força interessant, el corb marí emplomallat, es troba també a les illes, tot i que encara no hi sembla nidificar. El gavià argentat, amb una colònia nombrosa, competeix amb la gavina corsa; la darrera espècie va patir el 1991 un fort fracàs reproductor, relacionat amb la menor disponibilitat d’aliments, que provocà la prohibició temporal, en terres castellonenques i tarragonines, de la pesca tradicional d’arrossegament (com d’altres aus marines, les gavines treuen bon profit del peix rebutjat i abocat a la mar). Les espècies antropòfiles sols estan representades pel pardal comú o teuladí. D’altra banda, l’arxipèlag és, per la seva particular situació, un recer eventual i lloc de pas de nombroses aus migradores, la qual cosa justifica una merescuda fama al món de l’anellament científic.

Quant als rèptils cal destacar la presència de la sargantana dels Columbrets (Podarcis hispanica atrata), endèmica de l’arxipèlag. Pel que fa als invertebrats, s’hi ha trobat prop de 90 espècies d’artròpodes, de les quals són endèmiques de Columbrets almenys 2 d’àcars i 8 d’insectes —4 tenebriònids, 1 curculiònid, 1 antocòrid i 2 mordèlids—, alguns d’ells prou freqüents, com ara el tenebriònid Tenzyria pazi. De la resta d’invertebrats, cal destacar-hi l’abundància del cargol Trochoidea molinae, endemisme valencià.

El paradís subaquàtic

L’allunyament de la costa i l’absència d’activitat humana prolongada, han fet dels fons marins dels Columbrets una mena de paradís. Cal destacar-hi la forta diversitat i l’estratificació de les comunitats. S’hi troba una bona representació de tots els estatges de la vegetació marítima i marina de substrat rocallós: supralitoral, mesolitoral, infralitoral i circalitoral, aquest darrer amb una excel·lent representació del coral·ligen i de comunitats de grutes.

A les illes manquen extensivament les comunitats de sorres fines, incloent-hi alguers de posidònia (els clàssics Posidonia oceanica); tanmateix, n’hi ha d’altres força peculiars com les sorres grosses i graves fines, anomenades «sorres d’Amfioxus», que manquen gairebé a totes les costes valencianes exceptuant-ne la rodalia del cap de Cullera. A les sorres fangoses es poden trobar alguers de Caulerpa prolifera i Cymodocea nodosa; així mateix, hi ha bones mostres de comunitats de fons detrítics costaners, on es troba una de les joies botàniques de les illes: l’alguer de Laminaria rodriguezii, espècie endèmica de la Mediterrània occidental.

Aquest conjunt marí s’enriqueix amb la presència de singularitats zoològiques força rares al país, com ara la llagosta comuna (Palinurus elephas), la cabra (Maja squinado), el corall roig (Corallium rubrum) i l’anfós o nero. Aquestes mateixes espècies van atraure ja fa anys un furtivisme gens desitjable, que sembla haver desaparegut després de la creació de la guarderia del Parc Natural i la declaració de la Reserva Marina.

Estat de conservació

Les necessitats de combustible i la introducció del conill van reduir, des de la meitat del segle passat i sobretot a l’Illa Grossa, una bona part de l’antiga vegetació a pastures nitròfiles i xeròfiles. Malgrat l’abundància de referències a l’alt interès científic de les illes, les activitats degradatòries van créixer progressivament, fins arribar al seu màxim al llarg dels anys setanta, en què es va fer ús de les illes com a camp de tir i ensinistrament militar de l’armada espanyola, i s’hi van causar greus danys ecològics; el moviment ecologista i el món científic valencià demanaren nombroses vegades la declaració de Parc Nacional Marítimo-Terrestre de la zona.

L’any 1987 les Corts espanyoles aprovaren la Llei de delimitació de competències administratives sobre les illes, i el 1988 la superfície emergida dels Columbrets va ser declarada Parc Natural per la Generalitat Valenciana; amb tres anys de retard es declarà el voltant marí de les illes com a Reserva Marina, amb prop de 4000 ha.

Des de la declaració com a Parc Natural, es pot parlar d’una evolució favorable i d’un balanç de gestió força positiu. Això no obstant, no manquen crítiques ben justificades a aquesta declaració, ja que la peculiaritat i la naturalesa d’aquest lloc mereixerien sens dubte la creació d’una Reserva Natural i no pas sols d’un Parc. Almenys totes les illes menors, i fins i tot alguna de gran —Ferrera i Foradada— mereixen la qualificació de Reserva.

Consells per al visitant

Les característiques peculiars d’aquestes illes aconsellen una prudència suplementària a l’hora de plantejar la seva visita. De fet, caldria recomanar evitar-la si no es pretenen finalitats exclusivament científiques o educatives, atès que la visita indiscriminada pot acompanyar-se de la introducció involuntària i gens desitjable de noves espècies. Tot i això, i amb independència de les finalitats, és obligatori contactar prèviament amb la Direcció del Parc Natural, a la delegació de la Conselleria del Medi Ambient de la Generalitat Valenciana a Castelló; així mateix, ha de comunicar-se la possible visita a la Comandància de Marina de Castelló. Les illes no disposen d’un centre d’informació, però a la Direcció del Parc es troba tota mena de referències. Als darrers anys s’ha proposat més d’un projecte de construcció d’un centre d’aquest tipus a les ¡lles mateixes, la qual cosa resulta poc recomanable si no considera la restauració de les antigues casernes. En tot cas, si s’arriba a la rodalia de les illes, sols pot desembarcar-se a l’Illa Grossa i és obligatori contactar amb la guarderia del Parc Natural. Tant la pesca esportiva com la submarina hi estan totalment prohibides, com també la recollida de roques, plantes i animals.