Regions fitogeogràfiques dels Països Catalans, segons O. de Bolòs.
Carto-Tec, a partir d’originals de l’autor esmentat
Els Països Catalans, amb una extensió de poc més de 70000 km2, tenen una flora fanerogàmica espontània que voreja les 3500 espècies. Si tenim present que el territori continental de l’estat francès, per exemple, amb prou feines supera les 4000 espècies i que les illes Britàniques no arriben a les 3000, haurem de convenir que la nostra riquesa florística és notable en relació amb altres països europeus. Aquesta mateixa riquesa, però, condiciona el contingut d’aquesta obra fins al punt que només una part de les plantes superiors dels Països Catalans figuren a les pàgines que segueixen: ha calgut seleccionar-ne les més significatives. Les famílies amb representants autòctons o naturalitzats, en canvi, hi són explicitades de manera exhaustiva. També hi hem afegit, excepcionalment, algunes famílies que disposen, només, de plantes exòtiques o cultivades, perquè corresponen a etapes notables en la història evolutiva dels espermatòfits; aquest és el cas de les ginkgoàcies i de les cicadàcies, entre les gimnospermes, i de les magnoliàcies, entre les angiospermes. Les famílies, enteses i ordenades segons Strasburger (1986) pel que fa a les gimnospermes, i segons Cronquist (1981), amb alguna excepció, pel que fa a les angiospermes, són les unitats temàtiques bàsiques de les següents pàgines.
La sistemàtica dels espermatòfits, i molt especialment de les angiospermes, ha sofert, durant els darrers decennis, canvis profunds que han afectat una bona part de les categories taxonòmiques. Les noves dades sobre la bioquímica, l’ontogènia, la citogenètica, etc. de les plantes superiors obliguen a reconsiderar contínuament les relacions de parentiu entre els vegetals. Les categories inferiors a la classe (fins i tot les famílies, que semblaven globalment fixades i estables) són l’objecte de propostes de reordenacions i de subdivisions no sempre coincidents i, per aquesta raó, sovint desconcertants per al profà. Els nous tàxons que en resulten, d’altra banda, poden ser més difícils de copsar que els vells, basats principalment en caràcters morfològics. Per aquestes raons, i seguint Cronquist, agrupem les famílies d’angiospermes simplement en grans subclasses (que certs autors consideren només com a nivells de desenvolupament evolutiu). El lector s’estalvia, així, la compartimentació intermèdia, tan complexa com segurament efímera.
A continuació es presenta la taula sistemàtica de les famílies d’espermatòfits presents als Països Catalans, amb dades elaborades a partir d’Strasburger i Cronquist, amb petites modificacions.
| Sdiv. coniferofitins (Coniferophytina) | Cl. ginkgoates (Ginkgoatae) | F. ginkgoàcies (Ginkgoaceae) | |
| Cl. pinates (Pinatae) | Scl. pínides (Pinidae) |
F. pinàcies (Pinaceae)
F. cupressàcies (Cupressaceae)
|
|
| Scl. tàxides (Taxidae) | F. taxàcies (Taxaceae) | ||
| Sdiv. cicadofitins (Cycadophytina) | Cl. cicadates (Cycadatae) | F. cicadàcies (Cycadaceae) | |
| Cl. gnetates (Gnetatae) | F. efedràcies (Ephedraceae) | ||
| Sdiv. magnoliofitins (Magnoliophytina) | Cl. magnoliates (Magnoliatae) | Scl. magnòlides (Magnoliidae) |
F. magnoliàcies (Magnoliaceae)
F. lauràcies (Lauraceae)
F. aristoloquiàcies (Aristolochiaceae)
F. nimfeàcies (Nymphaeaceae)
F. ceratofil·làcies (Ceratophyllaceae)
F. ranunculàcies (Ranunculaceae)
F. berberidàcies (Berberidaceae)
F. coriariàcies (Coriariaceae)
F. papaveràcies (Papaveraceae)
F. fumariàcies (Fumahaceae)
|
| Scl. hamamèlides (Hamamelidae) |
F. platanàcies (Platanaceae)
F. ulmàcies (Ulmaceae)
F. moràcies (Moraceae)
F. cannabàcies [Cannabaceae)
F. urticàries (Urticaceae)
F. juglandàcies (Juglandaceae)
F. fagàcies (Fagaceae)
F. betulàcies (Betulaceae)
|
||
| Scl. cariofíllides (Caryophyllidae) |
F. fitolacàcies (Phytolaccaceae)
F. aizoàcies (Aizoaceae)
F. cactàcies (Cactaceae)
F. quenopodiàcies (Chenopodiaceae)
F. amarantàcies (Amaranthaceae)
F. portulacàcies [Portulacaceae)
F. cariofil·làcies (Caryophyllaceae)
F. poligonàcies (Polygonaceae)
F. plumbaginàcies (Plumbaginaceae)
|
||
| Scl. dil·lènides (Dilleniidae) |
F. peoniàcies (Paeoniaceae)
F. elatinàcies (Elatinaceae)
F. clusiàcies (Clusiaceae)
F. tiliàcies (Tiliaceae)
F. malvàcies (Malvaceae)
F. droseràcies [Droseraceae)
F. cistàcies (Cistaceae)
F. violàcies (Violaceae)
F. tamaricàcies (Tamaricaceae)
F. frankeniàcies (Frankeniaceae)
F. cucurbitàcies (Cucurbitaceae)
F. salicàcies [Salicaceae)
F. caparàcies (Capparaceae)
F. brassicàcies [Brassicaceae)
F. resedàcies (Resedaceae)
F. empetràcies (Empetraceae)
F. ericàcies (Ericaceae)
F. pirolàcies (Pyrolaceae)
F. monotropàcies (Monotropaceae)
F. ebenàcies (Ebenaceae)
F. primulàcies (Primulaceae)
|
||
| Scl. ròsides (Rosidae) |
F. crassulàcies (Crassulaceae)
F. saxifragàcies (Saxifragaceae)
F. grossulariàcies (Grossulariaceae)
F. rosàcies (Rosaceae)
F. mimosàcies (Mimosaceae)
F. cesalpiniàcies (Cesalpiniaceae)
F. fabàcies (Fabaceae)
F. haloragàcies (Haloragaceae)
F. litràcies (Lythraceae)
F. timeleàcies (Thymelaeaceae)
F. trapàcies (Trapaceae)
F. mirtàcies (Myrtaceae)
F. punicàcies (Punicaceae)
F. onagràcies (Onagraceae)
F. cornàcies (Cornaceae)
F. santalàcies (Santalaceae)
F. viscàcies (Viscaceae)
F. balanoforàcies (Balanophoraceae)
F. rafflesiàcies (Rafflesiaceae)
F. celastràcies (Celastraceae)
F. aquifoliàcies (Aquifoliaceae)
F. buxàcies (Buxaceae)
F. euforbiàcies (Euphorbiaceae)
F. ramnàcies (Rhamnaceae)
F. vitàcies (Vifaceae)
F. linàcies (Linaceae)
F. poligalàcies (Polygalaceae)
F. hipocastanàcies (Hippocastanaceae)
F. aceràcies (Aceraceae)
F. anacardiàcies (Anacardiaceae)
F. simarubàcies (Simaroubaceae)
F. cneoràcies (Cneoraceae)
F. rutàcies (Rofaceae)
F. zigofil·làcies (Zygophyllaceae)
F. oxalidàcies (Oxalidaceae)
F. geraniàcies (Geraniaceae)
F. balsaminàcies (Balsaminaceae)
F. araliàcies (Araliaceae)
F. apiàcies (Apiaceae)
|
||
| Scl. astèrides (Asteridae) |
F. gencianàcies (Gentianaceae)
F. meniantàcies (Menyanthaceae)
F. apocinàcies (Apocynaceae)
F. asclepiadàcies (Asclepiadaceae)
F. solanàcies (Solanaceae)
F. convolvulàcies (Convolvulaceae)
F. cuscutàcies (Cuscuraceae)
F. boraginàcies (Boraginaceae)
F. verbenàcies (Verbenaceae)
F. lamiàcies (Lamiaceae)
F. hipuridàcies (Hippuridaceae)
F. cal·litricàcies (Callitrichaceae)
F. plantaginàcies (Plantaginaceae)
F. buddleiàcies (Buddlejaceae)
F. oleàcies (Oleaceae)
F. escrofulariàcies (Scrophulariaceae)
F. globulariàcies (Globulariaceae)
F. orobancàcies (Orobanchaceae)
F. gesneriàcies (Gesneriaceae)
F. acantàcies (Acanthaceae)
F. lentibulariàcies (Lentibulariaceae)
F. campanulàcies (Campanulaceae)
F. rubiàcies (Rubiaceae)
F. teligonàcies (Theligonaceae)
F. caprifoliàcies (Caprifoliaceae)
F. valerianàcies (Valerianaceae)
F. dipsacàcies (Dipsacaceae)
F. asteràcies (Asteraceae)
|
||
| Cl. liliates (Liliatae) | Scl. alismàtides (Alismatidae) |
F. alismatàcies (Alismataceae)
F. hidrocaritàcies (Hydrocharitaceae)
F. juncaginàcies (Juncaginaceae)
F. potamogetonàcies (Potamogetonaceae)
F. rupiàries (Ruppiaceae)
F. naiadàcies (Najadaceae)
F. zanniquel·liàcies (Zannichelliaceae)
F. posidoniàcies (Posidoniaceae)
F. cimodoceàcies (Cymodoceaceae)
F. zosteràcies (Zosteraceae)
|
|
| Scl. arècides (Arecidae) |
F. arecàcies (Arecaceae)
F. aràcies (Araceae)
F. lemnàcies (Lemnaceae)
Scl. commelinides (Commelinidae)
F. juncàcies (Juncaceae)
F. ciperàcies (Cyperaceae)
F. poàcies (Poaceae)
F. esparganiàcies (Sparganiaceae)
F. tifàcies (Typhaceae)
|
||
| Scl. lílides (Liliidae) |
F. liliàcies (Liliaceae)
F. esmilacàcies (Smilacaceae)
F. amaril·lidàcies (Amarillidaceae)
F. iridàcies (Iridaceae)
F. agavàcies (Agavaceae)
F. dioscoreàcies (Dioscoreaceae)
F. orquidàcies (Orchidaceae)
|
Les zones fitogeogràfiques
Al territori català són representades les tres principals regions florístiques europees: la regió bòreo-alpina, la regió eurosiberiana i la regió mediterrània. Aquesta diversitat florística no és més que la imatge d’una diversitat climàtica, edàfica i topogràfica remarcables: de Salses a Guardamar hi ha una diferència latitudinal de 5° 20’ (vora 650 km); no pas gaire lluny de la costa hi ha cims pirinencs que ultrapassen els 3000 m; les precipitacions oscil·len entre els 300 mm de les comarques meridionals i els més de 1300-1400 mm d’algunes zones pirinenques, etc. Des del punt de vista bioclimàtic trobem, de manera molt resumida, des de climes axèrics freds (d’estius temperats i curts, sense període àrid i, si més no, un mes amb temperatura mitjana inferior a 0°C) fins a climes xerotèrics d’hivern temperat, estiu calent i precipitacions baixíssimes.
Distribució als Països Catalans de dues espècies bòreoalpines: el nabiu (Vaccinium myrtillus) en color verd, i el neret (Rhododendron ferrugineum) en ratllat blau.
Carto-Tec, a partir d’originals de l’autor basats en l’ORCA
L’element corològic bòreo-alpí és present a les zones elevades dels Pirineus, particularment per damunt dels 1600 m d’altitud, i, de manera més escadussera, també als cims del Montseny. L’integren plantes de llocs freds i innivats durant una bona part de l’any, que viuen primordialment als estatges alpí i subalpí (dels prats alpins i dels boscos de coníferes, respectivament). Les glaciacions quaternàries, amb l’alternança característica de períodes freds i càlids, provocaren canvis molt profunds en la distribució dels vegetals a tota la Terra. Durant els períodes freds, les plantes àrtiques i alpines abandonaren els seus territoris a causa del gel i es refugiaren a les terres baixes, no cobertes pels glaciars. Però amb l’arribada dels períodes interglacials, més secs i més càlids, aquestes mateixes espècies es retiraren novament cap a les terres boreals i cap a les muntanyes, de manera que moltes espècies inicialment àrtiques accediren als Alps i als Pirineus, i viceversa. Per aquesta raó, els Pirineus comparteixen, actualment, moltes plantes amb els Alps i amb les terres àrtiques i boreals. Entre les espècies presents alhora a les terres més fredes del N d’Europa i a l’alta muntanya pirinenca podem esmentar la nigritel·la (Nigritella nigrd), el rovell d’ou (Trollius europaeus), el nabiu (Vaccinium myrtillus), la viola groga (Viola biflora), etc. També fan part de l’element bòreo-alpí molts vegetals propis de les altes muntanyes alpines, com és ara la campánula nana (Campanula cochleariifolia), el pi negre (Pinus uncinata), diverses gencianes (Gentiana pyrenaica, G. acaulis, etc.), el neret (Rhododendron ferrugineum), el brúcol o coscoll (Molopospermum peloponnesiacum), etc., i encara alguns tàxons estrictament pirinencs, entre els quals el gesp (Festuca eskia), el julivert d’isard (Xatardia scabra), l’herba blanca (Senecio leucophyllus) i diverses saxífragues (Saxifraga aquatica, S. media, etc.).
Distribució als Països Catalans de dues espècies eurosiberianes: el marcòlic (Lilium martagon), de caràcter centreuropeu, en ratllat blau; el tortellatge (Viburnum lantana), fonamentalment submediterrani, en verd.
Carto-Tec, a partir d’originals de l’autor basats en l’ORCA
L’element eurosiberià té el seu òptim a l’estatge montà, entre els 800 i els 1600 m, i s’estén, de manera discontínua, des dels Pirineus, on és molt abundant, fins a Penyagolosa, a la comarca de l’Alcalatén. Resulta dominant al país del bosc caducifoli i, de manera secundària, també a les terres continentals, interiors, poblades de boscos de pi roig i de pinassa. A les terres mediterrànies, als indrets humits i a les raconades frescals i ombrívoles, fa claps poc extensos, més rars com més cap al S es troben. Les plantes eurosiberianes poden tenir significacions ben diferents. Un grup important és format per vegetals típicament centreuropeus, sovint amb l’àrea de distribució molt extensa; aquest és el cas de la veça de bardissa (Vicia sepium), la neòtia (Neottia nidus-avis), l’herba fetgera (Anemone hepatica), el mar còlic (Lilium martagon) i de diversos caducifolis com el saüquer (Sambucus nigra), el freixe (Fraxinus excelsior), el sanguinyol (Cornus sanguinea) i el vern (Alnus glutinosa), entre molts altres. Un altre grup destacable d’espècies s’inclou dins del subelement atlàntic, propi de la província corològica del mateix nom. La flora de les terres europees que voregen l’Atlàntic, de clima oceànic (amb temperatures suaus i elevada pluviositat), ocupa un lloc rellevant al vessant septentrional dels Pirineus des d’on, vorejant la serralada, penetra a les comarques humides del NE català i arriba fins al Montseny; d’altra banda, algunes plantes característiques de les terres atlàntiques de la península Ibèrica (anomenades carpetoatlàntiques) han accedit, seguint la vida de la serralada Ibèrica, fins a Penyagolosa i, àdhuc, fins a les muntanyes de Prades. Entre les plantes atlàntiques de la nostra flora podem esmentar la digital (Digitalis purpurea), el bruc d’aiguamoll (Erica tetralix), el comí verticil·lat (Carum verticillatum) i, en sentit ample, també la gòdua (Sarothamnus scoparius), el narcís de muntanya (Narcissus pseudonarcissus), l’escorodònia (Teucrium scorodonia) i el faig (Fagus sylvatica); el roure reboll (Quercus pyrenaica), de caràcter carpetoatlàntic, és present a Penyagolosa i a Prades. Un tercer grup de plantes eurosiberianes, segurament el més nombrós de la nostra flora, és el que caracteritza la província submediterrània. Les plantes submediterrànies creixen preferentment a les zones de transició entre les regions eurosiberiana i mediterrània i, més concretament, a l’estatge montà temperat i poc plujós. Des dels Pirineus, on cobreixen superfícies notables, s’estenen Segarra avall fins als Ports i a Penyagolosa. Més cap al S només se’n troben irradiacions molt localitzades als fondals i a les raconades ombrívoles. Formen part del subelement que ens ocupa, entre d’altres espècies, diversos roures (Quercus pubescens, Q. faginea), el castanyer (Castanea sativa), la moixera de pastor (Sorbus torminalis), el corner (Amelanchier ovalis), l’auró negre (Acer monspessulanum), el boix (Buxus sempervirens), i la carolina boscana (Coronilla emerus).
Distribució als Països Catalans de dues espècies mediterrànies: el romaní (Rosmarinus officinalis), en verd, i el baladre (Nerium oleander), en ratllat blau.
Carto-Tec, a partir d’originals de l’autor basats en l’ORCA
L’element mediterrani, propi de la regió mediterrània, caracteritza les zones d’estiu calorós i eixut, amb pluges molt sovint de primavera i de tardor, i amb hiverns generalment temperats. Les terres mediterrànies, molt riques florísticament, representen unes tres quartes parts de la superfície dels Països Catalans. Són el país dels boscos esclerofil·les i de les màquies que, per raó de la pressió humana intensa i prolongada que han sofert, han deixat pas a les pinedes, les brolles, els prats i els conreus. Podem distingir, entre les nostres plantes mediterrànies, dos grans grups: les que viuen a les terres baixes i les que es fan als cims, molt sovint ventosos, de les muntanyes de caràcter mediterrani. Entre les primeres trobem l’alzina i la carrasca (Quercus ilex, subespècies ilex i rotundifolia, respectivament), la mata o llentiscle (Pistacia lentiscus), el matapoll (Daphne gnidium), el romaní (Rosmarinus officinalis), la savina (Juniperus phoenicea), la murta (Myrtus communis), el margalló (Chamaerops humilis) i la vidiella (Clematis flammula), entre moltíssimes més. El segon grup inclou les plantes anomenades oromediterrànies, que són representades a la nostra flora per l’eriçó (Erinacea anthyllis), el boix baleàric (Buxus balearica), l’arenària de coixinet (Arenaria tetraquetra), l’eriçó groc (Vella spinosa), etcètera.