Resultats de la cerca

Habitada pels rajputs rajput al s VII, fou assetjada constantment pels soldans de Delhi Annexada a l’imperi mogol 1556, alguns dels seus prínceps foren capitosts de l’exèrcit d’Akbar i d’Aurangzeb s XVII Envaïda pels marathes 1770, es convertí en protectorat britànic 1817 Dividida en nombrosos estats principescs, dinou d’ells foren englobats al Rājasthān 1947 Durant l’època mogol XVII-XVIII hi floriren les escoles de miniaturistes de Jaipur i de Bundela l’anomenat estil rajasthani i la de les muntanyes o pahari

Mestre en teologia Mercedari, professà a València el 1650 Fou catedràtic de la Universitat de Tarragona Defensà, contra els trinitaris, el monopoli de la redempció de captius a la corona catalanoaragonesa, sobre el qual escriví tres allegats, dos dels quals foren impresos 1678 És autor també de tractats de pietat i litúrgia, comentaris al Gènesi , de La Biblia parva de San Pedro Pascual , traduïda i comentada, de diverses cartes llatines a erudits i prínceps, inèdites, i de Símbolo de la Concepción de María , publicat pòstumament 1728

Originàriament segle VIII era un simple capell cònic de roba blanca, conegut també per phrygium La primitiva orla daurada fou convertida en corona segle X i fou anomenada també regnum sota Bonifaci VIII 1294 hi fou afegida una segona corona, i una tercera triregnum sota Benet XII 1334 Segons el Pontifical Romà del 1596 significava el triple poder papal com a vicari de Crist, pare dels prínceps i reis i rector del món Signe d’autoritat i jurisdicció, Pau VI renuncià a usar-la, bé que continua com a emblema pontifici

Fill d’Enric de Saxònia Fins a la batalla de Muhlberg maig del 1547 lluità al costat de Carles V, per tal d’aconseguir l’electorat juny del 1547, però després s’uní a la lliga de Königsberg 1550 i signà, juntament amb els prínceps protestants, el tractat de Chambord, el 1552, amb Enric II de França, desvinculant-se de Carles V S'apoderà del pas d’Ehrenberg i provocà la fugida d’Innsbruck de l’emperador pel maig d’aquell mateix any, i el mes següent signà amb l’emperador la dieta de Passau

Cardenal 1138 i sovint legat pontifici a Alemanya, sempre favorable al partit germànic, fou elegit com a successor d’Adrià IV, en una elecció tumultuosa, per part de nou cardenals, del prefecte de Roma i dels fautors de Barbaroja, el qual reuní un sínode a Pavia 1160 on imposà Víctor IV com a papa legítim, enfront d' Alexandre III Ambiciós i poc hàbil, aviat perdé la confiança dels prínceps europeus, la majoria dels quals reconegueren Alexandre III en el sínode de Beauvais 1160 Refugiat a Cremona i a Lucca, morí pràcticament abandonat dels seus seguidors

Fill de Niqmaddu II , fou entronitzat per Muršiliš II en el lloc del seu germà Ar-Halba ~1335-1325 aC, que havia pres part en una revolta antihitita dels prínceps sirians Signà un nou tractat de vassallatge amb Muršiliš II, però hagué de renunciar als districtes de Siyanni i Ušnatu, lliurats a Karkamiš Durant el regnat de Muwatalliš ~1315-1285 aC, ajudà aquest contra Ramsès II en la batalla de Kadeš 1300 aC, i en el de Hattušiliš III ~1275 aC es mantingué al costat dels hitites, en contra dels egipcis

Foren prínceps de Moldàvia Constantí Cantemir 1630-93, en 1685-93, i els seus fills Antíoc Cantemir , en 1696-1700 i 1705-07, i Demetri Cantemir 1673-1723, el 1710 Aquest últim ajudà Pere el Gran contra els turcs, i a la desfeta de Stanilesti 1711 emigrà a Rússia, on fou canceller imperial És notable la seva obra d’historiador Historia incrementorum atque decrementorum aulae othomanicae 1716, traduïda a l’anglès el 1734 i altres obres sobre Moldàvia i Valàquia El seu fill Antíoc Cantemir 1708-44 fou diplomàtic i escriptor

El seu rebesnet i cinquè duc, Francesco MCarafa i Carafa mort el 1642, fou virrei d’Aragó i de Nova Espanya i governador de Milà Acusat d’amistat amb França, fou reclòs al castell de Pinto, on morí, i poc després fou rehabilitat En morir el seu fill i successor sense fills, el rei el cedí 1654, amb grandesa d’Espanya, a Francisco de Moura-Corte-Real, tercer marquès de Castelo Rodrigo Passà als Pio i Savoia, prínceps de San Gregorio, als Valcárcel i als Falcó, barons de Benifaió

Fou un feu vassall dels prínceps d’Ocàia concedit pel príncep Jofre I a Ot de La Roche, senyor d’Atenes, el 1212 El 1308 passà als Brienne, i quan aquests perderen el ducat d’Atenes, conquerit pels catalans el 1311, es retiraren a l’únic feu que els restava Nàuplia i Argos El 1356 passà als Enghieu, i la darrera representant del llinatge, Maria d’Enghieu, quan el 1388 restà vídua del venecià Pietro Corvaro, incapaç de defensar-se contra els turcs, hagué de vendre Nàuplia i Argos a la república veneciana

Fou gramàtic a l’escola de la cort de Carlemany i amic d’Alcuí Nomenat patriarca d’Aquileia per l’emperador, n'obtingué privilegis per a la seva seu Participà en la lluita contra l' adopcionisme i deixà un Libellus sacrosyllabus contra Elipandum Elipand de Toledo , tres llibres Contra Felicem Fèlix d'Urgell i un Liber exhortatorius , com un espill de prínceps per al marcgravi Eric del Friül Intervingué segurament en la introducció del filioque en el Credo Excellí com a missioner dels àvars La seva festa se celebra el 9 de febrer