Resultats de la cerca

Format a Sant Carles, on fou deixeble de Rafael Montesinos Paisatgista, viatjà per Europa Decorà a Madrid palauets —com el dels ducs de Santoña—, cafès i salons És ben representat al Museo de Arte Moderno de Madrid

De l’orde de sant Jeroni 1685, fou prior de Sant Miquel dels Reis de València i visitador general de la corona catalanoaragonesa Publicà alguns dels seus sermons, com els de les exèquies de Carles II 1701 i de Maria Lluïsa de Savoia, muller de Felip V de Castella 1714

Essent rector de la Torre de les Maçanes Alacantí excavà la cova de la Barsella i en publicà el resultat Traslladat a Alacant, s’encarregà dels treballs d’excavació de l’Albufereta i del Tossal de Manises Després del 1939 fou nomenat director del Museu Arqueològic d’Alacant, aleshores en formació, que ell augmentà amb la seva collecció i amb excavacions a la Cova Ampla del Montgó, a la Serra Grossa d’Alacant, a la villa romana de la Torre de la Vila Joiosa i altres, de les quals publicà notes informatives

Estudià al conservatori de València i guanyà diferents primers premis i la medalla d’or 1866 El 1876 fou professor de l’Escuela Nacional de Música de Madrid les seves obres didàctiques foren adoptades pel conservatori de Madrid Autor d’obres religioses per a veus i orgue i de cançons per a cant i piano Les seves obres més conegudes són la Serenata moruna i un himne dedicat a Calderón

Nebot, probablement, de Gregori Maians i Siscar Jesuïta, estudià a Tarragona 1760-63, Girona 1763-66 i València 1766-67 En produir-se l’expulsió dels jesuïtes 1767 es traslladà a Còrsega, d’on passà a Ferrara 1773 i a Gènova 1798 En ésser restaurat l’orde 1814, tornà a València, on fou nomenat 1816 rector del Collegi de Sant Pau Traduí del castellà a l’italià Discorso sopra il fomento dell’industria popolare , del comte de Campomanes Venècia, 1787, Descrizione odeporica della Spagna Parma, 1793-97, traducció i adaptació del Viaje de España 1792-94 d’Antoni Ponç, i la necrologia de Campomanes…

Entrà al convent dominicà de València, d’on era prior el seu oncle, el memorable Joan Micó Fou mestre seu de novicis Lluís Bertran Habità gairebé sempre al convent de València, d’on fou prior tres vegades, i era conseller dels arquebisbes, en especial de Juan de Ribera Com a qualificador de la inquisició examinà els suposats èxtasis de la nena Vicenta Maipel i s’hi pronuncià en contra Féu construir la façana de l’oratori o cella de Sant Vicent Ferrer i ajudà a la fundació de la confraria de la Cella Santa Fou durant 30 anys predicador quaresmal de la ciutat de València, i en morir l’…

Ordenat de sacerdot el 1915, aquest any es llicencià en teologia i filosofia i lletres, Arxiver oficial de la província d’Alacant 1930-63, tingué posteriorment altres càrrecs dins l’administració civil i militar, així com en institucions docents i eclesiàstiques Nomenat cronista oficial d’Alacant 1940, escriví nombrosos llibres d’història local, d’entre els quals sobresurten El marqués de Bosch de Ares 1951, El Cementerio de San Blas 1959, Alicante Ochocentista 1967 i, sobretot,  Alicante, sus calles antiguas y modernas 1974

Advocat, milità en el partit liberal, fou diputat a corts 1881, alcalde de València 1885-86 i senador 1895 Presidí el Cercle Liberal i dirigí el partit a la província de València fou rector de la Institució per a l’Ensenyament de la Dona i soci de la Societat Econòmica d’Amics del País

Estudià, a València, orgue amb JMÚbeda i composició amb JBPastor Passà a Madrid, on fou mestre concertador del Teatro Real, i més tard a Barcelona, on fou mestre de capella de Sant Josep Oriol i director artístic de la Sala Aeolian Escriví nombroses obres religioses, serenates i danses, i conreà la sarsuela, amb obres cèlebres, com ara Cançó d’amor i de guerra 1926, La legió d’honor 1930, La duquesita i L’àliga roja 1932

Augustinià, estudià a les Universitats de València i de Lleida, on fou catedràtic de filosofia, teologia i Sagrada Escriptura Fou prior del convent de València i definidor de la província d’Aragó El 1536 fou nomenat bisbe titular de Tars i auxiliar de Sogorb, vers el 1556 bisbe d’Ales Sardenya —però actuà com a auxiliar a Lleida—, i el 1573 arquebisbe de Sàsser