Resultats de la cerca

Femella de bonèllia Bonellia viridis en el seu ambient natural L’aspecte sorprenent d’aquest equiür es correspon amb una biologia no menys sorprenent el cuc que hom pot veure en la fotografia, de cos petit i trompa bifurcada llarguissima, duu el mascle dins un canal mucós que li recorre el cos Jean-Georges Harmelin Els equiürs o equiuroïdeus reuneixen unes 150 espècies d’animals marins bentònics, principalment litorals, que viuen enterrats en el fang, la sorra o les fenedures de les roques Són metazous celomats, protostomats, bilateralment simètrics i no metameritzats en estat adult, tot i…

Sipúncul de l’espècie Phascolosoma granulatum , fotografiat en el seu ambient natural, en un fons tou litoral de la nostra costa Josep M Gili Els sipúnculs o sipuncúlids agrupen aproximadament unes 300 espècies de verms exclusivament marins que viuen als fons marins sorrencs Són metazous protostomats, amb simetria bilateral i desproveïts de metamerització, característics per la forma del cos, cilíndrica, i acabada per davant amb una trompa Formen un grup molt homogeni i probablement tenen un origen molt antic Morfologia Presenten l’aspecte d’un verm, però d’una gran varietat de formes de sac…

Visió de la pica de Canigó des dels gorgs de Cadí Els petits estanys glacials del massís són els més orientals de tota la serralada pirinenca Ernest Costa El massís de Canigó 110, entre els principals espais naturals dels Pirineus i Pre-pirineus El massís del Canigó és situat a l’extrem oriental de l’alta cadena axial pirinenca El seu cim, la Pica del Canigó 2785 m és només a 45 km de les platges del golf de Lleó El massís integra una veritable península muntanyenca que domina la plana rossellonesa limita al nord per la vall de la Tet i al sud per la del Tec A part el seu valor simbòlic per…

Les dunes de Guardamar foren plantades amb pins pinyers Pinus pineai —l’espècie de pi més adaptable als sòls sorrencs— per a la seva fixació l’alineació dels arbres és encara ben evident Ernest Costa Les dunes del Baix Vinalopó i el Baix Segura 119, entre els principals espais naturals del litoral català i valencià Entre l’albufera d’Elx i el cap Cervera s’estén un extens camp de dunes, d’uns 24 km de llarg i una ampiàría que oscilla entre els 500 i els 1200 m, que representa la mostra més important d’aquest tipus de costa als Països Catalans Aquest conjunt dunar, amb alineacions que…

Imatge hivernal de la llacuna de la Massona, amb el fons de les muntanyes de la Garrotxa i el Ripollès Oriol Alamany Els Aiguamolls de l'Alt Empordà 14, entre els principals espais naturals del litoral català i valencià Situats a l’extrem oriental de la plana empordanesa, els aiguamolls de l’Alt Empordà constitueixen la segona zona humida en importància del Principat Tot i la seva considerable extensió, l’àrea actual és tan sols una petita resta del que en altre temps fou una molt vasta zona marjalenca que s’estenia per gairebé tota la part baixa de l’Empordà, envoltant el massís del Montgrí…

L'estany de Salses 11, entre els principals espais naturals del litoral català i valencià L’estany de Salses, també anomenat de Leucata, és situat a 10 km al nord de Perpinyà i voreja el golf de Lleó Constitueix, entre les Corberes i el cordó litoral, el límit septentrional de la plana del Rosselló De forma allargada parallelament a la riba de la Mediterrània, el complex lacunar cobreix una superfície d’unes 5200 ha i l’integren dues cubetes que formen una única làmina d’aigua La cubeta de Salses, catalana, s’estén sobre 3100 ha, amb una fondària mitjana de 2,1 m, mentre que la de Leucata i l…

Els quelonis En els jaciments neògens catalans, no hi són escasses les restes de quelonis fòssils Els més ben representats són els testudínids, que presenten algunes espècies de dimensions gegantines La de la fotografia, Cheirogaster = Geochelone perpiniana , fou trobada als jaciments del Pliocè inferior de Perpinyà i ateny dimensions pròximes a l’alçària d’un home Denis Serrette / MNHN París Als Països Catalans trobem restes de quelonis pertanyents a les famílies dels quelònids Chelonidae , trioníquids Trionychidae , caretoquèlids Charettochelydae i testudínids Testudinidae L’únic…

Conreus d’ametllers, garrofers, oliveres i figueres al polié —plana d’origen càrstic— de Corona Les cases tendeixen a situar-se als marges i al raiguer dels turons, per tal de no desaprofitar les terres de major valor agrícola Ernest Costa Es Amunts 11, entre els principals espais naturals de les Pitiüses Al nord de l’illa d’Eivissa, des de Sant Antoni de Portmany fins a Sa Cala, es troba l’Àrea Natural d’Especial Interès més extensa i variada de les Pitiüses Es tracta d’una contrada muntanyosa, d’elevacions irregulars que arriben als 400 m d’altitud, amb una interessant morfologia càrstica i…

La vall del Xúquer limita el massís de la mola de Cortes pel nord, en un tram força abrupte que actualment és ocupat per tota una sèrie d’embassaments Rafael Paulo La mola de Cortes, el massís del Caroig i la serra d’Enguera 112, entre els principals espais naturals del Sistema Ibèric En el territori definit pels rius Reconque-Cantabán, Xúquer i Cànyoles pot definir-se la successió de tres grans conjunts de muntanyes la mola de Cortes, el Caroig i la serra d’Enguera Es tracta de l’extensió de terrenys amb materials continus del Cretaci més àmplia de tot el País Valencià, sols interrompuda per…

Un accidentat tram del Túria, als confins del País Valencià i Castella Xavier Moreno L’Alt Túria 18, entre els principals espais naturals del Sistema Ibèric L’Alt Túria és una extensa comarca natural situada als límits nord-occidentals de la zona central del País Valencià És coneguda, amb el Racó d’Ademús, com «la València aragonesa», ja que totes dues terres són castellanoparlants Des de temps antic, l’Alt Túria i el Camp de Túria o Camp de Llíria formaven l’agrupament comarcal dels Serrans La comarca mostra un trànsit suau i ben graduat entre les condicions naturals del sud-est…