Les dunes del Baix Vinalopó i el Baix Segura

Les dunes del Baix Vinalopó i el Baix Segura (1.19), entre els principals espais naturals del litoral català i valencià.

Entre l’albufera d’Elx i el cap Cervera s’estén un extens camp de dunes, d’uns 24 km de llarg i una ampiàría que oscil·la entre els 500 i els 1200 m, que representa la mostra més important d’aquest tipus de costa als Països Catalans. Aquest conjunt dunar, amb alineacions que assoleixen els 15 m d’altura, és travessat per la desembocadura del Segura i uneix, al llarg d’una costa rectilínia, els paratges naturals de les salines de Santa Pola, al nord, i les llacunes de la Mata i Torrevella, al seu extrem sud.

Al llarg de tot el litoral, la platja i les dunes actuals se superposen en major o menor mesura a platges i dunes fòssils. Al nord de la serra del Molar ja són detectables dues alineacions: una a la vora de la mar, que correspon a dunes actuals; i una altra més interior, datada a l’eutirrenià. Aquesta segona alineació és poc perceptible en el paisatge, ja que es troba litificada i erosionada; sobre ella discorre la carretera N-332 entre els quilòmetres 22 i 25, això és, des de les estribacions de la serra del Molar fins a la Torre del Tamarit. Al nord d’aquest punt la duna fòssil s’enfonsa en l’albufera d’Elx, per efecte de la subsidència d’aquesta. És molt probable que aquest cordó subsident continuï sota l’aigua i acabi essent cobert per les dunes actuals en la zona del Tamarit i la platja Llisa.

Al sud de la serra del Molar les dunes actuals són més potents, a causa de la proximitat de la gola del Segura, i cobreixen totalment les dunes fòssils. No obstant això, en les proximitats dels nuclis urbans de la Marina i Guardamar, es poden trobar afloraments de platges i dunes del Paleotirrenià, en els quals apareix una gran quantitat d’organismes fòssils.

Els materials que constitueixen les dunes procedeixen majoritàriament de les aportacions del Segura, i són transportats per les ones i el vent cap al nord fins a la mateixa albufera d’Elx, i cap al sud fins al cap Cervera, amb una intensitat semblant en les dues direccions. Les aportacions del Vinalopó són més modestes, ja que la seva conca hidrogràfica és bastant més reduïda que la del Segura; no obstant això, els sediments aportats pel Vinalopó tingueren una major importància en la constitució del cordó eutirrenià que tancà primitivament l’albufera d’Elx. La seva influència en la formació de les dunes actuals és pràcticament nul·la, ja que aquest riu desemboca avui en l’interior de l’albufera i les aigües són drenades cap a la mar a través d’assarbs d’escàs pendent que a penes hi aporten sediments. A la zona de platja Llisa, en l’extrem nord del conjunt dunar, hi arriben materials procedents de l’erosió dels fons marins i, probablement, d’altres que provenen de l’erosió de les ofites de l’illa Plana, que són transportats cap a l’oest. Això explicaria, si més no, l’acumulació d’arenes amb minerals obscurs que es produeix en aquest punt.

L’aridesa del clima de la regió és molt acusada, i aquest podria qualificar-se pràcticament com a subdesèrtic i el més àrid dels Països Catalans. La precipitació anual de Guardamar és tan sols de 290 mm.

Unes dunes domesticades

L’acció antròpica ha estat molt intensa i generalitzada en tot aquest territori des del començament del segle. Tant les àrees de rereduna —que havien estat transformades als segles anteriors per ser convertides en camps de conreu— com el mateix poble de Guardamar patien el perill de ser envaïts i soterrats per l’avanç de les potents dunes mòbils, com de fet havia succeït altres vegades en temps històrics. Per aquest motiu, en les primeres dècades d’aquest segle, s’hi va dur a terme un extens i intens procés de fixació de les dunes. Això es va fer instal·lant-hi tanques de fusta i canyissos i, sobretot, mitjançant la repoblació amb espècies vegetals adients per a créixer en aquest indret, a fi de formar un entramat d’arrels i una barrera aèria capaç de frenar l’avanç de l’arena. Així doncs, es van vegetar les dunes amb espècies autòctones pròpies d’aquestes, com el borró (Ammophila arenaria) i l’ungla de gat (Ononis natrix subspècie ramosissima), i d’altres d’al·lòctones i alienes a l’ecosistema dunar, però que han donat molt bon resultat per a l’assoliment de l’objectiu previst. Entre aquestes cal destacar el pi pinyer, el pi blanc, la palmera de dàtils, diferents eucaliptus, l’atzavara i el bàlsam (Carpobrolus edulis).

La introducció d’aquesta cobertura vegetal, a banda d’alterar la vegetació pròpia d’aquest indret, ha suposat un enriquiment progressiu del substrat dunar en matèria orgànica i ha produït canvis importants en les propietats químiques i físiques del sòl, fins a dotar-lo d’una mínima estructura edàfica que no existeix en les dunes mòbils.

Una vegetació altament adaptada al substrat

Com a resultat del procés de forestació esmentat, gran part de les dunes estan cobertes actualment per extenses arbredes de pins, palmeres i eucaliptus que donen lloc a un paisatge molt diferent al de les dunes mòbils. No obstant això, és possible trobar-hi restes de la primitiva vegetació psammòfila. Així, a la vora de la mar i als indrets millor conservats de l’extrem nord, s’hi pot observar la comunitat de jull de platja (Agropyretum mediterraneum), una formació poc densa que ocupa els biòtops més exposats a l’ambient marí, a la primera línia de dunes. Hi dominen dues gramínies de rizoma repent adaptat a aquests indrets, que són el mateix jull de platja (Elymus farctus) i l’espòbol (Sporobolus pungens), acompanyats sovint per la campaneta de mar (Calystegia soldanella). En segona línia, sobre dunes més fines i mòbils, domina la comunitat de borró (Ammophiletum arundinaceae), on es presenten també el melgó marí (Medicago marina), Lotus creticus i el lliri de mar (Pancratium maritimum). La cobertura que presenten aquestes comunitats és molt irregular i variable, a causa de la mobilitat i salinitat del substrat. Més a l’interior, sobre dunes més fixes i amb menor influència marina, apareix la comunitat de crucianel·la marina (Crucianallietum maritimae), amb ungla de gat, bufalaga hirsuta, Echium maritimum, Silene nicaensis, Teucrium belion, Lotus creticus, etc. Aquesta mateixa comunitat apareix sovint sota les pinedes, de vegades acompanyada aquí i allà per algunes espècies pròpies de la màquia litoral, com el llentiscle, la rogeta o l’aladern.

En les zones més antropitzades trobem una comunitat nitròfila, Sporobolo-Centaureetum seridis, que pot ser considerada com a derivada de les anteriors. Entre altres plantes apareixen Centaurea seridis, el rave de mar (Cakile maritima), la barrella punxosa (Salsola kali), el bell cascall marí (Glaucium flavum), la llapassa borda (Xanthium italicum), els caps blancs (Alyssum maritimum), de floració hivernal, la bleda borda (Beta vulgaris), Reichardia tingitana i Euphorbia terracina.

Una riquesa faunística insospitada

La zoocenosi d’aquestes dunes està en relació amb la diversitat d’ambients existents, com a conseqüència —a banda dels diferents nínxols propis de les dunes— del caràcter boscós de bona part d’aquestes i l’existència de la desembocadura deltaica del Segura i de les marjals de rereduna, tant a l’extrem nord com al sud.

Dins l’entomofauna cal destacar la presència de tenebriònids com Pachychila frioli, fitòfag i copròfag facultatiu, que habita la primera línia dunar i es refugia en la seva esclarissada vegetació; Pimelia modesta, tenebriònid àpter i polífag endèmic de la Península Ibèrica i molt abundant en aquest indret; Ammobius rufus, que viu exclusivament sobre la vegetació d’Ammophilietea i presenta extraordinàries adaptacions al substrat dunar mòbil; i Phaleria acuminata, tenebriònid halòfil, psammòfil i despigmentat que cerca la humitat, per la qual cosa és corrent sota els munts d’algues i fustes que aporta la mar, com també al peu de nombroses espècies vegetals. També hi són freqüents els cicindèlids, com Cicindela flexuosa, espècie carnívora que caça a ple sol, i els escarítids, com Scarites eurytus, espècie nord-africana relativament rara a la Península Ibèrica.

Entre els rèptils cal destacar la presència de la sargantana cua-roja, que és un sauri insectívor i poc espantadís, per la qual cosa és fàcil d’observar en les mallades de la pineda amb major cobertura de sotabosc i, a la vegetació de rereduna, al voltant dels matolls de major mida; la sargantana cua-llarga, també insectívora i habitant de les taques denses de crucianel·la marina; el llangardaix comú, que s’alimenta quasi exclusivament de coleòpters (Pimelia i altres), i que habita les zones de la pineda amb vegetació arbustiva més densa; i la sargantana cendrosa, que s’alimenta d’artròpodes variats, i és molt abundant a les mallades.

Quant a l’avifauna, cal assenyalar la presència regular en les dunes amb vegetació arbòria de l’aligot, el xoriguer i la tórtora, que nidifica a la pineda; el cucut, de característic cant a l’abril i maig; els sedentaris picot verd, tallarol capnegre i la molt freqüent cogullada vulgar; els estivals cuaenlairat o riubermejà, capsigrany i papamosques gris, fàcil d’observar en els clars de la pineda; els hivernants botxí, cotxa fumada i el comú pit- roig. A les dunes amb vegetació herbàcia destaca la presència d’alguns dels ocells citats anteriorment, acompanyats d’altres com el corriol camanegre, que hi és molt freqüent i probablement hi nidifica; el xatrac menut, també nidificant probable en punts adequats de les dunes; la terrerola rogenca, que habita les zones de cobertura vegetal densa; la cuereta groga i el trist, nidificants probables; i la tallareta o busquereta cuallarga.

Hi són presents diferents mamífers, entre els quals es troben la musaranya nana (Suncus etruscus), l’eriçó, el conill, el ratolí mediterrani (Mus spretus), i la guineu o rabosa.