Es Amunts

Es Amunts (1.1), entre els principals espais naturals de les Pitiüses.

Al nord de l’illa d’Eivissa, des de Sant Antoni de Portmany fins a Sa Cala, es troba l’Àrea Natural d’Especial Interès més extensa i variada de les Pitiüses. Es tracta d’una contrada muntanyosa, d’elevacions irregulars que arriben als 400 m d’altitud, amb una interessant morfologia càrstica i un litoral majoritàriament escarpat, abrupte i irregular. Una bona part d’aquest conjunt és integrat per altiplans, on es troben els petits nuclis de població (Santa Agnès de Corona, Sant Mateu d’Albarca, Sant Miquel). Aquesta situació elevada ha originat la denominació genèrica dels Amunts, amb què es coneix avui tot aquest espai.

Sa Cala de Sant Vicenç, a l’est, constitueix el punt extrem dels Amunts. Tot el litoral septentrional d’Eivissa, molt accidentat (punta Grossa, cala de Xarraca, port de Sant Miquel o de Balansat, cala d’Albarca, Ses Torretes, cap Nunó, etc.), en forma part, fins a Cala Salada, just al nord de Sant Antoni de Portmany. Cap a l’interior, l’amplada és variable, des de 8 km en els extrems, a sols 2 km a la part central, a Sant Miquel. El límit és una línia irregular, determinada per la vegetació forestal i la topografia.

Tot el conjunt és format per materials calcaris de l’Era Secundària, molt heterogenis, i afectats per una tectònica violenta. Es troben alguns afloraments de dolomies i calcàries fosques compactes del Muschelkalk (Triàsic), dolomies grises, calcàries dolomítiques i calcàries blaves compactes del Juràssic —amb la fauna corresponent d’ammonits i belemnits— i roques calcàries del Cretaci inferior. No hi manquen tampoc alguns afloraments de conglomerats miocens, i argiles i crostes calcàries quaternàries. En els Amunts hi ha tres unitats tectòniques estructurals ben representades, la d’Albarca, a l’oest, la de Sant Rafel al sud i centre, i la d’Eivissa a l’est.

Són molt notables els dos grans pòlies, planades argiloses, subcirculars, produïdes per una dissolució endorreica de les calcàries: el de Corona, a ponent de Santa Agnès, de 3 km², i el d’Albarca, darrere Sant Mateu, de 2 km². És ben notable el fet que els pagesos eivissencs, conscients del valor agrícola d’aquestes terres, no hi han edificat, sinó que hi han situat les seves cases en posició marginal.

A l’extrem nord dels Amunts, a Xarraca, Portinatx i Punta Galera, es troben algunes platges fòssils plistocenes amb una paleofauna característica del Plistocè superior i el Neotirrenià. Els darrers anys, s’han descobert a Santa Agnès jaciments paleontològics d’importància, entre els quals destaca el del Pouàs, amb una gran abundància d’ocells fòssils, en part extingits a les Balears.

El clima dels Amunts, semiàrid, es caracteritza en relació amb el de la resta de l’illa per una pluviositat relativament més elevada, que supera els 600 mm a les zones d’Albarca i de Sant Joan de Llabritja. La temperatura mitjana anual se situa sobre els 17,5°C, amb una amplitud tèrmica de 14°.

Peculiaritat de la flora pitiúsica

La vegetació dels Amunts és avui, majoritàriament, de conreus tradicionals de secà (cereals, ametllerar, vinyet, figuera) i pinedes. Les majors extensions forestals corresponen a una brolla del Rosmarino-Ericion més o menys degradada, amb una coberta de pi blanc i gran abundància de savina i càdec. També és notable la profusió, a molts d’indrets, de la gatosa. Als llocs més ombrívols i amb sols més profunds, es troba una màquia amb coscoll, arboç, murta i bruc boal. Hi ha també alguns redols de pi pinyer o ver, i més rars, d’alzina, segurament provinents d’antigues plantacions. Als llits dels torrents es fan els baladrars (Rubo-Nerietum oleandri), on abunden els esbarzers, la vidiella i el característic baladre. Als indrets rocallosos, són comuns alguns pteridòfits; destaca la presència de l’endemisme pitiüso-mallorquí Asplenium azomanes i, en alguns indrets del litoral, la rara Phyllitis sagittata.

Malgrat alguns incendis recents, és molt probable que l’extensió forestal als Amunts, com a tot Eivissa, sigui avui la més gran de temps històrics: se sap que, en un segle, els boscos eivissencs han triplicat la seva extensió. Des de l’arribada de l’home a les illes, el bosc va ser un recurs bàsic, per a materials de construcció, construcció naval i, sobretot, energia. La indústria del carbó ha estat activíssima a Eivissa des de temps immemorials, i fins fa alguns decennis, se n’exportava activament. Els darrers anys, no sols ha disminuït molt l’explotació forestal, sinó també l’explotació agrícola de terres marginals, cosa que permet una expansió prou ràpida de la pineda, afavorida pel caràcter pioner i invasor del pi blanc. A molts llocs dels Amunts hom troba la brolla sobre marjades de conreu, on tal vegada encara sobreviuen alguns arbres de conreu, envoltats per la vegetació natural.

Si la vegetació dels Amunts presenta un interès paisatgístic i forestal, a nivell científic és als penyalars de la costa on es concentren les rareses i els tàxons més singulars. Les comunitats dels penyalars, i de relleixos o peus de penyal amb un microclima especialment ombrívol i humit, concentren un conjunt de plantes singulars, que donen a la flora pitiüsa una gran originalitat i un contrast ben marcat amb la de les Balears majors. Si la flora de Mallorca i Menorca presenta un grau moderat d’endemisme i afinitats importants amb les grans illes orientals (Sardenya i Còrsega), la flora d’Eivissa presenta afinitats més grans amb la Península Ibèrica que la resta de les Balears. És, però, a la flora dels Amunts on es presenten més afinitats baleàriques i sobretot, uns tàxons endèmics que fan peculiar la flora de les Pitiüses.

D’una banda s’hi troben endemismes baleàrics, com Bupleurum barceloi, l’estepa-joana (molt localitzada), Sibthorpia africana, Carex rorulenta i d’altres. El ciclamen baleàric (Cyclamen balearicum) és relativament abundant a les serres de Sant Joan, mentre que la llentiera salvatge o violeta de penyal (Hippocrepis balearica) es troba molt localitzada a les penyes de Santa Agnès i Sant Mateu. Són comunes Satureja cordata subespècie rodriguezii i l’herba verguera (Bellium bellidioides). plantes balearo-tirrèniques.

Entre les espècies que denoten afinitats meridionals o occidentals es troben l’arraià (del sud-est ibèric, Marroc i Algèria), i Genista biflora. Un cas ben singular és el de Silene hifacensis, ja que va ser descoberta al penyal d’Ifac (la Marina, País Valencià), on no se’l troba actualment, mentre que ha estat retrobada a Eivissa, on creix a distints punts, en especial als penyals d’Albarca i Corona, i a d’altres localitats valencianes. La relació entre la flora diànica i la de les Pitiüses es fa de nou palesa amb exemples com Biscutella montana (es troba als tallserrats dels Amunts, i també, al Montgó i d’altres muntanyes i penya-segats diànics), Carduncellus dianius (endemisme localitzat als penyals dels Amunts i a l’illa de S’Espartar, i ja al migjorn valencià, al Montgó i als caps de Sant Antoni i de la Nau) o Asperula paui.

Als Amunts es fan també endemismes exclusivament eivissencs, com són la ginesta Genista dorycnifolia, que té aquí una subespècie, grosii, de brancatge dens i poc foliat, o la subespècie ebusitanus (endèmica) de Thymus richardii, planta coneguda de Mallorca i Dalmàcia, amb una altra subespècie particular a l’illa de Marettimo (Sicília). Allium grosii és un allet delicat, estés per tot el rocam calcari dels Amunts, amb florida estival i els tèpals amb nervadures violàcies. Pot esmentar-se també Avenula crassifolia, gramínia localitzada als crivells dels cingles marítims.

Animals de pinedes, conreus i costes

La fauna dels Amunts no presenta un nombre tan gran de rareses i singularitats, però no està desproveïda d’interès. Per exemple, entre els mamífers es troba una subespècie de geneta (Genetta genetta isabelae). endèmica d’Eivissa i caracteritzada per la seva mida petita i una particular coloració. Un altre mamífer interessant és la musaranya comuna o rat grill (Crocidura russula ibicensis). que forma una part molt important de la dieta de l’òliba, però que en canvi no es una presa freqüent de la geneta. Entre els amfibis, encara subsisteixen algunes mínimes poblacions de gripau verd. La sargantana pitiúsica és corrent arreu, i té a la zona dues subespècies molt notables: Podarcis pityusensis hedwig-kamerae, de l’illa de Ses Margalides; i P. pityusensis muradae, d’un bell color blau, de l’illa Murada. Els dos gecònids, el dragó comú i el dragó rosat, són presents a l’àrea.

Els ocells, com és habitual, representen la fracció més diversa de la fauna vertebrada. L’avifauna més abundant als conreus tradicionals és constituïda pels alàudids cogullada fosca i la terrerola vulgar, amb els fringílids més corrents (verdum, cadernera, passerell). No abunda el còlit gris, però hi és present, cosa que contrasta amb la situació a la resta de les Balears, on és excepcional com a nidificant. A les formacions arbustives i les pinedes són característics la merla, els tallarols (sobretot el tallarol capnegre i la tallareta sarda). El bruel i la mallerenga carbonera són abundants. És molt probable que el cucut, l’enganyapastors i l’abellerol nidifiquin en aquesta àrea.

Els penyals marins acullen diverses colònies de falcó de la reina, en gran expansió els darrers anys. Hi nidifica també el falcó pelegrí, i ho feia fa alguns lustres l’àguila pescadora, de la qual sols queden algunes restes dels vells nius abandonats, i el testimoni en la toponímia. Altres espècies dels penyals són el corb marí emplomallat, els falciots comú i pàl·lid, la merla blava i el corb. Els illots de la zona acullen distintes colònies d’ocells marins, integrades per les espècies de baldrigues i gavines presents a les Balears, i també per l’ocell de tempesta.

Dispersió del poblament humà

Els Amunts és una àrea ben adient per a copsar sobre el terreny els condicionaments de la història eivissenca: hi abunden les mostres més pures de l’edificació rural tradicional, cases constituïdes per políedres adossats en diferents moments, per a subvenir a les necessitats de l’economia familiar. La savina i la fanerógama marina Posidonia oceanica entraven en la composició del sótil de la casa, en un hàbil aprofitament dels recursos locals abans que els aïllaments tèrmics es posessin de moda. Alguns historiadors i arquitectes han trobat clares afinitats orientals en aquest estil constructiu.

D’altra banda, els Amunts són un exponent característic de la dispersió de la població eivissenca. Les parròquies, fundades al segle XVIII, foren un intent de cohesionar la població en nuclis urbans, i encara agrupen una part minoritària dels habitants; Sant Miquel i Sant Joan han arribat a formar un poble típic, però Sant Mateu o Santa Agnès tenen encara més aparença d’ermita que de parròquia.