Resultats de la cerca

Fill de l’escultor marbrista Josep Tarrach, que féu treballs per a la cúpula de la catedral de Barcelona Format a Llotja, fou deixeble de Rafael Atché i més tard de Josep Clarà i Aristides Maillol Estudià, posteriorment a Madrid i París Formà part del Grup de les Arts i els Artistes sota el guiatge de Francesc Pujols, on hi havia artistes com Gargallo, Picasso i d’altres Féu diverses exposicions a Barcelona De la seva obra a Catalunya destaquen la font de la cruïlla de la Diagonal amb el carrer Bailèn 1923, l’estàtua del Míliu 1935, a la plaça de la Sagrada Família de Barcelona, retrats…

Vida El 1935 entrà d’amagat dels seus pares a l’Institut del Teatre, encara que els estudis quedaren interromputs per la guerra i la mobilització de la lleva del biberó En tornar, reprengué la formació teatral i el 1941 debutà en La casa de la Troya de la companyia de Paco Melgares A Madrid triomfà interpretant nombrosos papers de galant, fins que el 1946 tornà a Catalunya per representar obres en català amb la companyia de Pius Daví En la dècada del 1950 dirigí el teatre Romea de Barcelona i hi actuà També comprà el Capsa 1969, i hi estrenà un dels seus grans èxits, El retaule del flautista…

S'inicià com a cantant a finals dels anys seixanta, i als anys setanta participà en l’Assemblea d’Actors i Directors, moviment per a la renovació de l’escena catalana Participà, entre d’altres, en espectacles musicals com ara Bestiari , basat en poemes de Pere Quart i produït per La Trinca 1972, en el disc Llegendes de Catalunya 1975, de Guillermina Motta, l’espectacle de cabaret Tela Marinera 1975 i l’òpera rock Granja Animal 1976 Posteriorment centrà la seva activitat en el teatre i actuà, entre d’altres, a L’òpera de tres rals 1984, de B Brecht i dirigida per M Gas, Romeo i Julieta 1986,…

Format a l’Escola Massana, on estudià cursos de disseny gràfic, s’ha especialitzat en la illustració i el còmic Llicenciat en història de l’art per la Universitat de Barcelona i illustrador professional des de l’any 1982, collabora habitualment en diverses editorials, diaris i revistes Des del 2008 alterna la illustració amb tasques d’edició a l’Editorial Casals, on és director artístic i coordinador de les àrees de plàstica, dibuix tècnic i història de l’art Ha estat seleccionat per a participar en nombroses exposicions d’illustració a l’Estat espanyol, Mèxic, Venècia 1987 i Bratislava 1988…

Fill de Francesc Nello i Ventosa El 1960 inicià els seus estudis amb Ricard Salvat a l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual Des del 1971 i fins a la seva jubilació fou professor de l’Institut del Teatre Dirigí muntatges a la Universitat de Barcelona, i Tassarba , d’Enric Morera, al Liceu de Barcelona 1966 Referent de l’escena catalana independent, el 1966 participà en la creació del Grup de Teatre Independent GTI, dins el qual creà el grup L’Òliba, dedicat a l’adaptació de clàssics al teatre infantil i juvenil i que participava dels Cicles de Teatre Infantil Cavall Fort Dins aquest cicle, Nello…

Compaginà els estudis teatrals amb els de piano i composició a Barcelona, Madrid, Stuttgart i Viena amb mestres com Luis de Pablo, Cristóbal Halffter, Tomás Marco o Karlheinz Stockhausen, i es titulà en direcció escènica per l’Institut del Teatre De la seva activitat creativa cal destacar l’estrena de composicions musicals pròpies en festivals de música contemporània Com a director teatral s’inicià amb els muntatges de les peces de Lluïsa Cunillé , autora amb la qual ha mantingut una estreta collaboració, amb la posada en escena de Libración 1994, Privado 1996-97, Dotze treballs 1998, La cita…

Llicenciat en dret a Barcelona el 1917, notari des del 1922, exercí a Barcelona des del 1935 fins a la seva jubilació el 1972 Tingué una participació destacada en la reforma de la Llei hipotecària 1944, en la Llei de redempció de censos 1945, en el decret sobre conservació de l’arxiu històric al Collegi de Notaris 1945 i en la Llei de fundacions privades de Catalunya 1982 Fou arxiver i degà del Collegi de Notaris de Catalunya Destaca la seva feina d’ordenació i investigació històrica dels arxius notarials catalans, especialment el de Barcelona, i publicà, entre altres obres, Privilegis i…

La tradició esportiva de la capital catalana i el seu destacat moviment associatiu i obrer són arguments de pes per a explicar la convocatòria d’aquest esdeveniment El Comitè Català pro Esport Popular en fou l’organitzador, i el finançament anà a càrrec dels governs del Front Popular de París i Madrid, de la Generalitat de Catalunya i de l’Ajuntament de Barcelona, que també cedí les installacions esportives L’Ateneu Enciclopèdia Popular, el Centre Autonomista de Dependents del Comerç i la Indústria, el Club Femení i d’Esports i el Centre Gimnàstic Barcelonès formaren el nucli central del…

Conegut amb els sobrenoms  d' el Canari o el Crack de Gràcia , s’inicià el 1922 directament com a professional Sempre a les ordres d’Àngel Artero, entrenà al Punching Ball Club de Gràcia Fou campió de Catalunya 1924-27, d’Espanya 1929 i d’Europa 1929 del pes ploma Defensà amb èxit el títol continental en vuit ocasions, fins que el 1934 l’abandonà sense combatre Conservà el títol estatal fins a la seva retirada, al febrer del 1935, després de perdre davant el campió del món de la categoria, el nord-americà Freddie Miller, el qual retingué el títol Al llarg de la seva carrera aconseguí 96…

La seva activitat literària es vincula al collectiu tarragoní La Gent del Llamp Es donà a conèixer com a dramaturg amb L’espiral Exercici d’autofàgia premi Recull 1986, que s’inscriu en l’estètica de l’absurd, no debades l’autor traduí Fi de partida , de Beckett premi JM de Sagarra 1988 Amb el grup Teatre Instantani escriví i dirigí El telèfon 1990 i el mateix any, amb la companyia Zàlata, de Joan Pasqual, estrenà Senyores i senyors a la X Fira de Teatre al Carrer de Tàrrega, on ja era conegut per Entaulats 1983 El 1994 presentà El bagul al XXV Sitges Teatre Internacional i El…