Resultats de la cerca

Esquema de l’aplicació dels hexacords al sistema medieval complet © Fototecacat/ Sarsanedas/Azcunce/Ventura La base de l’hexacord és l’anomenat ’tetracord dòric', format per les notes d-e-f-g actuals re-mi-fa-sol, que són les quatre finales tòniques del sistema medieval de vuit modes, a les quals s’afegeixen la nota immediatament inferior i la immediatament superior c i a, actuals do i la, de manera que l’únic interval de semitò apareix sempre al centre de l’hexacord Les quatre finales ja tenien a més del nom de nota alfabètic els noms prima vox , secunda vox , tertia vox i quarta vox…

S'oposa a sonant i a consonant , que d’alguna manera són interrupcions vocàliques Des de la més antiga tradició, les vocals han estat considerades sons purs amb veu pròpia i capaços de formar síllaba per ells mateixos Des del punt de vista fonològic, aquest és el tret que distingeix les vocals dels altres elements necessàriament o potencialment no sillàbics La distinció fonètica i experimental, en canvi, ha estat posada en entredit fins fa relativament poc temps, sobretot en constatar que algunes diferències són només quantitatives Així ocorre, per exemple, en comparar la sonoritat o el…

Feminització de l’occità rim, significà tradicionalment vers i composició rimada Limitada a l’accepció moderna té precedents en certs recursos de la poesia clàssica llatina i ja apareix en himnes cristians del s VIII i en les primeres manifestacions de la poesia romànica Segons el grau de coincidència dels fonemes en els mots afectats, a partir de la darrera vocal accentuada, la rima pot ésser consonant, si aquesta coincidència és perfecta, i assonant, si només es produeix en les vocals la coincidència ha d’ésser necessàriament fonètica, no pas gràfica La consonància ha exigit l’aplicació de…

La D majúscula llatina prové de l’alfabet grecooccidental, forma arrodonida de la grega clàssica, provinent, al seu torn, de l’alfabet fenici de Biblos i de l’egipci demòtic L’estructura primitiva llatina consisteix en dos traços el primer, vertical, gruixut el segon, semicircular, prim-gruixut-prim, a la dreta Com la B , també la D capital de les inscripcions llatines tenia reforços o petits elements estètics que decoraven l’atac superior i la base de la lletra La inclinació de la ploma i la velocitat del traçat contribuïren a la transformació del ductus de la D capital clàssica majúscula…

La mètrica grega i la llatina la segona de les quals deriva de la primera es fonamentaven en la quantitat de les síllabes Aquestes podien ésser llargues — o breus  ̆ La síllaba llarga, segons les consideracions dels retòrics antics, era pronunciada en un temps doble de la breu, la qual corresponia a una unitat de temps anomenada mora Una agrupació determinada de síllabes llargues i breus formava els peus mètrics Així, per exemple, - ̆, troqueu  ̆-, iambe - -, espondeu - ̆̆, dàctil  ̆̆-, anapest - ̆-, crètic  ̆-̆, amfíbrac etc D’un conjunt de peus mètrics hom obtenia com a resultat el vers…

El llatí la prengué de l’alfabet grec a través dels itàlics La O romana és un cercle format per dos trets arcuats que es toquen pels extrems Era traçada en dos temps, començats per dalt, bé que, a causa de la velocitat, les formes cursives i les derivades posteriors consten sovint d’un sol traç circular tancat per sobre De vegades els nexes amb les lletres anterior i posterior apareixen com uns segments superiors que li donen l’aspecte d’unes banyes El doble traç, però, es manté durant tota l’edat mitjana de vegades el segon semicercle esdevé una línia diagonal recta i fins i tot còncava o…

Per extensió, també s’aplica als esquemes rítmics musicals anàlegs