Resultats de la cerca
Es mostren 4521 resultats
Vicent Tomàs i Martí
Història
Medicina
Periodisme
Política
Metge, escriptor i polític.
Residí a Barcelona i fou assidu dels cercles literaris de Pompeu Gener Es llicencià en medicina Fou un dels promotors de l’Agrupació Nacionalista Escolar 1919 i fundà la Lliga de Solitaris Nacionalistes 1919, que realitzà una interessant tasca expansiva entre el 1920 i el 1923 basava la seva actuació, especialment important a comarques, en la reivindicació idiomàtica i en la denúncia dels problemes agraris Amb Adolf Pizcueta, promogué una dissidència en la Joventut Valencianista 1923, arran de la instauració de la dictadura de Primo de Rivera, que, separant-se de La Correspondencia de…
Tomàs Sucona i Vallès
Cristianisme
Eclesiàstic, hebraista i traductor.
Joier de professió, a dinou anys entrà al seminari de Tarragona, on el 1868 guanyà la càtedra de llatí Ordenat sacerdot el 1871, feu estudis de grec, siríac i hebreu a Roma i, després de llicenciar-se a València en dret canònic 1873 i en filosofia i lletres i teologia 1875, obtingué el doctorat en aquesta matèria Professor de grec i d’hebreu al seminari de Tarragona, el 1875 hi fundà el Collegi de Missioners Pius IX Canonge i professor al Sacromonte de Granada 1879-82, fou promogut a canonge penitencier de Tarragona, on fou professor a la Universitat Pontifícia 1888-97 Publicà, per a l’…
,
Ferran Agulló i Vidal

Ferran Agulló i Vidal
Periodisme
Literatura catalana
Teatre
Poeta, periodista i comediògraf.
Es llicencià en dret, carrera que no exercí, a Barcelona El 1883 participà per primera vegada als Jocs Florals de Barcelona, dels quals fou mestre en gai saber 1893 i president 1932 Fidel a la convenció jocfloralesca, publicà Espurnes Poesies 1886, Llibre de versos 1905, De tot temps Poesies 1918, Corrandes 1880-1924 1924 i Ponentines 1925 Va escriure peces teatrals discretes, entre les quals cal destacar Lo sometent de Girona 1895 i La farola 1925 Participà com a actor en les estrenes de Galla Placídia i Judit de Welp , de Guimerà, exercí la crítica teatral a La Renaixença i feu campanya al…
,
Nicolai Gedda
Música
Nom artístic del tenor suec Nikolai Ustinov, de nom de naixement Harry Gustaf Nikolai Lindberg.
Fou educat per la seva tia paterna Olga Gäddä, de qui adoptà el cognom canviant-ne la grafia, i el seu marit Mikhail Ustinov ambdós pares adoptius d’origen rus Estudià a la seva ciutat natal, primer amb el seu pare i després al conservatori amb CM Oehmann Traslladat a Leipzig, formà part d’un quartet infantil a l’Orquestra Russa Ortodoxa d’aquella ciutat Debutà a Estocolm 1952 en el paper de Chapelon a Le postillon de Longjumeau , d’Adolphe Adam Es distingí aviat com a tenor líric dotat amb una veu de gran flexibilitat Promogut per Herbert von Karajan , fou un cantant assidu de l’Opéra de…
Alfred Gallard i Genís
Periodisme
Literatura catalana
Escriptor, traductor i periodista.
Milità a les Joventuts Nacionalistes de la Lliga i fou company de Joan Estelrich, amb qui collaborà estretament a l’Editorial Montaner i Simon A partir del 1918 collaborà assíduament a la premsa de Barcelona La Revista , La Publicitat , La Veu de Catalunya , D’ací i d’Allà i Avui Bon coneixedor de l’alemany i el francès, traduí al català títols de Stefan Zweig la biografia de Tolstoi, Joseph Conrad Un tifó, 1930, a partir del text d’André Gide, Frank Thiess Dona raptada i obres de teatre El 1920 pronuncià un cicle de conferències sobre literatura russa i contemporània a l’…
,
cítola
Música
Instrument medieval de corda pinçada de 4 o 5 cordes.
Com tots els de la seva família, es podia tocar amb plectre de ploma o directament amb els dits En la classificació Hornbostel-Sachs, cordòfon compost del tipus llaüt amb mànec Les primeres referències a aquest instrument es troben en els textos dels trobadors occitans del segle XII Derivat del llatí citara , el terme cítola s’anà estenent progressivament a totes les llengües llatines de la Península Ibèrica, possiblement per a designar un instrument molt popular, ja que moltes vegades es troba associat a altres instruments populars d’ús habitual entre els joglars En les cròniques de la cort…
Eladi Homs i Oller
Educació
Pedagog.
El 1906 fou becat per l’ajuntament de Barcelona per a estudiar les darreres experiències pedagògiques als EUA, on estigué un temps a la Universitat d’Urbana estat d’Illinois, i, el 1908 passà a estudiar a la Universitat de Chicago També fou secretari del Museu d’Història Natural de l’Escola d’Educació de la mateixa universitat Durant la seva estada als EUA publicà a La crònica de Valls , diversos articles sota l’epígraf de Cròniques quinzenals nord-americanes La Societat d’Atracció de Forasters el nomenà, el 1909, corresponsal general de la revista als Estats Units De nou a Barcelona, el…
Eudald Duran i Reynals

Eudald Duran i Reynals
Literatura catalana
Escriptor.
Llicenciat en filosofia i lletres Treballà a l’IEC com a catalogador de llibres Estudià idiomes i amplià el seu bagatge en les literatures clàssica, anglesa i francesa Obsessionat per la perfecció formal, publicà només alguna collaboració amb el pseudònim Bellesguard a La Veu de Catalunya Pertanyia al grup de La Revista El 1917 obtingué una beca de l’IEC per a estudiar a Anglaterra, però morí a París durant el viatge Pòstumament aparegueren Quatre històries 1918 —volum reeditat el 1938— i les Proses completes 1952, que recuperaven material inèdit La prosa de Duran s’insereix plenament en l’…
,
recital
Música
Execució pública d’una peça musical per un sol intèrpret o un conjunt reduït.
A l’origen segle XV i en l’ús del mot derivat del llatí en anglès i francès, designava l’acte de narrar o recitar, inicialment sense cap relació amb la música Aquesta vinculació es difongué sobretot des de mitjan segle XIX, quan la pràctica de les actuacions en solitari d’un virtuós, en consonància amb la figura de l’artista inspirat típica del Romanticisme, s’estengué ràpidament Sembla que les actuacions de Franz Liszt foren decisives en la difusió d’aquesta mena d’exhibició de fet, per les seves condicions orquestrals, el piano ha estat i és l’instrument més emprat en les execucions en…
baix
Música
En un conjunt de parts o veus, la més greu.
Cap al 1450, el contratenor, veu intermèdia entre el tenor i el discant, es dividí, en les composicions a quatre veus de J Ockeghem i J Obrecht, en un contratenor altus o altus alto i en un contratenor bassus o bassus baix A partir d’aleshores, la part més greu d’una composició s’identifica com el baix La nota més greu ha estat considerada la base o fonament a partir de la qual s’afegeixen les notes de les altres veus Així, en l’harmonia pretonal, el caràcter consonant o dissonant de les notes d’un conjunt polifònic es calcula a partir de l’interval que formen des del baix En l’…