La costa de Sa Tramuntana de Menorca

La costa de Sa Tramuntana de Menorca (1.1), entre els principals espais naturals de Menorca.

Geològicament i geogràfica, Menorca està clarament diferenciada en dos sectors ben contrastats: el migjorn, un altiplà calcari, de materials terciaris i del tot similar a altres comarques baleàriques; i Sa Tramuntana, paleozoica i mesozoica, en part silícia, de relleus suaus però ondulats i ben articulats. Aquest sector és del tot diferent de la resta de les illes, tant pel seu origen com per la seva geomorfologia. Dins d’ell, el litoral de Sa Tramuntana de Menorca constitueix una unitat natural d’un interès i una importància del tot destacats.

Si hom denomina costa de Sa Tramuntana (com es fa aquí) la compresa entre els ports de Ciutadella i Maó cap al nord, de fet, s’hi inclou una llenca del migjorn geològic. En efecte, de Ciutadella fins a les proximitats de cala Morell, s’és sobre el gran altiplà de calcàries esculloses i polítiques, que determina un litoral de penyals rectes i verticals. Passat cala Morell, cap a llevant, s’entra a la tramuntana: una successió bigarrada de dipòsits secundaris i paleozoics, gresos silicis, margues grises i vermelles o calcàries i dolomies secundàries (especialment ben representades als grans caps de Fornells i Cavalleria) o radiolarites i turbidites paleozoiques (a la mola de Mao, fins a Addaia). En alguns trams costaners entre Fornells i el Pilar hom pot detectar la presència de pel·lites i turbidites. Als afloraments del Lias de Fornells s’han detectat els únics ammonits determinables d’aquest període a les Balears. Quant als trilobits, es coneixen exemplars del gènere Phillipsia a cala Murtar (pròxima a Es Grau).

Aquesta complexitat geològica comporta que el litoral sigui retallat, de formes, pendents i àdhuc colors molt irregulars: penyals pràcticament verticals, com els de Fornells i Cavalleria, que són quasi immediats a badies baixes i suaus, a l’interior de les quals es formen grans platges molt fines o llimoses, de vegades profundes i estretes com un fiord (Addaia); cales arenoses, algunes de mida considerable són (Tirant, Arenal d’En Castell, Son Saura, etc.). Aquestes platges són associades a grans sistemes dunars, que poden penetrar alguns quilòmetres cap a l’interior, i a zones humides. En general, però, la costa és rocosa, abrupta, de penyalars baixos o rosts violents que no arriben al penya-segat.

Els materials litològics, treballats al llarg dels segles per les ventades violentes del golf de Lleó, la tòpica tramuntana menorquina, acusen els efectes de modalitats erosives peculiars, impossibles de trobar a cap altre punt del litoral de les illes: nius d’abella, «taffoni», aurèoles d’alteració, etc.

El clima d’aquesta costa és estrictament mediterrani, amb una precipitació moderada, de 500 a 600 mm, temperatura mitjana lleugerament superior als 17°C, i amplitud tèrmica anual propera als 14°C. Cal destacar la freqüència i la intensitat dels vents de component nord i nord-est, especialment a l’hivern.

Regne del vent, domini dels socarrells

La costa de Sa Tramuntana menorquina resulta enormement interessant des del punt de vista botànic. El vent, com a factor ecològic, és clau per a interpretar la peculiar morfologia de les plantes locals, moltes d’elles en forma de coixins espinosos, lignificats i atapeïts. També ho és la seva companya invisible, la sal. Hom ha avaluat en 200 mg/m² la sal que cada any la tramuntana diposita sobre l’illa de Menorca. Òbviament, el repartiment no és homogeni, i els vegetals que viuen en la primera línia han de presentar adaptacions ben peculiars i desenvolupades. Darrere la faixa constituïda per la comunitat de fonoll marí i d’ensopegueres (Limonietum caprariensis), es troba tot un conjunt d’endemismes en forma de coixí espinós, els socarrells (Launaea cervicornis, Dorycnium fulgurans, Femeniasia balearica, Anthyllis histrix, Astragalus balearicus, etc.). Molts d’ells han accentuat els trets morfològics d’adaptació als embats marins fins al punt que sols es distingeixen (malgrat pertànyer a famílies ben distintes) si hom els examina de ben a prop. És en aquesta associació (Launaeetum cervicornis), caracteritzada precisament per la primera de les espècies assenyalades, on es fa l’espernellac o camamil·la de Maó (Santolina chamaecyparissus), molt apreciada al comerç d’herbes medicinals i aromàtiques. Aquesta és la vegetació més rica d’endemismes de tota l’illa. Juntament amb els socarrells, podem trobar espècies tan notables com Euphorbia maresii, la didalera baleàrica (Digitalis dubia), l’herba verguera (Bellium bellidioides), Senecio rodriguezii, Polycarpon colomense, Erodium reichardii, Paeonia mascula subspècie cambessedesii, o fins i tot una falguera de distribució tirrènica, Asplenium balearicum. Les plantes se situen en faixes, paral·leles a la mar, dominades per una o altra espècie segons la intensitat de là influència marina.

Darrere de la comunitat de coixinets espinosos, que en ocasions arriba a ser molt ampla (allà on cap obstacle s’interposa entre els rompents i l’interior), es troba una comunitat ben peculiar, la màquia d’aladern fals menorquí (Aro-Phillyreetum). Hi domina una varietat endèmica (rodriguezii) de l’aladern fals, i apareixen dues plantes tirrèniques, la rapa mosquera (Dracunculus muscivorus) i la rapa blava (Arum pictum). Savines i llentiscles solen ser presents, especialment als indrets menys ventosos.

Cal destacar així mateix els notables sistemes dunars d’Es Grau, Son Saura, Tirant, Cavalleria, Pregonda i la Vall d’Algaiareno. Es caracteritzen per l’absència de les comunitats de jull de platja (Agropyretum mediterraneum) i de crucianel·la marina (Crucianelletum maritimae), i la presència, en canvi, de la comunitat d’escrofulària marina (Ononido-Scrophularietum minoricensis), exclusivament menorquina. Així mateix, apareix la comunitat de borró (Ammophiletum arundinaceae), dominada per aquesta gramínia a la part alta de les dunes; el lliri de mar (Pancratium maritimum) i el panical marí (Eryngium maritimum), s’hi troben per sota.

Però a més d’aquesta descripció geogràfica general, cal ressenyar aquí la presència d’alguna espècie vegetal única, com és el cas d’Apium bermejoi, una descoberta científica recent, arrecerada a la mola de Maó, i singularment amenaçada.

Cal esmentar una associació vegetal important, l’alguer de posidònia (Posidonia oceanica), ben conegut arreu de les costes baleàriques, però amb una localitat excepcional a Sa Tramuntana menorquina, al port de Sa Nitja, vora el cap de Cavalleria. L’alguer, que creix en una situació arrecerada molt favorable a l’interior d’aquest portet natural, sense pol·lució química ni alteracions mecàniques, hi presenta un desenvolupament excepcional; arriba pràcticament a la superfície de l’aigua i forma un escull barrera que segurament existia en altres localitats. Avui, Sa Nitja és una estació d’un valor especial per aquesta formació. A nivell general, el fons marí del nord de Menorca és el més rocallós de la Mediterrània ibèrica, cosa que el fa riquíssim en ecosistemes madurs, especialment del coral·ligen, amb abundància de gorgònies i altres espècies de gran valor. Hom ha considerat com a prioritària la creació en aquesta costa d’una reserva marina, que podria néixer com una franja perifèrica dels espais terrestres protegits, fins a una profunditat de 80 m. El sector entre Fornells i Algaiarens sembla ser el més valuós, segons han demostrat estudis recents.

Importància de les aus marines

La fauna d’aquests penyalars és igualment valuosa. Excel·leix el grup dels ocells marins, i entre ells, la baldriga cendrosa, que aplega aquí la més important de les colònies dels Països Catalans, avaluada en més de 2000 parelles. Resulta realment impressionant veure desfilar les taringues d’ocells, a posta de sol, des del far de punta Nati cap a l’est, qualsevol horabaixa d’estiu. Les baldrigues se situen, en grups densos, a alguns centenars de metres de la costa, tot esperant la fosca; quan aquesta és completa, es precipiten cap a terra, en un guirigall de crits planyívols. A més d’aquesta espècie, encara que molt més localitzada, cal assenyalar la baldriga pufí, descoberta com a reproductora a Menorca fa molt poc temps. Alguns illots d’aquesta costa hostatgen colònies, molt discretes, de l’ocell de tempesta, igualment desconegut en aquest litoral fins molt recentment. El corb marí emplomallat, la gavina vulgar i la gavina corsa (molt rara) completen el catàleg dels ocells marins locals.

Entre els rapinyaires, cal esmentar al falcó pelegrí, l’aufrany i les darreres parelles menorquines de l’àguila pescadora, gelosament vigilades cada any pels ornitòlegs menorquins. Curiosament, hi manquen les colònies del falcó de la reina, tan abundant a la resta de les Balears.

Altres espècies ornítiques que caracteritzen aquesta costa són el colom roquer, que forma colònies força abundants i repartides per arreu; la merla blava, que atalaia constantment sobre les penyes; el corb hi és corrent, amb nius aparatosos sobre els relleixos dels penyals; de forma immediata a la costa, hom pot trobar esbarts de torlits, i a les formacions arbustives, tota l’avifauna característica d’aquest biòtop a Menorca.

Si aquesta és l’avifauna general, cal també esmentar la característica de les zones humides, ja que petits ecosistemes d’aquesta categoria es presenten, aïllats, al fons d’algunes de les cales o arenals d’aquesta costa: la Vall, Binimel·là, Tirant, Fornells, Son Saura, Addaia i d’altres. L’avifauna reproductora és escassa (ànec coll-verd, fotja, polla d’aigua o gallineta, algun cames-llargues), però en migració, o a l’hivern, s’hi poden veure espècies ben interessants i prou diverses, especialment entre les limícoles, així com alguns ardèids i anàtides. La tortuga d’aigua europea i la reineta meridional són omnipresents en aquests petits aiguamolls.

Entre els mamífers, potser el més interessant és la marta o mart. Certament, no és una espècie litoral, sinó forestal, però recentment ha estat comprovat que les gavines formen una part important de la seva dieta, de manera que les seves incursions a la costa per capturar aquestes preses han de ser freqüents. Com altres indrets balears, aquesta ribera era habitada, fins fa uns decennis, pels vells marins, que sols viuen, avui, en la memòria dels vells pescadors i en la il·lusió d’aquells que voldrien tornar-los a saber veïns.

Cal, per acabar aquesta breu ressenya faunística, esmentar la relativa freqüència amb què es detecten en aquestes costes les restes varades de cetacis morts. En els darrers decennis hi han estat vistes, entre d’altres, distintes espècies de dofins, i també caps d’olla i catxalots.